Manca de reflexos

Quan estudiava em va passar una cosa de la que vaig aprendre una lliçó. Un dia, tornant amb el tren, em vaig trobar un veí del carrer una mica més gran que jo que només coneixia de vista (tot i així sabia que era una persona de fiar, al cap i al fi era del meu carrer) que em va convidar  a anar al Virgin, a aquella botiga de discos que hi va haver durant un temps al centre de la ciutat. Jo sabia que la tancarien aviat (la van tancar al cap de poc) i em moria de ganes d’anar-hi, però mai se m’hagués acudit d’anar-hi sola. I vet aquí que algú que coneixia, encara que només fos de vista, i en qui podia confiar m’hi convidava. Tot primer li vaig dir que no, perquè era una invitació un pèl precipitada, però al final les ganes d’anar a la botiga de discos van poder amb mi i li  vaig dir que sí.

I hi vam anar. I vaig veure la botiga de discos, que era fantàstica i t’hi podies passar hores i hores mirant i escoltant coses, encara que no compressis res (i nosaltres aquell dia no vam comprar res). Però t’ho passaves bé encara que no compressis res. O sigui que quan vam arribar a la botiga, i com que tampoc ens coneixíem gaire, vam anar cadascú pel seu cantó a mirar la música i vam quedar per trobar-nos més tard.

Quan vam marxar aquell noi estava enfadat, molt enfadat. Primer no entenia què li passava, però al final ho vaig entendre, que no era tan difícil: ell no m’havia convidat a anar allà per veure la botiga de discos, ell el que volia era compartir una estona amb mi. I com que havia estat evident que jo havia anat a la botiga per les ganes d’anar a la botiga mateixa i no per compartir-ho amb ell, es va enfadar.

Aquell dia vaig aprendre que el més important no és el lloc on vas, sinó la persona amb qui hi vas, i si vols compartir una estona amb aquella persona o no. Ell m’havia convidat a anar a la botiga de discos i jo havia acceptat d’anar a la botiga de discos, que en tenia moltes ganes, mai em va passar pel cap que volgués res més; evidentment si se m’hagués acudit no hauria acceptat ni li hauria fet passar una mala estona, cosa que em va saber molt greu. M’hagués agradat que acabéssim amics, encara que no hagués de passar res entre nosaltres, però des d’aquell dia no m’ha tornat a dirigir la paraula. I suposo que és per culpa meva. Mai hauria d’haver acceptat només per l’egoisme d’anar allà acompanyada, encara que ho haguessin de tancar al cap de poc. Tal i com jo sospitava, aquella seria la darrera vegada que hi anès. I aquell lloc m’agradava moltíssim. Tot i així, em va fallar els reflexos.

O sigui que vaig aprendre la lliçó que no es tracta d’anar als llocs en si, ni les enormes ganes que puguis tenir d’anar-hi, sinó que el més important és amb qui hi vas i què porta a la persona amb qui hi vas a anar-hi amb tu, i si tu vols el mateix o no.

No s'ha d'anar als llocs, s'ha d'anar amb les persones.