dimarts, 14 de setembre de 2010

Viatge al passat

Ahir vaig anar a comprar a un super on no vaig habitualment. La caixera és una noia que deu tenir uns pocs anys més que jo i em recordo d’ella perquè ens vam trobar en unes colònies quan jo tenia cinc anys. M’hi vaig fixar perquè té el mateix nom de pila que jo. Als meus cinc anys em vaig adonar per primera vegada que hi havia gent al món que podien dur el mateix nom que jo, i saber-ho no em va fer gens ni mica de gràcia. Quan em vaig adonar que al llibre de cares hi havia més de quinze noies amb els mateix nom i cognom que jo, us podeu imaginar la il·lusió que em va fer... Doncs aquesta noia portava el meu nom de pila i sempre estava implicada en casos d’aquells tan típics entre les criatures de “m’han dit que tu has dit”, o “aquella ha dit això de tu” o “mira que m’ha dit d’aquella altra de tu”. Sempre tenia la xafarderia a punt per fer-te sentir malament. Als meus cinc anys ja no la suportava.

Ahir, mentre m’estava passant les coses que jo havia comprat per la caixa, va venir una altra caixera i li va dir: “m’han dit que tu fas córrer això de mi”. “M’han dit que tu fas córrer això de mi”! Al sentir aquesta frase vaig ser transportada per un moment al passat, com si tornés a tenir cinc anys i encara fos de colònies. “No ha canviat gens”, vaig pensar. Han passat trenta anys. Trenta anys i encara està amb el mateix. Té cabells blancs (tenyits), potser fins i tot té fills. Trenta anys i encara amb els recadets... Es que hi ha gent que no evoluciona?