dimecres, 19 de maig del 2010

Malalts i senyors malalts

Sabeu què em fa més ràbia de tot això d’en Millet? Que, per insultar-lo de debò, els periodistes no diuen que és un lladre... per insultar-lo de debò diuen que és un “malalt”. Em fa molta ràbia que el pitjor, el pitjor que se li pugui dir a algú que ha fet el que ha fet sigui que “està malalt”. Que el pitjor que se li pugui dir no és que és un lladre, poques vegades el tracten de lladre per la radio: el mes fort que se’ls acudeix dir-li és que està malalt... que està malament del cap... És quan li diuen que està malalt que es pensen que l’insulten de debò, no dient-li lladre... Jo em pregunto, la gent que estem malalts del cap de debò, i que mai hem robat res, (no tenim tanta cara! - perquè no és una qüestió d’estar malalt, és una qüestió de tenir més cara que esquena!), doncs, els que estem malalts de debò, quina cara hem de fer, quan sentim, això?

1 comentari:

lolita lagarto ha dit...

Sovint la gent parla sense pensar les conseqüències que poden tenir les seves paraules... utilitzen a tort i a dret qualificatius que no corresponen i això emprenya!
Em recorda els que parlen de que el càncer és un problema psicològic... digues-li a un nen de dos anys que té càncer això...!