diumenge, 27 de desembre de 2015

Viure la música

Si us agraden les entrevistes a músics del programa de Catalunya Música Solistes (que darrerament no puc escoltar tant com voldria per motius personals), les entrevistes en general d’aquesta emissora, o fins i tot les històries que explica per la tele i per la ràdio en Ramon Gener, heu de llegir un dels darrers llibres que he llegit (en castellà), i que m’ha impactat molt agradablement: Contar la música, del periodista del diari El País i escriptor Jesús Ruiz Mantilla.

Per qualsevol a qui li agradi escoltar música, i admiri els músics, llegir aquest llibre és una experiència fascinant. Ara, més que “explicar la música” (cosa que l’autor ja admet impossible), el que fa el llibre és recollir el testimoni dels qui fan la música, dels músics. I són uns testimonis molt enriquidors, tan a nivell humà com cultural. Per algú que no sap música, ni solfeig, ni res de res, és com entrar en un altre món, un món d’ordre i bellesa on estic segura que la gent és més feliç i es fan més feliços els uns als altres que al prosaic món real. Una persona comuna diu: com podria viure sense escoltar música?; cadascuna de les persones de les aquí entrevistades diu: com podria viure sense crear música? Em sembla meravellós que al món hi hagi gent així... vull dir, tal i com està el món...

No tot és positiu, però: la plena dedicació al seu ofici per part d’aquestes persones porta moltes solituds, i això cadascú ho suporta segons la seva fortalesa psíquica i el seu temperament. Ni ha que no ho suporten, directament. Superficialment sembla una vida de viatges i aplaudiments molt glomourosa, però el preu a pagar és molt alt. Rascant una mica el lector se n’adona que cal ser molt fort per anar amunt i avall d’aquesta manera, encara que sigui per una causa tan bonica com la música, cal molta vocació, dedicació i fortalesa. Per això n’hi ha tants que es queden pel camí. I al cap i a la fi els músics també són persones, i com a persones també tenen els seus defectes, com l’esnobisme –és un món molt el·litista- o la competitivitat no sempre sana, per exemple, o el viure en una bombolla (alguns).

El llibre recull entrevistes aïllades, que en principi sembla que no tenen gaire a veure les unes amb les altres, són a persones diferents, però, llegint tot el llibre, una s’adona que aquest llibre està fet amb una visió de conjunt, d’explicar alguna cosa tant en cada entrevista concreta com amb la unió de totes les entrevistes entre sí. Són diferents visions, o visions complementaries, de realitats semblants, i això sense dir-ho directament, sinó deixant-ho a la comprensió del lector. L’autor ens mostra com són els músics, com és aquest món, però la reflexió, opinió i conclusió sobre allò que llegim es cosa nostra.

A mi és un llibre que m’ha entusiasmat, i m’ha convençut que la música, i l’art en general, sí que poden ajudar a fer un món millor, i que això no només siguin paraules boniques, sinó realitats. I això entusiasma.


El final del llibre, sobretot, és entusiasmant. Però no us ho explicaré: descobriu-ho vosaltres mateixos. Val la pena.