dimarts, 24 de novembre del 2015

La maquinació de les talles

Diu que els fabricants de roba fan les talles cada cop més petites perquè la població femenina visqui acomplexada. No en sé prou per saber si això és així o si aquest relat és només una altra manifestació d’una teoria de la maquinació, és a dir, una simple paranoia que només es creuen les persones vulnerables a creure’s paranoies, gent simple que es pensa que vivim manipulats pels mitjans de comunicació...

Només qui ha estat jove i ha tingut sobreprès pot saber de la frustració d’entrar per primera vegada a una botiga per a noies de la seva edat (la botiga més de moda i amb més glamour), i que res de res et vagi bé... Ni les restes d’una cigarreta apagada se senten més malament, més marginades, més inútils... Pensar-te que el fet que res et vagi bé es fruit d’una maquinació per tenir-nos insatisfetes alleuja una mica... En moments així t’aferres a qualsevol explicació per no sentir-te “inadequada”... Aquesta roba tan xula no em va bé perquè és una maquinació, és clar. És clar.

De totes maneres, amb teoria de la maquinació o sense, és que tenir una mica de sobreprès és algun mal? Sempre ens quedaran les botigues de talles grans... Que principalment tenen només estampats per a senyora grassa... Però en fi, amb els anys una s’accepta més, només cal renunciar a aspirar a vestir-se a botigues amb glamour. El glamour potser es troba a faltar als quinze, però no s’hauria de trobar a faltar als quaranta, em sembla. I fins i tot hi ha noies grasses que aconsegueixen vestir-se amb glamour, i no només amb els típics estampats per a senyora grassa... Les admiro. Admiro a tothom qui dedica temps i esforç al seu vestuari; però no és el meu cas.

Jo m’oriento molt bé en qualsevol llibreria, entre llibres estic a la meva salsa. Però en una botiga de roba em sento com si caminés entre sorres pantanoses... En una botiga de roba sóc un peix fora de l’aigua. Anar a comprar roba m’angoixa... I aquells eterns estampats per a senyora grassa!