Diu que els
fabricants de roba fan les talles cada cop més petites perquè la població
femenina visqui acomplexada. No en sé prou per saber si això és així o si
aquest relat és només una altra manifestació d’una teoria de la maquinació, és
a dir, una simple paranoia que només es creuen les persones vulnerables a
creure’s paranoies, gent simple que es pensa que vivim manipulats pels mitjans
de comunicació...
Només qui ha estat
jove i ha tingut sobreprès pot saber de la frustració d’entrar per primera
vegada a una botiga per a noies de la seva edat (la botiga més de moda i amb
més glamour), i que res de res et vagi bé... Ni les restes d’una
cigarreta apagada se senten més malament, més marginades, més inútils...
Pensar-te que el fet que res et vagi bé es fruit d’una maquinació per tenir-nos
insatisfetes alleuja una mica... En moments així t’aferres a qualsevol
explicació per no sentir-te “inadequada”... Aquesta roba tan xula no em va bé
perquè és una maquinació, és clar. És clar.
De totes maneres,
amb teoria de la maquinació o sense, és que tenir una mica de sobreprès és
algun mal? Sempre ens quedaran les botigues de talles grans... Que
principalment tenen només estampats per a senyora grassa... Però en fi, amb els
anys una s’accepta més, només cal renunciar a aspirar a vestir-se a botigues
amb glamour. El glamour potser es troba a faltar als quinze, però
no s’hauria de trobar a faltar als quaranta, em sembla. I fins i tot hi ha
noies grasses que aconsegueixen vestir-se amb glamour, i no només amb
els típics estampats per a senyora grassa... Les admiro. Admiro a tothom qui
dedica temps i esforç al seu vestuari; però no és el meu cas.
Jo m’oriento molt
bé en qualsevol llibreria, entre llibres estic a la meva salsa. Però en una
botiga de roba em sento com si caminés entre sorres pantanoses... En una botiga
de roba sóc un peix fora de l’aigua. Anar a comprar roba m’angoixa... I aquells
eterns estampats per a senyora grassa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada