dijous, 23 d’octubre de 2014

La capseta de música

Llegeixo en un llibre sobre l’esquizofrènia que aquesta malaltia mental és la dolència que provoca més desemparament, solitud i marginació en els que la pateixen. També diu que explicar la pròpia experiència amb les parts més negatives i asocials de la malaltia pot ajudar a les altres persones que la pateixen, i pot afegir amabilitat i comprensió a la duresa de la seva experiència personal.

Explicar les parts més fosques i negatives de la malaltia per ajudar als altres, però també, suposo, per ajudar-se a una mateixa, verbalitzant, exorcitzant, desodiant...

Més enllà del clixé (i brometa inofensiva) de voler “arrasar amb tot”, de voler passar a la història o voler revolucionar la literatura, el que més m’agradaria és poder fer això, poder explicar la meva experiència amb la malaltia, per ajudar-me a mi mateixa, però també per ajudar als altres. I això tenint en compte que molts dels malalts mental que he conegut personalment són persones d’escassa cultura i que difícilment llegirien un llibre... – n’hi ha alguna o alguna que sí, però... Sempre, més aviat, són els familiars els que acostumen a llegir aquesta mena de narracions. De fet, sospito que aquesta mena de material medico-testimonial-literari constitueix una mena de subgènere de la literatura, i no dels més gloriosos, precisament. Encara que algun d’aquest llibres tinguin cert interès, sobretot els escrit per metges-divulgadors.

* * *

El blog es titula Llaços imaginaris, i la meva intenció en titular-l’ho així era explicar la meva relació amb els altres persones (familiars, amics(?), coneguts,  saludats... i veïns!), o la meva manca relació amb les altres persones, el perquè sempre estic sola. Això té molt a veure amb la malaltia, i amb la manera com m’afecta. Però, un piló de posts després, m’adono que he parlat de tot menys d’això, i que el blog es titula pomposament Llaços imaginaris però no he parlat de cap d’aquest llaços... O si he dit alguna cosa ha estat tan discretament que ni s’ha notat.

Parlar dels autèntics llaços imaginaris de la meva vida seria parlar de la malaltia, no sé si per ajudar als altres amb el meu testimoni, però segur que a mi escriure tot aquest material (el meu material) m’aniria molt bé; tinc material d’escriptura per estampar el conte, la novel·la i l’opera de Rossini... però només es tracta de farcir el meu quadern o el blog... només es demana algun post.

De moment no ho he fet (parlar de la malaltia, vull dir), potser no ho faci mai, ja, a aquesta altures. (I més quan sempre se m’acudeixen coses simples per escriure i per sortir del pas graciosament de l’obligació invisible de publicar alguna cosa).


Aquí sí que haig de reflexionar molt sobre el tema, sobre si vull o no vull enfangar-me amb l’escriptura fins al moll de l’ós, o si només vull passar la mà superficialment sobre les tecles i obtenir una melodia fàcil... Encara que fàcil mai no ho sigui...