dissabte, 25 d’octubre de 2014

Entrellucant una possibilitat de silenci

Me’n recordo d’haver llegit que un filòsof molt conegut, en els darrers anys de la seva vida, després d’haver begut molt durant molts anys, es trobava amb els seus amics i els preguntava angoixat: “Continuo sent tan intel·ligent com ho era abans?” (Temia no ser-ho per efecte de la beguda, s’entén).

Sense arriba a aquest nivells (ni d’intel·ligència, ni de desesperació intel·lectual – ni de beguda), en el llibre sobre la depressió que vaig llegir fa poc hi havia un paràgraf breu que deia que els que patim esquizofrènia anem perdent capacitat intel·lectual a mesura que passen els anys.

El mateix fet d’haver-me llançat al tren i d’haver perdut molta sang del cap em podria  fer tenir alguns dubtes sobre si tinc o no tinc tanta capacitat intel·lectual com tenia abans...

Però a mi l’únic que m’angoixa és si, d’aquí a uns anys, serè capaç d’escriure com ara, o això també ho aniré perdent... Com aquells guitarristes que han de practicar amb la guitarra cada dia, sinó noten que “perden” el domini sobre l’instrument... L’escriptura té més a veure amb la capacitat intel·lectual o amb la capacitat d’expressar-se? Es de preveure que encara que quan em faci vella no sigui tan intel·ligent, continuaré sabent dir el que penso... Que al cap i a la fi és el que fa un escriptor (sense voler tenir raó sempre). Escriure explicant-me a mi mateixa, espero que això ho podré continuar sent capaç de fer... Tampoc cal ser tan intel·ligent per engiponar quatre frases expressives, em sembla...

Això de fer-se vell i estar malalt és una jugarreta del destí, però l’alternativa tampoc és gens abellidora...


Estic preparada per acceptar que no sóc tan intel·ligent com em pensava, però no per acceptar que ja no sóc capaç d’escriure com escrivia abans, com he escrit sempre...