divendres, 20 de desembre del 2013

No passa res...

Resulta que sempre he fet moltes càbales de les crítiques, jo, que ho sobredimensiono tot. Em costa superar les opinions negatives, no només sobre la meva escriptura, sinó ja no diguem sobre la meva persona. (Si, quan escric, una i altra cosa són el mateix, encara està per determinar...)

Avui resulta que m’he trobat amb el blog d’una persona amb una facilitat extraordinària per encaixar les crítiques. Us recordeu que una vegada algú va dir que els meus posts eren palles mentals, i m’ho vaig agafar molt malament? Doncs a ella també li han dit –tot i que sense raó-, i ja m’hagués agradat que se m’hagués acudit a mi agafar-m’ho d’aquesta manera, donant-li la volta i passant a un altra cosa com una papallona sense més ni més, sense sentir-me ferida o fer-ne un drama, poden dir “potser els meus post són palles mentals, sí, i què?”. I continuar tan satisfeta de mi mateixa (i de la meva escriptura) com abans, com sempre...

Però jo no sóc així, n’haig de ser conscient. Faig servir les crítiques negatives per auto-flagelar-me i fer-m’ho passar malament a mi mateixa (i de vegades als altres), sobredimensionant-ho tot fins a límits insospitats. La meva autoestima és fràgil com un tel de llet. Aquí sí que estaria bé dedicar-hi un parell de pensaments i reflexions, agafant-m’ho amb optimisme... una d’aquestes “palles mentals” que tant m’agrada perpetrar... i convèncer-me a mi mateixa que no perquè algú em critiqui floridament els posts haig de plantejar-me plegar d’escriure... (o de fer el blog...).

(No se’m pot dir res. Tot m’ho agafo a la tremenda.)

Lliçó: s’ha de creure en una mateixa; s’ha de confiar en les pròpies “palles mentals"...