Resulta que sempre he fet moltes càbales de
les crítiques, jo, que ho sobredimensiono tot. Em costa superar les opinions
negatives, no només sobre la meva escriptura, sinó ja no diguem sobre la meva
persona. (Si, quan escric, una i altra cosa són el mateix, encara està per
determinar...)
Avui resulta que m’he trobat amb el blog d’una
persona amb una facilitat extraordinària per encaixar les crítiques. Us
recordeu que una vegada algú va dir que els meus posts eren palles mentals, i
m’ho vaig agafar molt malament? Doncs a ella també li han dit –tot i que sense
raó-, i ja m’hagués agradat que se m’hagués acudit a mi agafar-m’ho d’aquesta
manera, donant-li la volta i passant a un altra cosa com una papallona sense
més ni més, sense sentir-me ferida o fer-ne un drama, poden dir “potser els
meus post són palles mentals, sí, i què?”. I continuar tan satisfeta de mi
mateixa (i de la meva escriptura) com abans, com sempre...
Però jo no sóc així, n’haig de ser conscient.
Faig servir les crítiques negatives per auto-flagelar-me i fer-m’ho passar
malament a mi mateixa (i de vegades als altres), sobredimensionant-ho tot fins
a límits insospitats. La meva autoestima és fràgil com un tel de llet. Aquí sí
que estaria bé dedicar-hi un parell de pensaments i reflexions, agafant-m’ho
amb optimisme... una d’aquestes “palles mentals” que tant m’agrada perpetrar...
i convèncer-me a mi mateixa que no perquè algú em critiqui floridament els
posts haig de plantejar-me plegar d’escriure... (o de fer el blog...).
(No se’m pot dir res. Tot
m’ho agafo a la tremenda.)
Lliçó: s’ha de creure en
una mateixa; s’ha de confiar en les pròpies “palles mentals"...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada