Fa anys, vaig fer un post on criticava que un famós motorista que s’havia quedat paralític hagués fet un llibre basant el seu relat dient que quedar-se paralític era el millor que li havia passat a la vida, quan jo creia que dient això s’enganyava a sí mateix; no vaig ser gaire comprensiva.
L’altre dia vaig escriure un post amb una idea de virtut similar per la meva acció de tirar-me al tren. No vaig dir que això era el millor que m’havia passat, però gairebé; vaig parlar de la part positiva, com si allò hagués estat una cosa bona.
Només voldria dir que tirar-se al tren és una cosa horrorosa, que no aconsello a ningú, i que cada cop que em fa mal l’esquena me’n recordo i me’n penedeixo. Aquest mal d’esquena no marxarà mai. Vaig ser una estúpida. Potser al cap d’un temps em vaig despertar i adonar de coses, però potser m’hauria acabat despertant igualment en fer-me gran.
Vaig arribar a dir que no comptava les seqüeles de l’accident entre els pitjors dels meus mals. Potser sí que tinc mals pitjors, -sobretot mals psíquics-, però no vull anar pel món dient que tirar-me al tren és el millor que m’ha passat, em semblaria una imbecil·litat, encara que no renegui de la part positiva que amb el temps hi he acabat veient... quin remei!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada