diumenge, 14 d’agost de 2011

Veu futbolaire

Si heu anat seguint la meva secció Veu futbolaire, segurament us heu endut la impressió que segueixo més als periodistes esportius parlant de futbol que no pas els partits de futbol en si mateixos. És una impressió encertada.

A mi els partits de futbol no m’interessen gens ni mica. La primera i darrera vegada que em vaig asseure a mirar un partit del barça per la tele, el barça va perdre; era la final d’Atenes i vaig pensar que el futbol per la tele era un rotllo. Llavors vaig estar unes temporades que no ho vaig seguir i a la primera temporada de Rijkaart vaig començar a escoltar en Puyal, sense veure els partits per la tele. Més que res, jo sempre he escoltat molt la ràdio i m’interessava la radiació que feia en Puyal, no el partit en si. (Les radiacions de partits de futbol són del milloret que fan a la ràdio, perquè són en directe i s’hi destinen molts més mitjans que als programes de cultura. Són l’espectacle radiofònic per excel·lència. -I no només les d'en Puyal, sinó les de totes les emissores.-) O sigui que el futbol ni em fu ni em fa, però m’agrada que guanyi el barça. Ara, ja dic des d’ara que també tinc simpatia per l’espanyol i, en general, per tots els equips petits. I m'agradaria que fos possible que guanyés la lliga un equip petit...

Però el que m’agrada realment de la ràdio són les tertúlies esportives. Sentir parlar de futbol. El que m’agrada és observar la bèstia primitiva en què ens convertim tots quan parlem de futbol. Sentint com parlen aquesta pesta de periodistes esportius a les tertúlies radiofòniques et fas una idea de com és la “naturalesa humana”... el ventatgisme, la manipulació, la demagògia... la capacitat de predir el passat... el fanatisme, la visceralitat, la prepotència... fins i tot la capacitat d’abstracció per explicar un partit de futbol com si fos una partida d’escacs... com el futbol serveix per descarregar frustracions personals... 

O sigui que el que m’agrada no és el futbol en si mateix, sinó observar el fenómen social que envolta el futbol. El futbol fa sortir la part primitiva que tots portem dins, i m’agrada observar aquesta part primitiva. Per mi l’espectacle no és el partit en sí, sinó les converses sobre el partit, les reaccions dels que han vist una jugada i les indignacions viscerals i passions exacerbades que això genera. (I tenint el compte que als programes que jo escolto no son tan vulgars com ho seria una conversa de bar.) La gràcia que fa quan, fins i tot ells que miren els partits, no veuen el mateix en la mateixa jugada... Observar aquesta bèstia primitiva que canalitza el futbol, en definitiva.