divendres, 26 d’agost de 2011

L’espiritualitat dels objectes

L’altre dia escoltava una entrevista per la ràdio en que l’entrevistat va dir un cosa molt encertada en que ja hi havia pensat així per sobre algunes vegades. Va dir que els usuaris d’internet de vegades acumulem arxius i informació als nostres ordinadors com aquell que té la síndrome de diògenes. (La síndrome de diógnes és aquella malaltia que pateixen els que remenen els cubells de les escombraries buscant objectes.) Els que tenen la síndrome de diògenes no poden evitar acumular objectes, encara que siguin objectes que per a ningú altre tinguin cap mena de valor, i són incapaços de llençar mai res. La síndrome de diògenes té el seu refinament en el col·leccionisme, suposo, en que ja no s’acumulen objectes a l’atzar sinó aquells objectes relacionats amb la col·lecció que es fa i que interessen particularment. No cal ser molt espavilat per deduir que els que acumulem llibres compulsivament patim una versió cultural de la síndrome de diògenes, o d’aquesta necessitat d’acumular coses que per els altres no tenen cap mena de valor.

Però jo parlava dels materials que acumulem als nostres ordinadors: pel·lícules, música, fotografies... i que podem trobar fàcilment remenant en aquest cubell inacabable que és internet. Si tens un piset petit en què no hi caben gaires coses, pots omplir disc durs i pen-drives d’objectes virtuals i sadollar així la teva necessitat d’acumulació. Paradoxal és el cas de l’adolescent que té al seu ipod 5000 cançons de Caetano Veloso i que llavors només escolta realment a la Shakira... De les coses que ens baixem d’internet, quantes les fem servir realment i quantes les tenim només pel nostre afany d’acumular? (Aquesta pregunta també es podria aplicar als objectes del món real que acumulem al nostre voltant.) Les coses que acumulem però no necessitem realment, pel fet de ser-hi i “pesar” a les nostres vides, representen un llast? Omplen el nostre “horror vacui” però ens impedeix veure l’essencial? O simplement els objectes que ens envolten i que són “nostres”, encara que no els necessitem, ens acompanyen en el nostre camí per aquest món ple de solituds humanes? En el nostre món de producció en sèrie on la vida dels objectes està regida per l’obsoletisme s’ha perdut la relació espiritual amb cada objecte únic i personal que determinaria el caràcter distintiu de la nostra individualitat. Només les persones amb molts recursos i que tinguin molt bon gust es poden permetre acumular objectes realment valuosos, únics o de gran bellesa estètica, fets per durar. A la resta se’ns permet el plàstic i la tecnologia.

L’ésser humà és el gran acaparador, i a mi m’ha costat molt aprendre a no ser compulsiva en les meves recerques per la xarxa, aprendre a no acumular dades per acumular-les, i llavors no tenir mai temps per llegir-m’ho bé. (També amb els llibres, aprendre a no comprar llibres a la babalà.) Però saber que al final gairebé tot el que tinc acumulat està relacionat amb la consecució del meu objectiu a la vida em dona una mena d’ordre interior. Ja que no puc evitar sucumbir a la meva necessitat de tenir coses, miro d’acumular-les seguint una lògica, lògica que procuro que no estigui dictada pels mitjans de comunicació ni per la necessitat de fer grans despeses. Diu que no s’ha de tenir, s’ha de ser. Per això procuro que el valor de les coses que tinc no s’acabi en el plaer de posseir-les, en satisfer l’afany d’acumulació, sinó posseir coses que també m’ajudin a ser, que sadollin el meu esperit i no només el meu instint. D’aquí a fer-se col·leccionista de llibres, hi ha un pas molt petit...