Vivint la vida d’algú altre

Durant anys he tingut la sensació que les altres persones vivien vides que hauria d’haver estat vivint jo, tenien feines que jo volia tenir, vivien a llocs on jo volia viure, fruïen d’amors dels que jo volia fruir... només he estat contemplant el món des de fora, i no sabia perquè això era així, no sabia perquè jo tenia aquesta goma imaginaria que m’enredava els peus i m’impedia viure la meva vida. Ser conscient de l’autosabotatge m’ha fet adonar de moltes coses. Però és curiós perquè l’autosabotatge només ha actuat en el que es podria considerar “la vida real”, la part de guanyar-me les garrofes i de tenir amistats i amors, en canvi no ha actuat en “la vida interior”: la lectura, l’escriptura i l’escoltar música, i les altres coses que faig quan estic sola. De fet, potser perquè m’autosabotejaba en els altres àmbits, tot el meu ésser ha estat girat cap a aquesta vida interior, i si he après a escriure ha estat com a com conseqüència de no tenir res més a la vida. No he tingut res més ni a ningú més, a part de les persones que m’han estat manipulant durant tots aquest anys, que també han estat una companyia, i que per cert poden venir a disculpar-se quan vulguin. I és que algunes persones semblaven haver trobat en la meva incapcitat de reaccionar facialment si em fan mal la terra de fer pipes. Sempre havia estat una persona molt introvertida i que vivia la necessitat de relacionar-se amb el món exterior com una ferida constant, i el que em va passar i va provocar l’autosabotatge només va multiplicar immensament la meva incomoditat amb el món. Vaig anar covant el malestar dins meu.

Avui fa deu anys, vaig decidir fugir de casa.

Al cap d’una setmana ingressava al psiquiàtric. Ara que es compleixen deu anys d’allò m’adono que no he aconseguit fugir físicament, però que psicològicament he aclarit moltes coses. Però ha estat un llarg procés. I que en el fons, sí que he estat vivint la meva vida, perquè no he permès que, per molt que em fessin patir, ningú m’arrabassès el fonamental. I ha passat el temps i no tinc ni feina ni xicot ni amics, però tinc la meva vida interior, que és més del que tindran mai alguns –i algunes- immersos en carreres d’alt voltatge i saltant d’una relació a l’altra, esclaus del voler sempre més i sempre insatisfets. I orgullosos de poder fer mal als altres quan saben que ningú els ho podrà retreure. Si alguna cosa he après durant aquest temps és que, si algú em pot fer mal i sap segur que no serà descobert i que no ho haurà de pagar, me’l farà.

El món no m’agrada. La gent em fa por. Si sabés que tinc una malaltia mortal i que em queda poc temps de vida, me n’alegraria. Tot i així em pregunto amb alegria com me’n sortiré de la propera putada que em faran, con si fos un repte. O sigui que, res de plorar, agafem la torxa i calem foc al desastre... i resorgim de les cendres.