Només una mostra del bo i millor

A la ràdio sempre acostumen a entrevistar a gent que ha triomfat. Tenien un objectiu i l’han aconseguit. Potser no són milionaris, però sí a gent que es guanyen bé la vida fent el que els agrada. En canvi, molt poques vegades fan una entrevista d’una hora a gent que volien una cosa i s’han hagut de conformar amb una altra, generalment d’inferior qualitat, o gent a qui un fracàs els hagi dut a aconseguit una cosa millor que la que volien en un principi, i que també estan conformats. Normalment tots els que entrevisten extensament volien una cosa i l’han aconseguit a la primera, sense desviar-se del seu objectiu.

Així com diuen que als Estats Units un bon curriculum comença amb  un fracàs, aquí sembla que aquells qui hem fracassat ens hàgim d’amagar, no es valora el fracàs com a impulsor ni el fracàs com a conformador.

Es a dir, que a la ràdio només entrevisten a la minoria que els van bé els coses, però a la gran majoria de gent que “van tirant” no els entrevisten mai, o si ho fan és per fer sensacionalisme amb els seves desgràcies, no es tracta mai d’entrevistes serioses. Trobaria a faltar més entrevistes serioses amb persones del carrer que no són ningú n’hi han fet res d’extraordinari, però que estan conformats amb el seu destí, o que persones a qui fracassar els ha dut aconseguir el seu destí, o el testimoni de gent potser han tingut algú problema greu i no se n’han sortit, però tractant la noticia amb respecte, sense fer espectacle de les seves desgracies. Alguna cosa que representés el batec de la gent real i no només el batec dels triomfadors, y que al mateix temps no es recreés en les desgracies alienes. Així com tots sobreentenem que als savis se’ls ha d’escoltar amb respecte, també m’agradaria que es fes el mateix amb gent que no han tingut oportunitat de saber tant, i que es mostres com són realment les persones, no només les que triomfen intel·lectualment.

I fins i tot entre els que triomfen s’acostumen a limitar als que triomfen fent coses ben vistes. Per exemple, hi ha gran quantitat d’empresaris explotadors al nostre país. Con és que a la ràdio mai han entrevistat a un empresari explotador? Per què no  entrevisten sincerament a un lampista a un professor de secundaria? O a una infermera o a una mestressa de casa? Per què no un d’aquest camells que diu que n'hi ha un a cada illa de cases de la ciutat?

El mon tal i com és quan surts al carrer és una mica diferent de com es presenta a la ràdio, essent com és la ràdio el mitjà de comunicació més proper a la gent i essent com és el nostre país un país radiofònicament avançat.

L’altre dia vaig dir que buscava a la ràdio unes converses cultes que no podia tenir a la vida real i que ara digui que haurien d’entrevistar a gent del carrer que no saben coses pot sembla una contradicció. Encara que ho sembli, no ho és. El principal valor que tenen aquestes converses que tant m’agrada escoltar per la radio (en diversos programes) és que són sinceres, l’entrevistador extreu del convidat la seva veritat, que acostuma a ser intel·lectualment sucosa; però jo crec que si es pogués extreure la veritat d’una persona qualsevol, encara que no fos intel·lectualment brillant, la cosa també podria tenir molt de valor, més encara quan, sense la capa intel·lectual,  es podrien tractar les parts més fosques i generalment amagades del ser humà, les parts que mai brillen enlloc, o potser només als bons llibres...