dilluns, 23 de maig de 2011

Èpica medieval

Fa cosa d’un parell de mesos vaig acabar de llegir el Cantar de los nibelungos. Es tracta d’un cantar de gesta medieval germànic, un dels més bonics que es conserven i un dels que més es pot fruir llegint-lo avui en dia.

(També s’ha d’aclarir que aquest Cantar de los nibelungos no té res a veure més que en el nom, en el nom d’alguns personatges i algunes escenes anecdòtiques –com la de l’or enfonsat al riu-, amb tota la història que es va inventar Wagner per la seva Tetralogia L’anell del nibelung, i que no queda clar d’on la va treure.)

Doncs vaig començar a llegir el Cantar de los nibelungos perquè em vaig trobar, remenant uns papers per casa, uns apunts de la classe de literatura de segon de BUP, i allí hi havia uns extractes del Cantar de los nibelungos, concretament centrats en el personatge de Krimilda. Quina dona més terrible! Això em va encendre la curiositat i em vaig comprar el llibre i em vaig decidir a llegir-lo tot. No anava tan equivocada amb la primera impressió que m’havia fet la tal Krimilda. Quina dona! Aquell que va escriure que “la dona és el diable” ho va fer pensat en algú com Krimilda?

La història es divideix en dues parts. La primera és el Cantar de Sigfrid, en que es narra com Sigfrid es guanya el dret de casar-se amb Krimilda, com són molt feliços,  i com dues indiscrecions d’ella el porten a trobar-se més aviat del que voldria amb els seu destí. De fet, en tal i com estan descrites les gestes de Sigfrid en la darrera part d’aquesta primera part ja es veu que aquest personatge lleparà. Fa tantes gestes i ho fa tot tan bé que ja es veu a venir que algú tan perfecte no és d’aquest món i aviat aterrarà a l’altre... I com que fa tanta ràbia algú que ho faci tot tan i tan bé, al lector no li sap tan greu que li passi el que li passa. És un curiós exemple de psicologia inversa o compensació premonitòria. (Vull dir que el narrador intenta compensar a Sigfrid d’un destí imperfecte fent-lo perfecte.)

La segona part és la Venjança de Krimilda, en que es narren les vicissituds que passen una Krimilda obsessionada i l’assassí del que ara s’ha convertit en el seu primer marit fins que la primera aconsegueix venjar-se del segon. El tal Hagen passa tota mena d’aventures, ficant-se ell mateix a la gola del llop, cosa que no acabo d’entendre tot i que des d’un punt de vista de vassallatge medieval potser sí que es pot entendre, i es veu immers en un cruent episodi de canibalisme que ja voldrien molts d’aquest llibres de terror gòtic que estan de moda ara. Aquesta és una de les parts del llibre que més m’ha impressionat i la que més fàstic m’ha fet.

Al final, “mi señor Teodorico”, que pel que es veu el narrador és vassall seu, ho ve a solucionar tot. El que no s’entén es que si en Teodorico estava al servei de Sigfrid i Hagen venç a Sigfrid, com pot vèncer Teodorico a Hagen si no havia pogut amb Sigfrid? Això és com si el barça perd davant el valència i el madrid guanya al valència... no es deduiria d’això que el madrid hauria de guanyar al barça? I en canvi el barça guanya. De fet, no acabo d’entendre per què “mi señor Teodorico” es posa la servei de Krimilda, quan sembla que per lògica hauria d’estar agraït a Hagen perquè l’ha alliberat del seu vassallatge a Sigfrid... o és que el vassallatge continua un cop mort Sigfrid? Deu ser cosa de la lògica dels vassallatges medievals, però jo no ho entenc. Tampoc entenc per què un personatge que al començament semblava secundari es fa tan important. Puc entendre el poder que tenia Sigfrid sobre ell, però no per què és fa instrument de la venjança de Krimilda, a no ser que ell també estigui dolgut per la mort de Sigfrid i també es vulgui venjar de Hagen, però això no em lliga pas gaire perquè més aviat semblava que era vassall de Sigfrid a disgust...

Les dues parts, encara que continuïn i es puguin llegir com un tot, tenen estils diferents i semblen escrites per dos vassalls diferents de “mi señor Teodorico”, es a dir, que sembla que hi hagi dos autors diferents, l’un refinat i atent als detalls, les formes socials, les aventures, la pau i l’or, el de la primera part,  i l’altre, bast, bestiota i delectant-se en la batalla i les escenes cruentes, el de la segona, tot i que l’escena amb la ondina no és res de tot això. Haig de dir que jo vaig estar literalment embruixada per la primera part, i que la segona segons com se’m va fer un pèl pesada, tant morts i tanta batalla; al final només continúes llegint per saber com acabarà.

En tot cas, un llibre amb una gran quantitat “d’acció” novel·lesca que recomanaria a tots aquells lectors de llibres d’èpica que passa a móns imaginaris que estan de moda ara. Això és èpica de debò, crua i truculenta, allò altre és aigua de camamilla... Un llibre molt recomanable que no sé si he entès del tot.