dilluns, 25 d’abril del 2011

La profunda necessitat de ser escoltada

Algú vol saber per què, fa vint anys, a les meves catorze primaveres, vaig començar a escriure? Doncs per una raó ben simple, ben ximple i ben senzilla, ben trivial i ben trista, la mateixa raó per la que tinc necessitat d’escriure encara ara: perquè ningú no m’escoltava.

Ni la meva família, ni les meves amigues d’aleshores, ni els professors... Ningú estava interessat en les meves batalletes. No vull dir que no estiguessin interessats en tenir converses superficials i divertides amb mi; vull dir que no estaven interessats en les meves ferides més profundes, en la misèria de la meva vida. Per fer gresca sempre es troben amics, és en el moments tristos que l’empatia escasseja, i la meva vida en aquella època era una sobrecollita de moments tristos. És antològica la cara de fàstic que posava tothom quan intentava explicar alguna bestiesa de les meves, alguna cosa del meu món interior, alguna cosa dels llibres; alguna cosa de les que em feien patir. Posaven cara de fàstic, o els brollava una mitja rialleta que em feia sentir estúpida; se’m treien de sobre. Això, de fet, no ha canviat, al “món real” la gent continua posat cara de fàstic quan deixo anar segons què; se m’espanten o em canvien de tema directament. (Es veu que de vegades deixo anar veritats incòmodes.) L’única persona amb qui vaig poder parlar lliurement i que em va escoltar fins al final fou l’Anicet. Ell em va confirmar que el meu món interior no era una mentida, per això me’n vaig enamorar.  Fins i tot li vaig dir que, si tothom fos com ell, jo no necessitaria escriure... El que llavors no vaig comprendre és que la possibilitat de parlar lliurement amb ell venia de que ell, a part de tenir una gran cultura, era una persona perillosament al marge de la llei... que es movia entre esquemes diferents dels que la gent del meu voltant em tenien acostumada. Parlar cada dia amb l’Anicet no és al meu abast des de fa molts anys, per desgràcia.

Per això escric. I em sembla que hauré d’escriure durant molt i molt temps, encara. I encara que hi ha qui es pregunta per què no he sortit amb tal o qual persona... la pregunta que els faig és: aquesta persona, m’ha escoltat? Ha intentat esbrinar quin és el meu drama? No? Doncs, quin és el misteri? Per què m’haig d’enamorar d’algú que no m’escolta i a qui no ho puc explicar tot?