Cremar l’espelma

Ahir sentia per la radio que un artista a qui jo admiro molt –i que ara ja és mort- va començar a prendre substàncies estupefaents per ajudar-se a poder actuar en més de tres-cents concerts a l’any. El primer que em ve al cap és: perquè nassos necessitava fer tants concerts a l’any? Era alguna cosa més que la seva ambició el que li empenyia? Segurament no necessitava fer tants concerts a l’any per sobreviure... Es clar que la cosa canvia quan, en comptes de parlar d’ambició, parlem d’exigència artística, i del nivell que ell volia donar com a artista, que pot venir donat per una necessitat interior d’autoexigència i pot no tenir res a veure amb els guanys de cada concert. És evident que els discos que tinc d’ell i que tant m’agraden potser no serien el mateix si ell no hagués fet tres-cents concerts l’any (tot i que sóc conscient de la possibilitat de trucar els discos, però sé que ell no sonava gaire diferent). Em sembla legítim que un artista –o qualsevol persona en la seva feina- aspiri al màxim de l’auto-exigència. Però de vegades estem tan ocupats en voler sempre més que no ens adonem que hem començat a cremar l’espelma pels dos cantons. I de vegades ho fem per coses que, en realitat, no necessitem, o que podríem passar amb menys... No dic que no s’hagi de tenir ambició o exigència cap a la pròpia feina o el propi art; només dic que s’ha de saber veure quan al canó dels objectius la bala que hi cremem som nosaltres mateixos...