Les dues vides de l’ànima

Estic segura que hi ha que pensa si m’he begut l’enteniment publicant una cosa com Les set vides de la pell, que més que un post sembla el full de ruta d’una secta... (una secta que no pren el sol). Que consti que jo no vull predicar res, només m’ha vingut bé posar per escrit algunes –poques- certeses que he anat recollint durant aquest darrers temps. No pretenc que tot el que hi he escrit sigui veritat ni que jo practiqui tot el que hi explico, però sí que són petits detalls en els que crec. Entenc que no us agradi rebre consells, i que això no és un blog d’auto-ajuda ni res que se li assembli (tot i que, ara que hi penso, un dels meus somnis sempre havia estat escriure un best-seller d’auto-ajuda...). Bé, en tot cas, un post més per ser llegit i oblidat. M’hagués agradat escriure més tros. Trobo que en el text hi ha una visió massa idealitzada de les relacions humanes, que s’idealitza l’amor com una cosa bona, quan les persones tenim les nostres parts “obscures” que de vegades són difícils d’estimar... Si algú us estima de debò també ha d’estimar la vostra part “obscura” o negativa... (hi ha gent que la té més obscura que d’altres...). Estimar algú per anar de festa i en els moments bons és molt fàcil. Estar al seu costat en un moment difícil o quan descobrim que no es comporta com esperàvem és el que realment costa. Vaig llegir un text que parlava que tots volem poder treure’ns la màscara davant d’algú... Una cosa que sempre he envejat dels delinqüents, lladres i mafiosos i que me’ls fa atractius és això, que no porten aquesta màscara de “correcció”. Encara que facin coses que objectivament no s’haurien de fer, acostumen a ser molt més sincers que les altres persones respecte a les seves pròpies necessitats o sobre que és el que mou realment als altres. Els delinqüents són més sincers amb si mateixos respecte la seva part "obscura". Treballar fora de la llei requereix un coneixement de la part negativa de la naturalesa humana per sobre de la mitjana, justament el que falta a la gent que no treballa fora de la llei: una auto-consciència més gran d’aquesta part negativa, que nosaltres també tenim, encara que no estigui tant desenvolupada com la d’un delinqüent o tiri cap a un altre cantó menys monetari. Per exemple, la part negativa d’un malalt mental no té res a veure amb la part negativa d’un delinqüent, i en canvi pot costar molt més d’acceptar. La part negativa d’un home d’èxit, per exemple, podria ser la seva ànsia de poder i desig de dominar als altres, i aquesta part negativa està plenament acceptada socialment en els homes d’èxit. Jo no dic que s’hagi de lluitar contra la part negativa, perquè això seria absurd i llavors sí que semblaria que vull fundar una secta; som com som, i es tracta de com és el món, no de com hauria de ser, de com son les persones, no de com haurien de ser. Només dic que per poder dir que estimem de debò algú hem d’haver descobert la seva part negativa i l’hem d’haver acceptat. Això serveix també per nosaltres mateixos, per acceptar-nos i estimar-nos a nosaltres mateixos. Evidentment, sempre hi ha coses que són inacceptables, com la violència de gènere, o un assassinat, per exemple, però jo no parlo d’una part negativa tan extrema, sinó de la part negativa de cada dia. Parlo de coses com l’egoisme d’algú, per exemple, o la seva desaprovació constant, coses així... que sabem que hi són i no les canviarem, però que tampoc podem liquidar encara que no ens agradin. En fi, no voldria pas posar-me a donar consells. L’únic que m’agradaria repetir és que valdria la pena asseure’s a la “cadira de pensar” una estoneta al dia, sense que això vulgui dir que estiguem castigats, i reflexionar i descobrir quines són les nostres pròpies idees, personals i intransferibles, sobre això, i sobre tot. Hi ha qui no s’ha parat a pensar mai profundament en res... però també hi ha qui necessita no pensar profundament en res per ser feliç, que si pensen massa s’agobien. De vegades, començar a pensar és com aquelles grans extensions de fitxes de dòmino, que si en cau una comencen a caure totes l’una darrera l’altre... De vegades pot ser molt perillós fer caure la primera; no tothom està preparat. Doncs això, que els més important és que cadascú és doni els seus propis consells i descobreixi el seu propi camí i les seves pròpies certeses. El sistema “E”: es a dir, “E”spavilar-se per un mateix.