Qui ha dit drets d’autor?

Quan trobo un poema en un llibre, sé que és la versió bona. L’original bo, la millor traducció... sé qui és l’autor de la traducció. Hi ha una seriositat, un rigor darrera l’elecció de cadascún dels elements que han estat publicats en format llibre. Però, a internet, és el caos... No només no tens cap manera de comprovar que qui diu que ha fet la traducció l’hagi fet realment, sinó que a més és molt fàcil per a qualsevol aprenent de poetastre (que no de sapastre) atrevir-se a fer el propi pastix, fer quatre retocs a una versió manllevada, o simplement publicar la pitjor versió d’aquell poema que hagi estat capaç de trobar. No hi ha rigor, ni seriositat, ni fiabilitat. De buscar la traducció d’un poema popular per internet n’hi ha per parar lero. Però, al mateix temps, quanta gent s’ha fixat en aquest mateix poema que ara tu tries!, quanta gent hi ha posat el seu granet de sorra... no hi ha rigor, ni seriositat, ni fiabilitat, però quantes ganes de llegir i traduir poesia! A quantes versions més o menys potables pots accedir només amb un clic! No hi ha rigor, ni seriositat, ni fiabilitat: m’estimo més un bon llibre... però, quantes possibilitats ofereix internet! En mitja horeta et pots construir una antologia de butxaca (més o menys encertada, això sí) de qualsevol poema que t’agradi... (i que sigui popular, es clar...); segons com, n’hi ha per agafar un àtac de nervis, però... m’encanta internet. És ben bé allò que deia Borges de “remedar el divino desorden”...