Franquesa i intransigència

Em sembla que sóc massa intransigent. Si t’adones que algú et diu mentides, què has de fer? Fer veure que no te n’adones? Retreure-li, cosa que jo he fet moltes vegades i sempre ha acabat com el rosari de l’aurora, i m’he quedat sense amigues? Què vol dir ser madur, saber quan t’enganyen i apartar-te de la mentida, o tenir prou humanitat per adonar-te de les mentides que l’altra persona necessita dir-te perquè la relació funcioni, i acceptar-les amb condescendència? Es que no dic mai mentides jo? Sóc massa intransigent amb els defectes dels altres? En fi, que “humanitat” i “franquesa” són dos termes que fa temps que m’adono que no conjuminen tant com haurien de conjuminar... Ja no dic “veritat”, perquè la veritat depèn dels ulls de qui la mira, de la veritat individual de cadascú, és a dir, que es individualment absoluta; la veritat existeix, però depèn de com vegi les coses cada persona. Es tracta només d’això, de que no veig les coses de la mateixa manera que l’altra gent? Veig massa? Veig massa poc? Si alguna cosa he demanat sempre als altres es franquesa... es clar que ells no sabien que jo només demanava això... i evidentment amb aquesta exigència desaforada he acabat quedant-me sola...