L’ànima a canvi

Diuen que Paganini va fer un pacte amb el diable per poder tocar diabòlicament bé... De vegades m’he plantejat si faria o no faria un pacte amb el diable per aconseguir ser una gran escriptora... També es poden fer pactes amb el diable per aconseguir altres coses... ser eternament jove, per exemple... o ser eternament rica... Però, abans que fer un pacte amb el diable per ser eternament jove, eternament rica o per escriure bé, jo el pacte amb el diable (si existís i hi cregués) el faria per estimar i ser estimada...

Només hi ha un petit problema: el diable no concedeix l’amor... (malgrat que pugui aconseguir sexe). En aquesta vida és pot triar entre tenir poder o estimar, però totes dues coses alhora no són possibles, diuen... És evident que això del poder és una cosa que ha de concedir el diable... l’amor, estimar, en canvi, és més cosa de déu, de la verge maria i dels àngels (encara que no hi creguem gaire).

Es pot fer un “pacte amb el diable” amb déu? Per estimar i ser estimada...

(No us heu adonat que en aquest món, tal i com som, és molt més difícil anar al cel que a l’infern? En canvi, ens prefigurem que el diable és qui està ansiós perquè hi pactem i endur-se la nostra ànima... quan estidísticament a l’infern hi deuen anar el 90 per cent de les ànimes... si l’infern deu estar ple sense necessitar de que el diable pacti amb ningú! no hauria d’estar molt més ansiós déu per fer “pactes” i endur-se algunes ànimes al cel, que deu estar més buit que el meu calaix per les xocolatines? Això en cas de creure en aquestes coses, es clar...)

Acusació d’avorrida

Hi ha qui se’m queixa que parli tant de poesia: diu que sóc més avorrida que les calces de randa d’una besàvia... Diu que hauria de parlar de sexe, drogues i rock’n’roll, tot i que sembla que el rock’n’roll ja no escandalitza a ningú... Bueno, estic llegint molt sobre aquest temes, de debò que sí... potser d’aquí a un temps estaré més preparada per parlar-ne... de totes maneres no prometo res... i de moment continuaré amb els meus temes avorridots de sempre... que és el que a mi m’interessa i m’agrada. Què voleu... també hi ha qui menja escarbats (o els mira per la tele) i no per això diem que són raros... I es que per la tele, darrerament, (jo ho sé per la revista) surten uns escarbats amb una capacitat per engreixar la boleta de merda i llençar-se-la els uns als altres que entenc que la gent s’ho miri abans que llegir poesia perquè és realment interesantíssim... Un espectacle així és el que val i no una cosa avorridota com el meu blog...

Més sobre poesia actual

Ja sabeu que no parlo mai gaire bé de allò que anomenem “poesia actual”. Això podria donar la idea equivocada que la poesia actual és pitjor que la “poesia actual” que s’ha fet en altres èpoques, quan res podria ser més lluny de la veritat. El que passa que de la “poesia actual” que es feia en altres èpoques tot allò dolent ja no ens arriba, la poesia d’èpoques pretèrites ens arriba ja filtrada, del passat només ens n’arriba allò que val la pena. Però cada època ha tingut la seva nòmina de poetes dolents, això us ho asseguro. El problema amb la “poesia actual” no és tant que siguin poetes i poemes dolents com que encara no estan filtrats... El pas del temps encara no s’ha encarregat de posat cada escrit i cada poeta al seu lloc.

Es clar que tenir “capacitat de filtració” i decidir quins d’entre els poetes actuals sobreviuran i, sobretot, encertar, podria semblar molt temptador, però jo no me veig capacitada per emetre judicis sobre això. M’és molt més fàcil trobar bons als poetes que el pas del temps ja ha decidit que són bons que no pas posar-me a decidir per mi mateixa si un poeta actual és bo i fer jo mateixa el filtratge.

Ja ho he dit altres vegades, tenir un criteri propi és difícil. I, molt més difícil que tenir un criteri propi, és encara saber argumentar-lo, i saber dir: aquest sí perquè això, aquest no per això altre... I fer això sense mala fe i sense interessos creats al darrera. I, encara, tots més o menys podem tenir la nostra opinió, (d’opinió tothom en té una), però que aquesta opinió sigui “l’encertada”... i a més, qui ho decideix, que una opinió literària és l’encertada? El pas del temps. Per tant, que el pas del temps sigui l’única estructura possible.

La profunditat de cada dia

Llegeixo que un escriptor sudamericà ha trobat, pels carrers de Nova York i de San Francisco, experiències psicològiques profundes que li ha interessat plasmar en la seva escriptura. Voleu que us ho digui? Si un escriptor no és capaç de trobar “experiències psicològiques profundes” al seu carrer, encara que visqui en el més avorridot i aburgesat poblet de províncies, ja pot plegar. Si te n’has d’anar a Nova York o a San Francisco per trobar “experiències psicològiques profundes”, si necessites buscar allò més extrem perquè t’afecti, és que et falla la capacitat d’observació. Estic segura que a la vida de cada dia de la gent normal i corrent hi ha més drames amagats i dignes de menció que en la història de l’indigent més desgraciat de Nova York, per més que entenc que viure al carrer és una injustícia, i que la història de l’indigent sempre serà molt més punyent i colpidora. I segur que també més comercial. Però si necessites a un indigent per bastir la teva literatura, és que no coneixies els recursos que tens com a escriptor. A més, estic segura que no és capaç de fer servir la història de l’indigent per aprofundir en sí mateix, com per exemple ha fet Paul Auster en algun dels seus llibres, on l’indigent és una excusa per explicar una història que va més enllà. La de l’indigent pot ser una història frapant, però hi ha d’haver alguna cosa més, l’explicació de propi jo, sobretot, i saber perquè es tria un indigent per vehicularitzar l’ànsia d'explicar una història, si qui escriu no ho és pas, un indigent.

Moments estel·lars d’una vida qualsevol

Un cafè de Girona on preparen batuts de xocolata, dues persones assegudes compartint una beguda (que, per cert, no és un cafè...). Camí 1: les dues persones es fan un petó i surten juntes. Camí 2: les dues persones es miren amb desconfiança i surten cadascú pel seu cantó. En un instant, podem prendre una decisió que ens acosti a la felicitat o ens n’allunyi, podem decidir tirar cap aquí o cap allà, i tot el que vingui després serà diferent, el pas del temps després de l’elecció serà diferent, tota la nostra vida pot ser diferent perquè en aquell moment hem decidit emprendre un camí i no un altre. El temps. El jardí dels caminets que es bifurquen.

Més sobre els macarrons

Suposo que després del que vaig escriure ahir algun d’aquests “progres” ja em deu haver titllat d’esquirol. Només voldria dir que em sembla que la lluita esquerranosa té poc sentit en el món actual. No vull dir que els treballadors no hagin de tenir drets, però són precisament els drets (o fins i tot privilegis) que tenen els treballadors de les fàbriques d’aquí que fan que perdin competitivitat enfront dels sobreexplotadíssims treballadors orientals. En farem molt de lluitar pels drets dels nostres treballadors si la prosperitat del nostre món occidental i tot el que podem comprar a les botigues es basa en l’expoliació del tercer món i l’explotació dels treballadors de taiwan! Ah, que no té importància que els treballadors dels països asiàtics estiguin explotats? Quin partit d’esquerres lluita pels seus drets? Però si el regim que els explota allà és d’esquerres! No, no, són xinus, els que compten són aquí... l’únic important és que no ens explotin aquí... els altres és igual... Ah, vale, no ho havia entès... Ah, però aquells que van sortir ahir a destrossar mobiliari urbà sembla que lluiten contra això... de debò “lluiten contra això”? o només aprofiten l’excusa per deixar anar la violència que porten dins sense mirar gaire res més? Que enrotllats que són aquests joves, oi? Lluitar contra això!

La protesta de les bones ovelles

Avui no tenia res pensat, però em sembla que és necessari que escrigui un post. No vull que ningú es pensi que secundo una vaga que es fa tard i malament i que no servirà per res. No vull parlar de política, no em considero prou preparada, però dic el mateix que quan la manifestació de l’estatut o les celebracions del mundial: mentre ens tenen entretinguts amb això, el vertader joc del poder ens fa anar silenciosament per on vol per l’altra banda. Fent “performances” a mi no m’hi veuran pas. Si tingués una feina remunerada potser no podria triar, però al meu blog encara puc decidir jo si treballo o no treballo... (si és que això es pot considerar treballar). On eren aquest que donen l’ordre de manifestar-se amb tanta sanya mentre es criava la bombolla especulativa? Era llavors que havien d’haver donat l’ordre de manifestar-se, si són tan savis! Ens tenen enganyats i controlats com a xaiets. Perquè algú dóna l’ordre de protestar, ara tots a protestar, com a bones ovelles, sense que ens hàgim plantejat mai res més més enllà de fer el que ens diuen o hàgim intentat comprendre les raons d’allò contra el que ens manifestem. Deu ser perquè la resposta no és gaire abellidora, així que es millor no veure-la. En fi.

Absurditats

Un altre cop el somni que sóc a classe i que sóc incapaç d’agafar els apunts que necessito per aprovar. Aquest cop, un company de classe –que identifico com l’Anicet pels cabells- m’ha demanat per casar-me amb ell i m’ha dit “així no et caldrà aprovar”. Al somni no he pas acceptat, i no sé perquè. Fa gairebé dos anys que no veig l’Anicet, i algú em va dir que ara és calb. No l’he vist mai calb i no me l’imagino; en tot cas als meus somnis encara hi surt amb cabells... (Això demostra lo poc que el conec i la distància que hi ha entre el que ell és en realitat i la imatge idealitzada d’ell que en tinc). Amb les poques ganes que ell té d’estar amb mi, -i les poques que jo tinc ara d’estar amb ell- l’oferta del somni és ben bé això, una irrealitat. I aquesta asignatura pendent... el somni que sóc a classe i no aprovo es repeteix i es repeteix; amb variacions, però el nucli central sempre és el mateix. No sé quina és aquesta asignatura que he d’aprovar, potser no l’aprovaré mai. En tot cas, no és agradable tenir tantes vegades aquest somni, i segur que el somni em vol dir alguna cosa que jo no sé interpretar i que no té a veure amb cap assumpte acadèmic. Tinc aquest somni des que anava a l’institut. Quina és la gran assignatura pendent a la meva vida? La relació amb els altres. Això no crec que s’arregli tan fàcilment.

Catalanisme pecuniari

Ara em direu que sóc mala persona, i una bocamolla incorregible, però... sabeu què he observat? Que hi ha dos “popes” de la defensa de la literatura catalana a internet que tenen el blog “comercialitzat”; és a dir, que cobren per posar-hi anuncis. Jo tinc blogs en català i en castellà i el blogger només em permet comercialitzar (tot i que no ho faig) els blogs en castellà. Què vol dir això? Vol dir que aquest dos blocaires i catalanistes de pro, malgrat escriure en català, i defensar el català i la literatura catalana a ultrança, i omplir-se la boca amb això, li han d’haver dit al blogger per força que els seu blog és en castellà. Potser ells no són els únics, potser hi ha més casos i tot. Suposo que això deu ser bastant normal i que no passa res. No em digueu que no és divertit! I és que la pela és la pela! (Tot i que no sé si comercialitzar el blog pot donar gaire.) Aquest és la mena de catalanisme que a mi m’agrada, el “catalanisme pecuniari”, que renuncia a reivindicar res si hi ha algun caleró a fer. M’encanten aquestes coses!

(de totes maneres, no m’acabo de creure que dos blogs tan catalanistes siguin culpables d’un pecadet com aquest, estic segura que hi deu haver alguna explicació que se m’escapa, i que hi deu haver alguna manera que jo no sé de comercialitzar un blog en català)

Intentant-ho

_ Bon dia, vostè dirà...

_ Bon dia. Miri, jo tinc un blog i vinc a demanar un permís per parlar malament dels jocs d’ordinador.

_ Ui... no els donem a la babalà aquest permisos. Vostè juga o ha jugat a algun joc d’ordinador després dels 15 anys?

_ Només al tetris i al solitari de windows, però que en realitat no són ni jocs d’ordinador. El tetris és una mena de meditació en moviment...

_ He trobat el seu expedient. Aquí diu que va ser addicte al solitari de windows durant un mes, que no podia deixar de jugar-hi i que hi va jugar fins que li van treure.

_ Bueno, no es tractava tant del solitari de windows com de fugir de la meva vida. Van ser les circumstàncies. De més gran l’he tornat a tenir i no m’hi he tornat pas a enganxar. Va ser un símptoma, més que una causa.

_ No puc donar permís per parlar malament dels jocs d’ordinador a algú que ha estat enganxat al solitari de windows i que juga esporàdicament al tetris...

_ Però els jocs d’ordinador idiotitzen a la gent...

_ Vostè considera que està idiotitzada o que ho ha estat?

_ No, es clar que no...

_ O sigui que els jocs d’ordinador idiotitzen a la gent però no a vostè... molt interessant aquesta teoria...

_ No m’ha entès... vull dir els jocs de debò. El solitari de windows i el tetris no són jocs de debò, no idiotitzen tant com els altres...

_ O sigui que tots els jocs d’ordinador idiotitzen menys els que hi juga vostè... molt interessant aquesta teoria...

_ Doncs sí, tinc la teoria de que els jocs d’ordinador idiotitzen a la gent perquè els fan divertir amb un succedani de l’experiència en comptes de amb l’experiència en si... ho entén? Vostè creu que un sicari de la màfia es conformaria amb un joc de liquidar traficants rivals? Això només diverteix a la gent que no ho pot fer de debò... amb tots els jocs passa el mateix.

_ Ah, i vostè preferiria que en comptes de liquidar personatges al joc d’ordinador la gent sortís a carregar-se als altres de debò?

_ Escolti, jo no he dit això. Només dic que hi ha jocs de tot, i que el jovent corre el risc de conformar-se amb una experiència vicaria en comptes de l’experiència de debò... Aquest joves haurien d’estar llegint...

_ La lectura no és una experiència vicaria, també? La més vicaria de totes. I no està demostrat que llegir un llibre demani més esforç que un bon joc d’ordinador ni que sigui una experiència més absorbent. Llegir un llibre fa treballar el cervell, però el joc d’ordinador pot ser una experiència per a tot el cos.

_ No compari. Bueno, em donarà el permís per parlar malament dels jocs d’ordinador o no?

_ No, ho sento. Vosté no té experiència jugant a jocs d’ordinador de debò i sense conèixer allò de que parla no li puc donar el permís...

_ Però... però...

_ Si vostè hagués estat idiotitzada per un joc d’ordinador li podria donar el permís, però vostè mateixa diu que els jocs d’ordinador només idiotitzen al jovent que no llegeix... i que precisament només idiotzen els jocs als que vostè no juga...

_ Escolti...

_ Permís denegat. El següent!