La regala-llibres

Hi ha un personatge a La pedra lunar que es mereix una menció especial. Segons l’autor, el tros en què surt (que pot ser descrit com a entre hilarant i esperpèntic), és el tros més popular entre els lectors del llibre; parlo de la senyoreta Clark.

L’autor fa servir aquest personatge i la seva tafaneria per fer-nos testimonis a nosaltres com a lectors d’unes escenes que si no fos d’aquesta manera recargolada de cap manera podríem haver presenciat. És a dir, que l’existència de la senyoreta Clark és un recurs estilístic, podríem dir-ne. Sorneguer, fins i tot.

* * *

La senyoreta Clark porta una bena als ulls, una bena molt gruixuda, però no sembla que malgrat això l’autor o els altres personatges arribin a compadir-se mai d’ella.

La senyoreta Clark creu que regalar llibres té un efecte benefactor. Però és el tipus de llibres que regala el que la fa una marginada.

* * *

Casualment, jo també crec en regalar llibres. No com els de la senyoreta Clark, evidentment, sinó llibres literaris. Però, m’ho han dit moltes vegades: a ningú l’interessen un rave els llibres. Per això, i salvant totes les distancies, em sento una mica “senyoreta Clark”. Jo també tinc un caràcter regala-llibres, com si aquests ho haguessin d’arreglar tot, i en realitat poso a la gent en un compromís, perquè se senten obligats a llegir-se (llegir!) una cosa que no els interessa gens ni mica. Es deuen pensar que sóc una pesada. I jo, en canvi, pensant-me que els regalo la felicitat!

Organitzar els posts

Dic que valoro molt la organització... però ara resulta que se m’ha acabat la llista de posts ja escrits a punt de ser publicats... (o gairebé).  És a dir, que a partir d’un determinat moment el que publico ho hauré d’anar improvisant dia a dia... M’hauré atrapat. Això em fa sentir com una trapezista que estigués saltant sense xarxa...

En general, m’agrada tenir els posts escrits previstos amb alguns dies d’antelació, per si hi ha alguna cosa que s’hagi de corregir. Però també és veritat que el que diu vertaderament el post no es trasllueix fins que el post s’ha publicat... Cosa que de vegades em fa molta ràbia i és de bon tros el què em produeix més maldecaps d’això del blog... És com una mena de màgia dels significats que no controlo ni de bon tros, i que em fa més por que una pedregada... Es l’etern vascular entre el dir la veritat i la possibilitat de dir  més coses de les què vols dir... o de les que s’haurien de dir.

En fi, a veure si se m’acudeixen més coses i puc tornar a tenir una llista interminable de posts a punt de ser publicats, i puc tornar a tenir-ho tot sota control. (De totes maneres, una cosa com un blog mai es té sota control, descobreixo –sic- deu anys després... Abans també escrivia i em pensava que tenia domesticada la meva escriptura... Però aquesta mateixa escriptura alimentant un blog... això ja és una altra cosa...).

...

No us ha passat mai? Aquell llibre que no és una novel·la, que està escrit per un autor mediàtic, -que no és un clàssic, precisament-, que compreu per a una altra persona, amb aquells aires de mirar-lo per sobre l’espatlla (el llibre, no la persona), pensant “això? Bufff..” 

i l’acabeu llegint, i us acaba agradant, i l’acabeu plagiant... (buenu, plagiant, agafant manllevada alguna frase, vull dir... integrant aquella frase en el text com si fos vostra...)

És ben bé, que ja ho diuen que no hi ha llibre tant dolent del que no se’n pugui treure alguna cosa...

...

«En un moment en que el món s’allunya de l’art i els homes es deixen embrutar per la idea exclusiva d’utilitat.» - «L’espantós món en el que vivim fomenta el gust per l’aïllament i la fatalitat.» - Charles Baudelaire

La maquinació de les talles

Diu que els fabricants de roba fan les talles cada cop més petites perquè la població femenina visqui acomplexada. No en sé prou per saber si això és així o si aquest relat és només una altra manifestació d’una teoria de la maquinació, és a dir, una simple paranoia que només es creuen les persones vulnerables a creure’s paranoies, gent simple que es pensa que vivim manipulats pels mitjans de comunicació...

Només qui ha estat jove i ha tingut sobreprès pot saber de la frustració d’entrar per primera vegada a una botiga per a noies de la seva edat (la botiga més de moda i amb més glamour), i que res de res et vagi bé... Ni les restes d’una cigarreta apagada se senten més malament, més marginades, més inútils... Pensar-te que el fet que res et vagi bé es fruit d’una maquinació per tenir-nos insatisfetes alleuja una mica... En moments així t’aferres a qualsevol explicació per no sentir-te “inadequada”... Aquesta roba tan xula no em va bé perquè és una maquinació, és clar. És clar.

De totes maneres, amb teoria de la maquinació o sense, és que tenir una mica de sobreprès és algun mal? Sempre ens quedaran les botigues de talles grans... Que principalment tenen només estampats per a senyora grassa... Però en fi, amb els anys una s’accepta més, només cal renunciar a aspirar a vestir-se a botigues amb glamour. El glamour potser es troba a faltar als quinze, però no s’hauria de trobar a faltar als quaranta, em sembla. I fins i tot hi ha noies grasses que aconsegueixen vestir-se amb glamour, i no només amb els típics estampats per a senyora grassa... Les admiro. Admiro a tothom qui dedica temps i esforç al seu vestuari; però no és el meu cas.

Jo m’oriento molt bé en qualsevol llibreria, entre llibres estic a la meva salsa. Però en una botiga de roba em sento com si caminés entre sorres pantanoses... En una botiga de roba sóc un peix fora de l’aigua. Anar a comprar roba m’angoixa... I aquells eterns estampats per a senyora grassa!

...

... quan he estat llegint o escrivint durant molta estona, em venen ganes d’estirar les cames, de caminar, d’estar a l’aire lliure...

... però ara hi vaig poques vegades, a caminar...

... a més, comença a fer fred...

- - -

hum, hum... parlant del temps? Encara recordo un dels primers posts, en que vaig prometre procurar, en la mesura que pogués, no parlar del temps... El temps passa. En fi.

Obra selecta (1)

Les dues novel·les bones de Wilkie Collins són La dama de blanc i La pedra lunar. (La primera la vaig llegir fa temps, la segona he acabat de llegir-la ara).

Però aquest autor fou un escriptor prolífic que va escriure moltes altres novel·les, la majoria de les quals estan traduïdes al castellà –i fins i tot alguna al català. Aquestes novel·les estan situades a l’època en què va viure el seu autor, l’època victoriana (l’Anglaterra del s XIX), cosa que té molt èxit entre una mena determinada de lectors. El mite de l’Anglaterra victoriana! Personalment, no us les aconsello; una vegada vaig intentar llegir-ne una, que ara mateix no recordo gaire, i allò em va sembla literàriament molt poc consistent.

O sigui que les altres novel·les de Wilkie Collins que no siguin La dama de blanc o La pedra lunar, llegiu-les, si voleu, però sota la vostra responsabilitat; jo només us aconsello aquestes. I, si es vol qualitat literària, un cop llegides aquestes, potser seria qüestió de passar-se a Dickens, un escriptor que jo encara no he llegit tant com voldria. Però això ja és una altra història.

Mentre escric

Mentre escric també vaig descobrint coses sobre mi mateixa... Això ho fa interessant, addictiu... I canvia algunes coses, cura alguns ressentiments. Jo crec que escriure em fa bé.

La indústria de la novel·la comercial

M’adono que aquest desig d’escriure una “novel·la comercial” és una mica naïf, més quan se sap com funcionen aquestes coses (cosa que jo sé només a través de xafarderies llegides per internet o escoltades per la ràdio, no ho he viscut).

Pel què es veu, és una pràctica habitual de la indústria del best-seller que les editorials componguin novel·les que es pensen que seran molt vendibles a partir del magma infumable que ha escrit una persona famosa o algun desconegut que vol ser escriptor.

Les persones que treballen a l’editorial, que hi entenen més que aquest escriptor, tallen per aquí, poden per allà, sintetitzen més enllà, i surt una novel·la comercial i fàcilment llegible, que la persona que ha proporcionat la matèria prima s’enorgulleix de denominar “seva”, sobretot si la cosa resulta i la novel·la té èxit.

Jo, això que t’hagin de rescriure “lo teu” per fer-ho comercial ho trobo molt malament. Diu que la darrera galerada és de l’escriptor, però... em sembla que això no es deu complir pas gaire...

Jo no voldria que em toquessin ni una coma. I, si no té èxit no té èxit, però l’escrit vull que sigui meu. On aniríem a parar, sinó!

* * *

Ser un escriptor “retocat” no és el què una somnia de petita quan fantasieja que serà escriptora. Als escriptors bons no els han de retocar res. Jo vull ser una escriptora d’aquesta mena. Ara, sóc conscient que s’ha de saber diferenciar entre al indústria del best-seller (on hi intervé la feina ben digna de moltes persones) i simplement els llibres d’un autor.

Les paraules del futbol

Tornant al tema del futbol, a l’agraït i auxiliariat (?) tema del futbol, (no us preocupeu, que vaig dir que no en parlaria, i no en parlaré), la meva excusa per parlar de futbol és precisament aquesta: que parlar del temps i del futbol és la mena de cosa que sembla feta expressament per parlar-ne i entrar en comunicació, i no cal saber-ne absolutament res.

No s’ha de parlar del què no se sap, és a dir, que no haig de parlar de futbol si no sé res de futbol, encara que sigui parlar-ne només per trencar el gel, és a dir, per entrar en conversa.

I m’agradaria afegir una explicació; un detall que jo no havia tingut en compte: ja sabeu que jo no vaig bars, que és al blog on la faig petar. Si anés a un bar, i hi parlés de futbol, i hi digués el mateix que podria dir per escrit, això no tindria cap mena de transcendència, i ningú s’hi fixaria. En canvi, dient el mateix, si es fa per escrit amb una certa gràcia, sembla que es sigui qui sap què, sembla que allò dit es revesteixi d’una definitivitat que la paraula no escrita normalment no té. A través de la paraula escrita el missatge es magnifica, i sempre sembla molt més important del què és. (Passa molt al twitter, això!) És a dir, que si saps dir el què penses o el què diries en veu alta per escrit, sempre sembla que sàpigues més del què saps, encara que parlis d’un tema del què realment no saps res.

Al bar es notaria de seguida, que no en sé res, si pretengués parlar de futbol, i tampoc seria cap problema: per això existeix el futbol, per poder parlar-ne encara que no se’n sàpiga res.

Al blog, també es nota, i potser d’una manera més evident, però les voltes mateixes del llenguatge poden dissimular-ho com rera una boira. El fet que un text que diu alguna cosa estigui ben redactat fa com de pantalla, i val per fer oblidar si se’n sap o no se’n sap, del tema del què es parla, pel plaer mateix del text. El qui escriu pot saber-ne poc, però com a mínim que el text que ho testimoniï faci de bon llegir. Aquesta és la idea sempre que s’escriu: que el ben escrit que pugi estar faci oblidar altres mancances; t’emborratxes amb la musiqueta, i ja no saps ben bé ni el què dius.

Amb tot això només vull dir que no parlaré de futbol, però que si en parlés, (o el que ja he dit sobre el tema), no se n’hauria de fer cap mena de cas, encara que estigués ben redactat, ni ningú s’hauria de sentir aludit. La mateixa mena de transcendència que tindria al bar, vaja.

* * *

I ha sé que això és contradictori per a algú que vol que parlant de llibres se’l tingui en compte.

I, precisament perquè no podria parlar de llibres al bar, no parlaré de futbol al blog. Em sembla i de moment.

Ara, heu de reconèixer que el futbol és un gran tema per “entrar en comunicació”...

... sobretot si portes uns dies en els què t’has quedat sense paraules.

...

«No busco refugi a la literatura.»  – Maria Dueñas (autora del best-seller El tiempo entre costuras)

...

«Les més immisericordes jutjant la bellesa de les dones són les dones mateixes.» (frase trobada per internet)

...

«Dir, artísticament, la fragilitat de l’existència. I la futilitat, de l’existència.» - Héctor Parra (compositor)

D’una de les primeres novel·les de detectius

He acabat de llegir La pedra lunar (en català), novel·la anglesa de l’època victoriana escrita per un autor anomenat Wilkie Collins.

L’obra porta el subtítol de “una narració amorosa”, però en realitat el què li va sortir al seu autor és una de les primeres novel·les de detectius que hi va haver, cosa de la que ell potser no va ser ni conscient (no ho sé). Serà a partir de llibres com aquests que “la febre detectivesca”, com l’anomena un personatge, fornirà de contingut gran part de la novel·lística que anomenarem de gènere en el futur, generant fins i tot personatges com Sherlock Holmes.

Però, a part de detectivesca, -amb una trama molt agafada pels pèls, tot s’ha de dir-,  aquesta seria principalment una novel·la de personatges, i us diré una cosa: els personatge  principals (ell i ella) em semblen totalment mancats d’interès: són massa joves, massa feliços i massa mancats de contradiccions; no tenen ombres. Em cauen bé, eh?, però són tan inútils com mimats per la fortuna, i es nota que no s’han hagut de guanyar res.

Els personatges secundaris, en canvi, són una altra cosa. I que la majoria d’aquest personatges tan ben caracteritzats siguin criats em sembla que no és casualitat. Només qui ha hagut de lluitar per guanyar-se les garrofes contra el món hostil, sap, pot saber, com són les coses, i pot adquirir els llums i les ombres que calen a tot ésser humà per ser complet. El majordom lector del Robinson Crusoe, la minyona amb passat de lladre, l’ajudant estigmatitzat del metge... són profunds i commovedors. M’ha agradat llegir aquest llibre perquè els he conegut, i em sembla que no els oblidaré. Sort en tenen d’ells i del seu sentit comú els protagonistes per sortir-se’n!

...

A part dels tastaolletes que estan provant una nova experiència..., a aquest cursets s’hi apunta gent que vol aprendre a escriure una novel·la comercial. (Cosa també ben legítima).

Però l’escriptura de novel·les comercials té poc a veure amb l’escriptura d’auto-realització, com a mínim en principi.

Si jo sabés com escriure una novel·la comercial... Encara hi remeno! M’hagués agradat aprendre'n en un d’aquests cursets. Hi vaig aprendre moltes coses, però això no. És a dir que estic una mica desencantada d’aquestes coses.

* * *

Personalment, però, crec que aquest cursets haurien de ser cursets de lectura i d’anàlisi de textos. És així com s’hauria de començar.

* * *

Jo em vaig apuntar a aquests cursos quan encara no existien els blogs. Però, des que tinc el blog, no m’he tornat a plantejar mai d’apuntar-me a cap altra vegada. Podent escriure un blog, en les condicions en què es poden fer els blogs en l’actualitat, jo no m’apuntaria a cap curset.

Crec que ara com ara qualsevol persona que tingui aspiracions “escripturaires” ha de passar pel repte del blog. Això va ser veritat sobretot entre el 2006 i el 2008, quan els blogs estaven de moda. Llavors no eres escriptor si no tenies blog!

Ara, hi ha qui diu que els blogs estan passats de moda, que, com les cartes de paper, és només un darrer reducte de romàntics que es neguen a avançar (cap a on?), però jo encara hi crec, i molt. Sobretot en el meu, modesta com sóc!

Escriure i publicar un post al dia és un repte i una “mili”. Ho recomano molt si “ens va” l’escriptura, si pensem que l’escriptura mola. Ara, si el què es vol són coses més palpables, com conèixer gent del “mundillo”, fer amistats no virtuals o simplement sortir una mica de casa, doncs potser sí que seria qüestió d’apuntar-se a un curs... Un curs d’aquests pot resultar molt divertit i enriquidor a nivell personal, malgrat tot. Un curs a distancia és una cosa molt més sosa, però es va més al gra analitzant els textos. Ara, on hi hagi la possibilitat d’un blog, cap curset hi té res a fer. És ben bé que, en mi, amb això del blog, s’han trobat la gana i les ganes de menjar, que diuen en castellà. Com si en Carpanta hagués trobat un pollastre a l’ast, vaja.

(pàgina 3 de 3)

...

Deia que escriure mola, i mola molt. Però és la mena d’experiència que és com un vaixell dels que en salpen molts, però  que la majoria naufraguen, i tan els fa naufragar. Aquesta gent s’apunten a aquesta mena de cursets ben legítimament, però no són escriptors.

Són només persones tastaolletes que estan provant l’escriptura com qui explora una experiència nova més. I tan els fa no aconseguir ser escriptors perquè l’any que ve estaran fent una altra cosa, una altra activitat, una altra experiència...

Però l’escriptura no és només un hobby, no és una experiència més a provar i a deixar de banda. Es tracta de comprometre’s amb l’escriptura (dic amb l’escriptura, amb el fet d’escriure en si, no amb la notorietat social o la publicació), i anar-hi remenant i anar millorant. I això per a un mateix, com a creixement personal, no per la opinió dels altres.  –Cosa que, ja ho sé, és més fàcil de dir que de fer-.

* * *

Al començament, la opinió dels altres sobre el què hem escrit ens sembla molt important; l’elogi dels altres ens sembla molt important. Un elogi fet a un escrit nostre el podem arribar a considerar una propietat d’aquell escrit, una propietat nostre. Perquè nosaltres som l'escrit.

Però, amb els anys, el jutge més implacable esdevé un mateix. Una opinió favorable d’algú a qui respectem ens pot fer escriure més segurs de nosaltres mateixos –sobretot al començament-, però al final ens adonem que no hem d’escriure pels altres ni només buscant els seus elogis: davant del full en blanc, com davant la vida, estem completament sols; i continuarem sols quan tota la fressa que comporten aquestes coses s’hagi esvaït.

Som nosaltres que hem de saber si aquell escrit que acabem de crear va cap a allà on volem anar o no... (i això tenint en compte que és molt difícil ser imparcial jutjant-se a un mateix).

* * *

L’escriptura és una mena de filosofia de vida. És equiparable a la mateixa mena de compromís que fa que algú es prepari per a córrer una marató (no per guanyar-la, sinó només per acabar-la). És un compromís que requereix temps i dedicació, fins i tot un puntet d’obsessió. És com el compromís que té un instrumentista amb la música i amb el seu instrument: s’ha de practicar (llegir, escriure), cada dia. Rascar aquesta lira silenciosa cada dia. (Encara que sigui només una mica cada dia, però amb constància).

Però això em sembla que ja ho havia dit altres vegades...

Els cursets d’escriptura en abstracte...

(pàgina 2 de 3)

Els cursets d’escriptura, en abstracte

Escolto per la ràdio la propaganda d’un curs d’escriptura creativa. No és ben bé un anunci, sinó que aquesta propaganda està inserida dins un programa cultural d’entrevistes, com un esdeveniment cultural d’interès més.

A mi no m’estranya que hi hagi qui vulgui aprendre a escriure, perquè escriure mola, encara que no sigui per publicar en llibre, sinó només per ordenar records, vivències i papers personals.

Jo he fet uns quants cursets d’aquests, un presencial, un per correspondència, i un parell per internet, ja fa anys, quan encara no existien els blogs. Vaig aprendre molt del tipus de cosa escrita que pot fer que una classe d’escriptura t’escolti i reaccioni, i em van servir molt per veure, presencialment i per escrit, les reaccions dels altres, si allò interessava o no, què escoltava la gent.

Algun dia potser explicaré alguna anècdota del meu pas per aquests cursos, sobretot del presencial (ja fa anys), però ara m’agradaria parlar una mica d’aquests cursets en abstracte.

(pàgina 1 de 3)

Voluntat i objectius

Un dia vaig sentir dir per la ràdio, a un psicòleg, que, si una persona no té objectius, els seus objectius passen a ser els dels altres; que una persona sense objectius fins i tot podria convertir-se en un objectiu pels altres.

A l’enrecordar-me’n ara, això em fa plantejar... quins són els meus objectius? I fins a quin punt aquest objectius són meus, i no el fruït de la manipulació dels altres?

...

(Buenu, avui dilluns començo una nova etapa del blog. Des d’ara i fins a final d’any intentaré publicar un post al dia).