...

Deia que escriure mola, i mola molt. Però és la mena d’experiència que és com un vaixell dels que en salpen molts, però  que la majoria naufraguen, i tan els fa naufragar. Aquesta gent s’apunten a aquesta mena de cursets ben legítimament, però no són escriptors.

Són només persones tastaolletes que estan provant l’escriptura com qui explora una experiència nova més. I tan els fa no aconseguir ser escriptors perquè l’any que ve estaran fent una altra cosa, una altra activitat, una altra experiència...

Però l’escriptura no és només un hobby, no és una experiència més a provar i a deixar de banda. Es tracta de comprometre’s amb l’escriptura (dic amb l’escriptura, amb el fet d’escriure en si, no amb la notorietat social o la publicació), i anar-hi remenant i anar millorant. I això per a un mateix, com a creixement personal, no per la opinió dels altres.  –Cosa que, ja ho sé, és més fàcil de dir que de fer-.

* * *

Al començament, la opinió dels altres sobre el què hem escrit ens sembla molt important; l’elogi dels altres ens sembla molt important. Un elogi fet a un escrit nostre el podem arribar a considerar una propietat d’aquell escrit, una propietat nostre. Perquè nosaltres som l'escrit.

Però, amb els anys, el jutge més implacable esdevé un mateix. Una opinió favorable d’algú a qui respectem ens pot fer escriure més segurs de nosaltres mateixos –sobretot al començament-, però al final ens adonem que no hem d’escriure pels altres ni només buscant els seus elogis: davant del full en blanc, com davant la vida, estem completament sols; i continuarem sols quan tota la fressa que comporten aquestes coses s’hagi esvaït.

Som nosaltres que hem de saber si aquell escrit que acabem de crear va cap a allà on volem anar o no... (i això tenint en compte que és molt difícil ser imparcial jutjant-se a un mateix).

* * *

L’escriptura és una mena de filosofia de vida. És equiparable a la mateixa mena de compromís que fa que algú es prepari per a córrer una marató (no per guanyar-la, sinó només per acabar-la). És un compromís que requereix temps i dedicació, fins i tot un puntet d’obsessió. És com el compromís que té un instrumentista amb la música i amb el seu instrument: s’ha de practicar (llegir, escriure), cada dia. Rascar aquesta lira silenciosa cada dia. (Encara que sigui només una mica cada dia, però amb constància).

Però això em sembla que ja ho havia dit altres vegades...

Els cursets d’escriptura en abstracte...

(pàgina 2 de 3)