«La gent
diu que l’important és viure, però jo m’estimo més llegir.» – Logan Pearsall Smith
dijous, 30 d’octubre del 2014
dimecres, 29 d’octubre del 2014
...
Enamorar-se de la pròpia vida
Enamorar-se de la idea de ser escriptor
Enamorar-se de
l’escriptura
Llegeixo per
internet un consell per escriure que diu que tothom que escriu
autobiogràficament passa per una fase en la què s’enamora de la seva vida, i en
què l’entusiasma explicar-se a si mateix, oblidant que aquesta mena d’històries
de vegades poden no interessar gaire als altres...
No se m’havia
acudit mai això, aquesta idea d’estar enamorada de la pròpia vida... Hi ha
coses a la meva vida que m’han fet patir molt, com per estar-ne enamorada... La
meva vida, el meu material, és el que estic aprenent a domesticar, a graduar, a
pair i a explicar; parlar de la meva vida per mi és una urgència del meu
esperit, però la meva escriptura no existeix pas perquè d’alguna manera
idealitzi la meva vida: més aviat és al contrari, escric perquè penso que la meva
vida està plena d’injustícia i que no hauria d’haver estat així; no es pot
estar enamorada del mal que t’han fet.
* * *
El què sí que havia
sentit, en canvi, és la idea que hi ha gent que s’enamoren de la idea de ser
escriptors, quan del que s’haurien d’enamorar és de l’escriptura. Per no ser
escriptor no passa res, en canvi hi ha qui no podria viure sense escriure cada
dia una estona.
Si en el què
somnies és a anar a la ràdio a “parlar del teu llibre”, és que estàs enamorat
de la idea de ser escriptor. Si et passes un parell d’horetes cada dia
escrivint, estàs enamorat de l’escriptura. Aquest dos enamoraments no són
incompatibles, però s’ha de tenir clar a quina lliga es juga o es vol jugar, i
què s’ha de fer per poder aconseguir cadascuna d’aquestes coses, que són
diferents.
* * *
Per anar a la tele
a parlar del teu darrer llibre no passa res, forma part de la feina d’un
escriptor mediàtic, però això no és l’escriptura. L’escriptura és passar
estones en la solitud i foscor de l’escriptori organitzant frases.
Es clar que anar
als mitjans té un glamour que estar sol assentat a l’escriptori de casa no té,
per això són més els que s’enamoren de la idea de ser escriptors que no pas els
que s’enamoren de l’escriptura en si mateixa, com si anar a la tele fos una
mena de premi per haver estat sols “pringant”. (Si ja es pensa que escriure és
“pringar”, no anem enlloc...) Com si anar a parlar del teu llibre a la
brillantor dels focus fos un sol que surt després d’haver-t’hi estat esforçant
en la foscor i el silenci; com a mínim molta gent ho entén així.
L’esborrany
aconseguit sobre el paper en blanc després d’estona de desbrossar ha de ser el
premi, allò que et satisfà realment. (Intentar-ho, perquè un esborrany mai no
està del tot perfecte). El demés és atretzzo, potser necessari, marketing, però
no serà l’escriptura. El text, l’escriptura, és l’important: ni de la pròpia
vida ni de la idea de ser escriptor; és de l’escriptura del que s’ha d’estar
enamorat.
dimarts, 28 d’octubre del 2014
Paraules enfiladisses
Parlant del nombre de paraules que ha de tenir un post
(s’entén que lliure de fotos i vídeos que distreguin), em ve al cap a la meva
època en què recordo que l’Asimov descrivia els seus textos (i els presentava),
explicant sempre la quantitat de paraules que tenien. (Tantes paraules
comptades dels originals en anglès, evidentment).
Em semblava una
manera totalment antiromàntica d’entendre l’escriptura, per més que jo admirava
l’Asimov, i admirava la seva escriptura... A tant la paraula i tira milles...
Suposo que encara
és així en moltes facetes de l’escriptura, però no pas en els blogs, que,
diríem, s’escriuen per hobby (tot i que l’escriptura mai és només un hobby, o
sempre és més que un hobby...).
L’escriptura és com
una planta enfiladissa, que no diré que et consumeix, però com a mínim
t’embolcalla. Aquest embolcallament no sé si podria existir si la seva única
raó de ser fos a tant la paraula...
Però accepto que
una quantitat de paraules estipulada sigui com un marc, dins el qual hi pots
pintar el que vulguis, o com uns rails per a algú que condueix ell mateix el
seu tren.
Al cap i a la fi, el que compta, el que transcendeix els temps, és el
que es diu, no el nombre de paraules amb les que es diu...
diumenge, 26 d’octubre del 2014
Ens preocupa a totes
«He d’estar fotudament agraïda d’estar viva.
Tinc massa amics malalts o que s’han mort, i jo sóc aquí. Estàs de broma? No
penso queixar-me.» – Meryl Streep
«No m’agradaria tenir-ne 20 una altra vegada. Ara sé
molt més, i estic molt més còmoda amb la meva pell. Quan escolto a les
jovenetes queixar-se per coses superficials... sou al pic de la vostra bellesa
física! Només frueix i plega de preocupar-te per si tens les cuixes massa
amples... Si ja estàs insatisfeta quan en tens 25, la vida serà dura...» – Susan Saradon
«Tots ens fem vells. Punt. Ningú pot parar-ho.
M’agradaria que permetessin a les dones fer-se velles amb gràcia. Elles es
prenen com una cosa personal el fer-se grans; es pensen que han fallat d’alguna
manera per no haver-se quedat als 25. Es una bogeria, perquè crec que envellir
és un privilegi i no tothom arriba a vell.» -
Cameron Díaz
dissabte, 25 d’octubre del 2014
Entrellucant una possibilitat de silenci
Me’n recordo
d’haver llegit que un filòsof molt conegut, en els darrers anys de la seva
vida, després d’haver begut molt durant molts anys, es trobava amb els seus
amics i els preguntava angoixat: “Continuo sent tan intel·ligent com ho era
abans?” (Temia no ser-ho per efecte de la beguda, s’entén).
Sense arriba a
aquest nivells (ni d’intel·ligència, ni de desesperació intel·lectual – ni de
beguda), en el llibre sobre la depressió que vaig llegir fa poc hi havia un
paràgraf breu que deia que els que patim esquizofrènia anem perdent capacitat
intel·lectual a mesura que passen els anys.
El mateix fet
d’haver-me llançat al tren i d’haver perdut molta sang del cap em podria fer tenir alguns dubtes sobre si tinc o no
tinc tanta capacitat intel·lectual com tenia abans...
Però a mi l’únic
que m’angoixa és si, d’aquí a uns anys, serè capaç d’escriure com ara, o això
també ho aniré perdent... Com aquells guitarristes que han de practicar amb la
guitarra cada dia, sinó noten que “perden” el domini sobre l’instrument...
L’escriptura té més a veure amb la capacitat intel·lectual o amb la capacitat
d’expressar-se? Es de preveure que encara que quan em faci vella no sigui tan
intel·ligent, continuaré sabent dir el que penso... Que al cap i a la fi és el
que fa un escriptor (sense voler tenir raó sempre). Escriure explicant-me a mi
mateixa, espero que això ho podré continuar sent capaç de fer... Tampoc cal ser
tan intel·ligent per engiponar quatre frases expressives, em sembla...
Això de fer-se vell
i estar malalt és una jugarreta del destí, però l’alternativa tampoc és gens
abellidora...
Estic preparada per
acceptar que no sóc tan intel·ligent com em pensava, però no per acceptar que
ja no sóc capaç d’escriure com escrivia abans, com he escrit sempre...
divendres, 24 d’octubre del 2014
Idolatria
M’adono que moltes persones peregrinen
plenes d’admiració a les ciutats austríaques on va compondre Mozart, o a
l’Anglaterra rural de Jane Austen i les germanes Brontë, o a la casa de Josep
Pla en un poblet de la costa. Hi peregrinen, suposo, amb l’esperança de
“trobar-hi alguna cosa” d’aquest artistes.
Sense trobar-ho malament, i ara! (El
fetitxisme cultural que hi ha en aquest viatges admiratius és perfectament
lícit),
personalment, crec que el geni i el que
pugui quedar d’aquests grans artistes no s’ha de buscar ni en les cases on van
viure ni en les seves biografies ni potser en les fotografies o retrats que
n’hagin pogut quedar. Un artista s’ha de buscar sempre en la seva obra. Tot lo
demés són excuses per anar amunt i avall o per xafardejar una mica (oh! A casa
seva també hi ha taules i cadires!); o ficar el nas en debilitats que ens fan
aquestes persones excepcionals més properes, però res més. De vegades admirem
més a un artista que no pas llegim la seva obra o escoltem la seva música...
“Aquella cosa que en queda” s’ha de buscar
en la seva obra. Lo altre és només turisme, entreteniment.
dijous, 23 d’octubre del 2014
La capseta de música
Llegeixo en un
llibre sobre l’esquizofrènia que aquesta malaltia mental és la dolència que
provoca més desemparament, solitud i marginació en els que la pateixen. També
diu que explicar la pròpia experiència amb les parts més negatives i asocials
de la malaltia pot ajudar a les altres persones que la pateixen, i pot afegir
amabilitat i comprensió a la duresa de la seva experiència personal.
Explicar les parts
més fosques i negatives de la malaltia per ajudar als altres, però també,
suposo, per ajudar-se a una mateixa, verbalitzant, exorcitzant, desodiant...
Més enllà del clixé (i brometa inofensiva)
de voler “arrasar amb tot”, de voler passar a la història o voler revolucionar
la literatura, el que més m’agradaria és poder fer això, poder explicar la meva
experiència amb la malaltia, per ajudar-me a mi mateixa, però també per ajudar
als altres. I això tenint en compte que molts dels malalts mental que he
conegut personalment són persones d’escassa cultura i que difícilment llegirien
un llibre... – n’hi ha alguna o alguna que sí, però... Sempre, més aviat, són
els familiars els que acostumen a llegir aquesta mena de narracions. De fet, sospito
que aquesta mena de material medico-testimonial-literari constitueix una mena
de subgènere de la literatura, i no dels més gloriosos, precisament. Encara que
algun d’aquest llibres tinguin cert interès, sobretot els escrit per
metges-divulgadors.
* * *
El blog es titula Llaços
imaginaris, i la meva intenció en titular-l’ho així era explicar la meva
relació amb els altres persones (familiars, amics(?), coneguts, saludats... i veïns!), o la meva manca
relació amb les altres persones, el perquè sempre estic sola. Això té molt a
veure amb la malaltia, i amb la manera com m’afecta. Però, un piló de posts
després, m’adono que he parlat de tot menys d’això, i que el blog es titula
pomposament Llaços imaginaris però no he parlat de cap d’aquest
llaços... O si he dit alguna cosa ha estat tan discretament que ni s’ha notat.
Parlar dels
autèntics llaços imaginaris de la meva vida seria parlar de la malaltia, no sé
si per ajudar als altres amb el meu testimoni, però segur que a mi escriure tot
aquest material (el meu material) m’aniria molt bé; tinc material d’escriptura
per estampar el conte, la novel·la i l’opera de Rossini... però només es tracta
de farcir el meu quadern o el blog... només es demana algun post.
De moment no ho he
fet (parlar de la malaltia, vull dir), potser no ho faci mai, ja, a aquesta
altures. (I més quan sempre se m’acudeixen coses simples per escriure i per
sortir del pas graciosament de l’obligació invisible de publicar alguna cosa).
Aquí sí que haig de
reflexionar molt sobre el tema, sobre si vull o no vull enfangar-me amb
l’escriptura fins al moll de l’ós, o si només vull passar la mà superficialment
sobre les tecles i obtenir una melodia fàcil... Encara que fàcil mai no ho
sigui...
dimecres, 22 d’octubre del 2014
Natura domesticada
En aquest poemes que llegeixo no s’hi troba
la natura, sinó una imatge idealitzada de la natura, d’una natura amable, de
passeig de diumenge a la tarda, i que resplendeix amb tot el seu suc verd.
Aquest poemes van
ser escrits just en el moment en què la revolució industrial guanyava terreny i
feia que la natura es retirés de la vida de les persones, just quan l’ésser
humà va començar a esta alienat de la natura, amb la que fins llavors havia
viscut en comunió, i que fins aleshores havia vist d’una manera més inhòspita,
amb tota la duresa i salvatgia de la vida rural.
Són poemes molt
bonics que ens parlen de paisatges esponerosos, bells, verds... però
domesticats: arbres i ocells, molsa i guineus, fonts i llacunes. No és la
selva, no és la tundra. Són paisatges fets a la mida de l’enyor de la natura de
la persona de ciutat, que va al parc de tan en tan quan necessita una dosi de
verdor, però que viu i lluita lluny de la comunió amb el món natural.
No m’imagino a un
llenyataire d’Alaska, que viu i pateix la duresa de la selva verge, llegint
poemes sobre la natura. I no per manca de cultura, sinó perquè la seva
experiència diària real amb la immensitat del paisatge ja deu ser prou poètica,
dura i bella alhora.
En canvi en aquests
poemes la natura és un jardí, i són la nostàlgia de la natura d’una persona de
ciutat, la nostàlgia d’una verdor en la que ja no sabria sobreviure.
Crec que aquest
poemes són llegits encara ara perquè les persones d’ara vivim la natura d’una
manera molt diferent a com vivien la natura els humans primitius, o com vivien
la natura a l’edat mitjana, i que hi ha alguna cosa natural que ens manca en el
nostre món tecnificat, però alguna cosa natural accessible i racional, a la
mida de l’ésser humà, alguna cosa natural en la que poguem perdre’ns amb
serenitat i respirar. En aquests poemes això se’ns hi mostra amb tota la seva
brillantor.
dimarts, 21 d’octubre del 2014
Reflexions de camp
Mestressa de la
teva vida cal que ho siguis sempre quan vius, no només quan llegeixes o
escrius... (o esculls el proper llibre a comprar... o el proper llibre a
llegir...).
* * *
Si rellegeixo
alguns dels llibres que posseeixo és per demostrar que mai he comprat llibres a
la babalà. (Tampoc és que hagi de
demostrar res; m’agrada rellegir). Podria ser que alguns dels llibres que
m’hagi comprat el pas del temps hagi acabat demostrant que al cap i a la fi no
tenien gaire interès, i que me n’hagi desfet, (me anat auto-educant i refinant
a mesura de successives tries); però no tinc cadascun dels llibres que tinc i
que considero valuosos per casualitat... I els considero valuosos en relació
amb el seu contingut llegible: no tinc ni primeres edicions, ni joies
bibliogràfiques, ni llibres rars... Fer aquesta mena d’eleccions seria trair
l’esperit que crec que ha de tenir una biblioteca personal, i que és el de
construir-la a poc a poc, volum a volum, amb llibres dignes de ser rellegits (i
no col·leccionats, tot i que alguns sí que els col·leccioni, encara que no
siguin de la mena de llibres pecuniàriament valuosos que es
col·leccionen), i que acumular-los ha
d’estar a l’abast d’algú que no cal que lligui els gossos amb llangonisses... i
que sàpiga llegir!
* * *
De vegades, en les
nostres creacions artístiques més personals –i no subjectes a les lleis del
mercat o sotmeses al poder: en música, en pintura, o en literatura-, no cal
revolucionar res, ni tampoc es tracta de voler passar a la història o "d'arrasar amb tot"; només es
tracta de passar-s’ho bé... - (Es clar que tot això seria interessant...)
dijous, 16 d’octubre del 2014
Actualitat (del món occidental)
«Amb les pandèmies hi ha dos
problemes: un és la malaltia en si, i l’altre són les reaccions d’angoixa
exagerada que provoquen.» – (sentit per la ràdio)
dimecres, 8 d’octubre del 2014
Intentant saber
«Només tinc dubtes, molts
dubtes, i no sé si me’ls poden solucionar els mitjans de comunicació, perquè
els diaris o les televisions són gairebé sempre el graó més feble de la cadena
del coneixement, el que es troba més subjecte a errors, clixés i
simplificacions. »
(text trobat a internet)
diumenge, 5 d’octubre del 2014
Pensaments
Em ronda pel magí
començar a escriure una novel·la. Però... dubto... I si no sóc capaç d’escriure
res que valgui la pena? ... una novel·la bona? ... una novel·la que “arrasi amb
tot”?
Haig de llegir
molt, encara.
I escriure molt
més.
I practicar amb la
narració, que ja m’adono que no és lo meu...
L’ideal seria
engiponar una narració inventada que passes per real, i que enganxés; una bona
novel·la ha “d’enganxar”.
* * *
L’altre dia una
periodista deia per la ràdio que li encantava ser ella sola amb les mans damunt
el teclat de l’ordinador, “creant”. Havia escrit un text que considerava una
novel·la, i amenaçava de repetir-ho! Escrivint se sentia com si realment fos
mestressa de la seva vida...
* * *
La solitud de la
persona que escriu. Això no té glamour, ni ven, ni aprima!
* * *
Escriure, al cap i
a la fi, és tenir alguna cosa a dir, i dir-la...
[Genial, gran
frase, així anem bé... Amb frases com aquesta ben segur que “arrasaràs amb
tot”!]
[Ui, ui, veig que estàs molt verda,
encara...]
dissabte, 4 d’octubre del 2014
Fotos sí , fotos no
No us hi heu
fixa’t? Els blocs es podrien dividir en dos grups: els que publiquen fotos del
seu autor o autora, i els que no. Entre aquest darrers hi ha els que poden
publicar fotos o imatges, alguna tirada fins i tot pel propi autor, però en els
que en cap cas hi ha la imatge de la persona que les fa. Entre aquests darrers
també hi ha els que no publiquen imatges, de cap mena, només el text (fosc sobre
blanc), com un estol d’orenetes petrificades.
Potser per la
malaltia, jo no crec en les fotos, no m’agrada fer-ne, ni m’agrada que me’n
facin.
Jo crec
fanàticament en el text, en el paràgraf, en les frases, en les paraules, en les
lletres... Les imatges vindrien a distreure. El que s’ha de treballar és el
text, és això el què et pot convertir de mer redactor en algú capaç de dotar de
consistència la parrafada, i fer-te escriptor.
Però ja entenc que
no tothom ha de voler tenir un blog per sentir-se escriptor, i també que hi ha
els que pensen que la poesia és fer-se una foto cap per avall. No tic res a dir
sobre això.
Sempre s’ha dit que
una imatge val més que mil paraules. Però a mi el que m’interessa són les mil
paraules. O les cinc-centes, tampoc és qüestió de fer-se pesada...
divendres, 3 d’octubre del 2014
Viatge virtual
No es pot dir que
jo hagi viatjat gaire, ni tan sols es pot dir que hagi sortit gaire de casa.
Moltes coses les he après als llibres (i a la ràdio). És per això que de
vegades em fa por que, d’allò après als llibres, un cop confrontat amb la
immensa vastedad del món real, no en quedi res que serveixi per res, com si
allò après fos una mena de flor d’hivernacle que hagués d’arrelar a camp obert
i no sabés si se’n sortirà.
* * *
En un llibre llegit
darrerament, m’ha semblat comprendre la mentalitat d’allò que anomenem “l’Amèrica
profunda”, és a dir, la mentalitat dels habitants dels pobles (que no de les
grans ciutats), del nord del continent americà. (I que havent mirat tantes
sèries i pelis nord-americanes des de sempre mai havia acabat de capir).
El llibre és La
ética protestante y el espíritu del capitalismo, de Max Weber, que, ja
aviso, és un totxo totxo, una autèntica totxana, i que m’ha costat empassar-me
qui-sap-lo... (però que ha valgut la pena).
Crec sincerament
que tota persona d’aquí (vull dir d’un país de substrat catòlic, encara que
sigui catòlic no practicant), i, sobretot, algú imbuït de l’anticlericalisme
que hi ha aquí, l’hauria de llegir si vol anar a establir-se allà.
Ja sé que moltes
persones d’aquí han anat allà sense haver llegit aquest llibre i no l’han
trobat pas a faltar, però jo me n’alegro d’haver-lo llegit (encara que no em
mouré pas de casa ni aniré mai allà), perquè em fa l’efecte que he comprés
alguna cosa real sobre la mentalitat d’aquesta gent, que viuen en el país que
dirigeix el món occidental, i m’alegro d’haver entès algunes coses que em
preguntava, encara que sàpiga que qualsevol realitat social va molt més enllà
del què es pugui llegir en un llibre, i que aquest llibre ja tingui els seus
anyets...
* * *
I per què dic que
he entès coses que em preguntava?
Doncs perquè dues vegades a la meva vida he
estat testimoni de com dues persones nord-americanes que no es coneixien entre
elles s’enfrontaven a una situació difícil (una a la mort d’una persona gran,
l’altre a un internament al psiquiàtric), agafant-se de les mans tots junts i
pregant, cosa que em va cridar moltíssim l’atenció (em vaig quedar a quadres) i
que no he vist fer mai dels mais a ningú d’aquí... I que si fes algú d’aquí
potser ho trobaríem fora de lloc, segurament.
Llegint aquest
llibre he entès el perquè aquestes persones nord-americanes van fer aquest
gest, per ells completament seriós i transcendent. Aquella gent creuen, i
no els fa vergonaya creure. I no vull dir que aquí no hi hagi també gent que
cregui, però ens ho prenem d’una altra manera...
* * *
I aquí és on la
flor d’hivernacle (les meves teories personals, tretes dels llibres) ha de
sobreviure al rigor del món real... Què sé jo del món real i de fins a quin
punt allò que he escrit avarca alguna realitat?
dijous, 2 d’octubre del 2014
Llegir de tot
Vaig llegir fa
temps en un blog sobre poesia que es menyspreava el fet de llegir diaris
esportius, cosa que no feia (segons aquell blog) pels exquisits degustadors
“d’alta literatura”.
No hi estic
d’acord.
Els diaris
esportius pels homes, i les revistes del cor per les dones, (o els diaris
esportius en general, i les revistes del cor en general, deixem-m’ho així),
potser tinguin un nivell cultural pla,
però són lletra impresa, i qui ho llegeix també és lector, encara que no sigui
degustador “d’alta literatura”.
Jo estic a favor
que es llegeixi, sigui el que sigui, i s’ha de ser conscient que hi ha persones
que, si no llegissin diaris esportius o revistes del cor, no llegirien res.
L’important és llegir, mantenir greixat el mecanisme cerebral del llenguatge.
Per mi, una persona
amb cultura lectora no ha de menysprear les revistes del cor o els diaris
esportius; ni res escrit... simplement, ha de saber anar més enllà; l’esperen
tots els llibres del món.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)