Cagadubtes

Quan va sortir aquest invent del llibre de cares no se’m va acudir, però se m’acudeix ara: si m’apuntés, em podria retrobar amb gent que fa deu anys que no veig, que segur que s’hi ha apuntat. Dues persones, concretament, un noi i una noia. Són amics d’aquella època, res de lligar, parelles o rotllos. I també altres persones. Es clar que, com va dir aquella, si fa deu anys que no el veus algú, deu ser per alguna cosa... Però com a mínim dir “hola què tal”, “què feu”. Potser si hagués tingut èxit a la vida valdria la pena de presumir una mica, però com que no és cas... En fi, que no vull pas que em trobin. Potser fins i tot tenen fills i cabells blancs... no me’ls imagino en aquesta situació, sincerament. Si tenen compromisos familiars no crec que m’hagin buscat, però si estan sols i solters... més que res perquè quan estàs sol i solter tens més temps lliure i més ganes de relacionar-te i sempre es divertit recordar vells temps. Però no crec que estiguin sols i solters... A què es deuen dedicar? Segur que els han anat bé les coses i que estan muntats en el dòlar, tal i com eren... (i amb això no vull dir que visquin als Estats Units). Espero que les coses els vagin bé. Em faria una mica de vergonya dir que m’estic a casa... ara, segur que no els estranyaria gaire. De totes maneres no m’hi apuntaré. Es clar que m’agradaria saber on són ara, però... si fa deu anys que no ens veiem deu ser per alguna cosa, no?

Vacances de gent

M’agrada anar pel món ara el mes d’agost, l’època en que tothom està de vacances: les carreteres, mig buides, les botigues, mig buides, els carrers, plens de turistes però mig buits de gent d’aquí. Es pot fins i tot trobar un bon aparcament (si hi vas aviat)! No sé on es fica la gent però no els envejo, al contrari, estic molt contenta que tothom sigui fora, ben lluny de casa. En la meva opinió, tot l’any hauria de ser així, tot l’any hi hauria d’haver aquesta tranquil·litat... (Ai, que els botiguers em mataran per dir això...) Doncs sí, voto perquè sigui agost tot l’any i hi hagi menys gent anant pel món, com a mínim a la part de món que jo transito. Això sí que és la felicitat. Em venen ganes de sortir més de casa i tot...

Hores de biblioteca

Alguna vegada m’he preguntat per què tinc tants llibres a casa que encara no he llegit... Són com una promesa, la promesa d’una bona estona. En canvi, els que ja he llegit, que també són molts, no els faig gaire cas. Tot i que sé que s’ha de rellegir. Però ningú m’obliga a rellegir, ni jo mateixa m’obligo a rellegir. Encara que alguns sí que els he rellegit. En canvi, el sentit comú m’exigeix que em llegeixi com a mínim un cop cada llibre nou que em compro. Tinc com una mena de terror a quedar-me sense material de lectura, i vaig comprant, comprant, i no dono l’abast a llegir tot el que em compro. Per això saber que tinc tants llibres que m’estan esperant i que sé que no se m’acabaran (és físicament impossible que els llegeixi tots) em dóna una mena de seguretat. Per la mateixa raó em sap greu acabar els llibres. Quan estic a punt d’acabar un llibre procuro esperar-me uns dies a fer-ho, i en general ho vaig allargant. M’agrada molt començar-los, però no vull que se m’acabin, encara que m’agradin molt, i procuro dosificar-los tant com puc. Tampoc no m’agrada deixar llibres a mig llegir, perquè llavors es queden a la lleixa i et fan sentir culpable. Des que vaig deixar el Quijote que l’exemplar m’està mirant acusadorament des del seu lloc a la lleixa... “m’has desairat”, sembla que em digui... Per això em costa tant escollir quin llibres em vull comprar, quins perquè els vull tenir i col·leccionar, quins perquè els vull llegir, decidir quin començaré i l’ordre en que han de ser llegits... Si algun no l’he d’acabar ja ho hauria de poder preveure i no comprar-lo de bon començament; pitjor que tenir llibres esperant a ser llegits és tenir la lleixa plena de llibres que has deixat a mitges. Sempre hi pots tornar, es clar, un llibre sempre s’espera el temps que calgui. Es fa difícil llegir-los tots, i més quan m’agradaria haver llegit (i fins i tot rellegit) tots els clàssics importants, però ja sé que aquesta és una imatge idealitzada que tinc de mi mateixa com a lectora i que a alguns clàssics no hi arribo. Però m’agrada tenir-los i pensar que m’hi puc posar en qualsevol moment. No, no els he llegit tots els llibres que tinc a casa... Però, així com n’hi ha que estan orgullosos dels llibres que han escrit i Borges deia que estava orgullós dels llibres que havia llegit, jo podria dir que estic orgullosa dels llibres que m’he comprat... (i sense comprar primeres edicions ni rareses ni llibres cars, sinó els llibres normals que es poden trobar en tota bona llibreria). No sé si tinc el dret moral a tenir-los si no me’ls he llegit tots, però a em fan molta companyia. I també penso que, si mai aconsegueixo haver-los acabat tots, serà un dia trist i caldrà que m’inventi alguna cosa, perquè lo maco és saber que sempre hi ha un llibre que s’està esperant a ser llegit...

De peus a la galleda

L’altre dia anava per Girona pel carrer i em va parar un immigrant, un noi jove i negre, per preguntar-me on era càrites. Jo no ho sabia, però vaig veure l’oficina de turisme de fons i no se’m va acudir altre cosa que dir-li que ho anés a preguntar a l’oficina de turisme. Evidentment, quan va arribar a l’altura de l’oficina de turisme va passar de llarg... Enviar a algú a buscar l’adreça de càrites a l’oficina de turisme! Evidentment això te mitja lògica per mi, però que per ell no en devia tenia gens, de lògica, i ben segur que va ser el pudor de classe que li va impedir anar al lloc on s’informen el rics per buscar el lloc on mantenen els pobres... Massa devia sentir ell que aquell no era el seu lloc, per desgràcia! Jo també! Però a mi en principi em va semblar una bona idea, pensar que podia fer això. No seria lògic pensar que QUALSEVOL persona pugui a anar a informar-se a l’oficina de turisme? Però ja ho entenc, lo seu no era turisme, precisament. Potser es va pensar que li cobrarien la indicació. Quan el vaig veure passar de llarg ja em vaig adonar de que m’havia ficat de peus a la galleda... M’acatxum dena! Es ben bé que quan menges cada dia perds la perspectiva...

Connivència

Quan vaig llegir aquella crítica tan extremada a en Joan Margarit, que en la meva ingenuïtat em va frapar (el tractaven de neocursi!), m’adono que vaig pecar d’ingènua en no adonar-me que no es tractava només de criticar la seva poesia. La poesia, com sempre, és el de menys. El que es criticava d’aquest poeta és la seva connivència amb el poder, per dir-ho d’alguna manera, la seva capacitat per guanyar els premis importants i el fet d’estar editorialment ben relacionat. Fins i tot el fet d’escriure una poesia “popular” (dins del poc popular que és la poesia). Pel que he anat llegint a internet, els únics poetes que es consideren “purs” són els que estan al marge dels circuits de poder, els que publiquen en editorials petites i no guanyen premis. Un poeta que guanyi un premi sempre és sospitós, sospitós de tenir els amics adequats i de saber trucar a les portes adequades. Crec que es tractava d’això principalment la crítica que se feia a aquest poeta, no de la seva poesia, i vaig ser una ingènua de sortir a defensar-lo sense haver tingut en compte això, perquè, es clar, si defenses un poeta en connivència amb el poder, no es llegeix entre línies que tu també ho estàs, i que estàs d’acord amb tota aquesta parafernàlia que tenen montada? No ho havia tingut en compte, això, i la meva defensa d’aquest poeta va ser pensant en la poesia d’ell que havia llegit; mai se’m va acudir que estigués en connivència amb el poder i que, per tant, si volia estar al bàndol correcte, el bàndols dels poetes “purs”, no l’havia de defensar. Es que normalment, els textos que guanyen els premis literaris de poesia són un gènere literari per si mateix, una de les raons per les que llegeixo –i compro- poquíssima poesia actual. Els poetes morts segur que no estan en connivència amb els poders d’ara i sempre calcen una talla que et va bé a tu com a lectora; els poetes actuals –sobretot si han guanyat premis- massa vegades són d’una talla que no toca... és com comprar roba de saldo. Ara, tampoc estic d’acord que el criteri per determinar que un poeta té autèntica qualitat sigui la seva “puresa”: que no ha guanyat mai cap premi i que publica en una editorial que ningú coneix. Com sempre, hi ha de tot en tot, i bons poetes que guanyen premis i mals poetes que són “puríssims”. És que de vegades sembla que si no et fots de gana amb la poesia no puguis escriure res de bo, i tampoc hi estic d’acord. El problema és tenir el criteri per destriar entre tanta fressa de fons. He dit fressa? Fresa en la poesia? Doncs sí, on hi ha premis hi ha diners, i gent que volen guanyar aquest diners, i per tant hi ha fressa. Moltes vegades la gent que critiquen la connivència amb el poder dels que guanyen premis de poesia l’únic que voldrien es guanyar ells aquests diners, i el que els cou és això, el fet de no poder accedir als calés del premi per no tenir els amics adequats, no la mala poesia del que ha guanyat, com ho demostra la quantitat de gent que encara aspira a guanyar aquest premis malgrat que se sap perfectament el pa que s’hi dona. Dic jo que si el que coés fos que guanyen poetes dolents, i no els diners que no són capaços de guanyar ells, el més lògic seria que ningú es volgués presentar a aquestes xarlotades. Però en canvi la gent continua volent guanyar-les, sabent que són xarlotades. La poesia, com sempre, és el de menys.

Avançar

Ja sé què em direu: si tothom fos com tu, no avançaríem. I jo que em pregunto: avançar cap a on? Cap a continuar omplint les butxaques dels que ja són rics? Això és avançar? M’ho pregunto, només. Però podria molt ben ser que la resposta fos “sí”...

La meva antiquada filosofia...

... no és obligatori apuntar-se a cada nova “pijadeta” que surt per internet.

Per sempre a la xarxa (II)

Una cosa que no m’agrada és que pels mitjans de vegades surt gent advertint que el que posem a internet “queda per sempre” i mirant de fer-nos por. Quants anys fa que existeix un internet per tothom? Com a molt, quize anys. Quants anys fa que existeix el youtube? Cinc anys. Que un vídeo comprometedor s’hagi estat tres anys al youtube... vol dir que hi serà per sempre? Quants anys són sempre? Google, facebook, youtube, blogger, twitter, ara tenen molt èxit, però poden perdre la requesta i quedar obsolets en qualsevol moment. Què va passar amb segond live? Es va posar de moda, semblava que s’ho havia de menjar tot, i ja ningú en parla... Aquestes coses es poden de moda, duren un temps, i es moren elles mateixes d’èxit apartades per noves coses que van sortint i que interessen més a la gent. És veritat que qualsevol cosa que posem a internet pot ser multiplicada exponencialment i es fa difícil controlar la difusió que té, i és veritat que ens pot comprometre durant molt temps, però d’aquí a afirmar categòricament que durarà per sempre... En un mitjà que no té ni vint anys i en el que les coses que hi surten en tenen molts menys ja donem per descomptat que duraran “per sempre”? Quina perspectiva tenim? Algú pot preveure internet d’aquí quinze anys? No ens ha ensenyat l’existència mateixa d’internet que el futur no es pot preveure? De la mateixa manera que internet ningú el va veure venir, el recorregut de cada nova pijadeta que surt a internet tampoc es pot preveure, encara que donem per descomptat que sí, que d’aquí quinze anys seran importants a internet les mateixes coses que ho són ara. O que hi haurà internet com el tenim ara. Però es que internet no fa ni aquest temps que existeix, i ja no té res a veure amb el que era al començament; és un mitjà en constant evolució que es devora a si mateix. Jo, si volgués guardar una cosa “per sempre”, no em refiaria pas gaire de guardarla a internet... “Sempre” és molt de temps, molt més temps del que aquesta joguina i els seus components han durat fins ara...

Reflexions i prejudicis

La revista del cor, aquesta setmana: Susana Uribarri (50 anys) amb un tal Darek (30) anys. Unes pàgines més endavant: Albert de Mónaco (50 anys) amb una tal Charlene (30 anys). Mentre en el cas de la primera parella la lectora pensa: “on va aquesta iaia amb aquest nano?”, en el segon cas troba lògic que un home poderós es busqui una noia jove i rossa, com una mena de trofeu al seu poder. Es a dir, que mentre la primera parella canta molt, la segona ens sembla perfectament lògica i raonable. I les edats són les mateixes. M’agradaria que no existissin aquest perjudicis, però els perjudicis hi són. També m’agradaria saber quina explicació antropològica té això, per què la nostra societat és tan tremendament masclista i injusta. Precisament en una revista d’aquestes, una dona gran no llueix gens ni mica. Sembla que quan una dona perd la capacitat de reproduir-se ja no interessa, no només en aquestes revistes, sinó en la societat. Em sembla que encara som molt primitius tots plegats, i que hi ha molts valors que donem per bons dels que no hem reflexionat prou el perquè. Ui, reflexionar sobre el perquè dels valors de la nostra societat... reflexionar! que friki que sóc, oi?

Però, a part dels prejudicis i de lo masclista que pugui ser, hi ha un problema d’autenticitat. És perfectament plausible que una noia jove i rossa es senti atreta autènticament per un home poderós, encara que ell li dobli l’edat. Es a dir, que l’amor pot ser de debò. En canvi, que un noi jove i guapo se senti atret autènticament per una cinquentona... no és plausible, i segurament l’amor no es de debò, i el noi, més aviat, “es deixa estimar”. Però, això que he dit ara, no són precisament els prejudicis masclistes que criticava abans?

Les brometes de Pan

Ahir vaig llegir la Carta de Lord Chandos, primer en català i llavors en castellà (és un text molt curt). Expressament, vaig saltar-me els pròlegs i les explicacions dels dos llibres, volia tenir una impressió pròpia no influïda per cap visió acadèmica. Es a dir, volia saber si sense que un professor universitari em digués que el llibre era bo, jo era capaç de trobar-lo bo. Manies que té una. Ara, avui, un cop ja llegit el text i escrit això, potser sí que em llegiré els pròlegs i les explicacions, a veure si el que jo hi he vist és “el que s’havia de veure”. Ara, dubto que hi hagi vist el mateix que hi veuen els que fan aquesta mena de textos, i sobretot, que el que jo escrigui tingui res a veure amb el que han escrit ells sobre el mateix text. Al cap i a la fi ells tenen estudis.

És impressionat, i la fama que es veu que té, com diuen les escobertes, plenament justificada. Hi ha una imatge sobretot, que es clava a la part frontal del cervell i costa molt, quan penses en el llibre, treure-te-la el cap. Ja sé que només és una manera de veure-ho, i parcial, però si em diguessin que tot el text només és una excusa per crear un context en el que inserir aquesta imatge, m’ho creuria. També hi ha altres imatges i metàfores d’una gran qualitat. Fins i tot volia fer l’exercici de llegir-me’l buscant les imatges i les metàfores, per tenir una mena de llista pel meu graner. Espero que això no sigui una bestiesa. A part, que segur que m’ho passaria bé fent aquest mena de cacera. Deixar anar metàfores d’aquestes de manera espontània em sembla que és una de les coses que manquen a la meva escriptura.

Però representa que un lector que no vol dedicar-se a l’escriptura ni tan sols s’adona que al text hi ha imatges, o que està molt ben estructurat i exposat, senzill però efectiu, que el text es desgrana a si mateix. Un lector que no vol dedicar-se a l’escriptura percep tot això com un tot que li agrada, però no es planteja perquè. Un lector que no es dediqui a analitzar el text com un escriptor bàsicament és preguntarà: què nassos li passa a Lord Chandos?

Sé la resposta que donaria, per exemple, un company de feina que vaig tenir que es pensava que Santa Teresa de Jesús i San Juan de la Cruz anaven drogats. Ell diria que Lord Chandos s’ha pres alguna substància... Si Hofmannsthal aixequés el cap! Evidentment, jo no penso que Lord Chandos s’hagi pres cap substància, llevat que els professors universitaris del pròleg i les explicacions em diguin el contrari. Bé, doncs, què li passa?

Per absurd que pugui semblar, jo crec que el que li passa a Lord Chandos es que, per alguna raó que desconeixem (possiblement per saturació de rigor intel·lectual, perquè amb les activitats en que estava immers abans i que explica n’hi ha per esgotar a qualsevol), doncs, per la raó que sigui, Lord Chandos ha perdut la capacitat de fer conjunts, de comunicar-se mitjançant els conjunts d’informació normals. Ell mateix ho explica, això. Ha perdut la capacitat de compactar al informació que li arriba i manipular-la. En canvi, el que li arriba, que és tant intens i inesperat, no pot fer-hi res ni expressar-ho o transmetre-ho de cap manera. Són una altra mena de conjunts que els que fem els humans normalment; amb això vull dir que percep paquets “d’altres coses”, i això el desconcerta i li impedeix comunicar-se. Per què li passa això? Jo crec que ja estava fart de tant de llatí i que la seva ment, o el seu inconscient, ha trobat en aquesta manera de percebre la manera de desfogar-se i de treure’s de sobre el pes del rigor. Perquè abans, era espectador de les coses que llegia en llatí, per dir-ho d’alguna manera. Ara, les coses que percep, les viu, no és només un espectador. Suposo que que jo digui que Lord Chandos estava fart del llatí, que és l’explicació més fàcil i senzilla i lògica, no els semblarà bé als professors universitaris del pròleg, i que deuen tenir la seva pròpia resposta complicada a la qüestió. Ja tinc ganes de llegir-la.

El cas és que això que li passa a Lord Chandos no té explicació ni sembla que sigui possible si no s’ha pres un àcid. Però jo no crec que vagi drogat. Més aviat crec que per alguna raó té ganes de fugir: del treball intel·lectual, de la seva família, de les seves propietats... ha perdut l’interès en la seva vida de cada dia, s’ha alienat, li costa comunicar-se amb el seu entorn, i està enormement sol. I en aquella època no tenien tele! Avui dia diagnosticarien una esquizofrènia, quatre pastilletes, i a volar, quan el que necessita és autèntica atenció humana. Es com una mena de bogeria o de misticisme el que li passa, sense que la religió establerta hi tingui res a veure, a no ser que sigui una religió molt pagana i basada en la natura. Com si l’hagués posseït Pan. Tan buscar els grecs i els llatins als llibres, i al final el posseeix un déu grec... Bueno, però si continuo per aquest camí, us pensareu que la que vaig drogada sóc jo...

En fi, que no sé què nassos li passa a aquest home. Però està molt bé aquest text.

(Una prova que el que necessita és autèntica atenció humana és que no és capaç de comunicar el que li passa a la gent del seu voltant, només és capaç de comunicar-ho per carta –i molt bé per cert- a un amic que l’escriu interessant-se per ell... és a dir, que quan hi ha autèntica atenció humana no té cap problema per expressar-se.)