De peus a la galleda

L’altre dia anava per Girona pel carrer i em va parar un immigrant, un noi jove i negre, per preguntar-me on era càrites. Jo no ho sabia, però vaig veure l’oficina de turisme de fons i no se’m va acudir altre cosa que dir-li que ho anés a preguntar a l’oficina de turisme. Evidentment, quan va arribar a l’altura de l’oficina de turisme va passar de llarg... Enviar a algú a buscar l’adreça de càrites a l’oficina de turisme! Evidentment això te mitja lògica per mi, però que per ell no en devia tenia gens, de lògica, i ben segur que va ser el pudor de classe que li va impedir anar al lloc on s’informen el rics per buscar el lloc on mantenen els pobres... Massa devia sentir ell que aquell no era el seu lloc, per desgràcia! Jo també! Però a mi en principi em va semblar una bona idea, pensar que podia fer això. No seria lògic pensar que QUALSEVOL persona pugui a anar a informar-se a l’oficina de turisme? Però ja ho entenc, lo seu no era turisme, precisament. Potser es va pensar que li cobrarien la indicació. Quan el vaig veure passar de llarg ja em vaig adonar de que m’havia ficat de peus a la galleda... M’acatxum dena! Es ben bé que quan menges cada dia perds la perspectiva...