Ahir vaig llegir la Carta de Lord Chandos, primer en català i llavors en castellà (és un text molt curt). Expressament, vaig saltar-me els pròlegs i les explicacions dels dos llibres, volia tenir una impressió pròpia no influïda per cap visió acadèmica. Es a dir, volia saber si sense que un professor universitari em digués que el llibre era bo, jo era capaç de trobar-lo bo. Manies que té una. Ara, avui, un cop ja llegit el text i escrit això, potser sí que em llegiré els pròlegs i les explicacions, a veure si el que jo hi he vist és “el que s’havia de veure”. Ara, dubto que hi hagi vist el mateix que hi veuen els que fan aquesta mena de textos, i sobretot, que el que jo escrigui tingui res a veure amb el que han escrit ells sobre el mateix text. Al cap i a la fi ells tenen estudis.
És impressionat, i la fama que es veu que té, com diuen les escobertes, plenament justificada. Hi ha una imatge sobretot, que es clava a la part frontal del cervell i costa molt, quan penses en el llibre, treure-te-la el cap. Ja sé que només és una manera de veure-ho, i parcial, però si em diguessin que tot el text només és una excusa per crear un context en el que inserir aquesta imatge, m’ho creuria. També hi ha altres imatges i metàfores d’una gran qualitat. Fins i tot volia fer l’exercici de llegir-me’l buscant les imatges i les metàfores, per tenir una mena de llista pel meu graner. Espero que això no sigui una bestiesa. A part, que segur que m’ho passaria bé fent aquest mena de cacera. Deixar anar metàfores d’aquestes de manera espontània em sembla que és una de les coses que manquen a la meva escriptura.
Però representa que un lector que no vol dedicar-se a l’escriptura ni tan sols s’adona que al text hi ha imatges, o que està molt ben estructurat i exposat, senzill però efectiu, que el text es desgrana a si mateix. Un lector que no vol dedicar-se a l’escriptura percep tot això com un tot que li agrada, però no es planteja perquè. Un lector que no es dediqui a analitzar el text com un escriptor bàsicament és preguntarà: què nassos li passa a Lord Chandos?
Sé la resposta que donaria, per exemple, un company de feina que vaig tenir que es pensava que Santa Teresa de Jesús i San Juan de la Cruz anaven drogats. Ell diria que Lord Chandos s’ha pres alguna substància... Si Hofmannsthal aixequés el cap! Evidentment, jo no penso que Lord Chandos s’hagi pres cap substància, llevat que els professors universitaris del pròleg i les explicacions em diguin el contrari. Bé, doncs, què li passa?
Per absurd que pugui semblar, jo crec que el que li passa a Lord Chandos es que, per alguna raó que desconeixem (possiblement per saturació de rigor intel·lectual, perquè amb les activitats en que estava immers abans i que explica n’hi ha per esgotar a qualsevol), doncs, per la raó que sigui, Lord Chandos ha perdut la capacitat de fer conjunts, de comunicar-se mitjançant els conjunts d’informació normals. Ell mateix ho explica, això. Ha perdut la capacitat de compactar al informació que li arriba i manipular-la. En canvi, el que li arriba, que és tant intens i inesperat, no pot fer-hi res ni expressar-ho o transmetre-ho de cap manera. Són una altra mena de conjunts que els que fem els humans normalment; amb això vull dir que percep paquets “d’altres coses”, i això el desconcerta i li impedeix comunicar-se. Per què li passa això? Jo crec que ja estava fart de tant de llatí i que la seva ment, o el seu inconscient, ha trobat en aquesta manera de percebre la manera de desfogar-se i de treure’s de sobre el pes del rigor. Perquè abans, era espectador de les coses que llegia en llatí, per dir-ho d’alguna manera. Ara, les coses que percep, les viu, no és només un espectador. Suposo que que jo digui que Lord Chandos estava fart del llatí, que és l’explicació més fàcil i senzilla i lògica, no els semblarà bé als professors universitaris del pròleg, i que deuen tenir la seva pròpia resposta complicada a la qüestió. Ja tinc ganes de llegir-la.
El cas és que això que li passa a Lord Chandos no té explicació ni sembla que sigui possible si no s’ha pres un àcid. Però jo no crec que vagi drogat. Més aviat crec que per alguna raó té ganes de fugir: del treball intel·lectual, de la seva família, de les seves propietats... ha perdut l’interès en la seva vida de cada dia, s’ha alienat, li costa comunicar-se amb el seu entorn, i està enormement sol. I en aquella època no tenien tele! Avui dia diagnosticarien una esquizofrènia, quatre pastilletes, i a volar, quan el que necessita és autèntica atenció humana. Es com una mena de bogeria o de misticisme el que li passa, sense que la religió establerta hi tingui res a veure, a no ser que sigui una religió molt pagana i basada en la natura. Com si l’hagués posseït Pan. Tan buscar els grecs i els llatins als llibres, i al final el posseeix un déu grec... Bueno, però si continuo per aquest camí, us pensareu que la que vaig drogada sóc jo...
En fi, que no sé què nassos li passa a aquest home. Però està molt bé aquest text.
És impressionat, i la fama que es veu que té, com diuen les escobertes, plenament justificada. Hi ha una imatge sobretot, que es clava a la part frontal del cervell i costa molt, quan penses en el llibre, treure-te-la el cap. Ja sé que només és una manera de veure-ho, i parcial, però si em diguessin que tot el text només és una excusa per crear un context en el que inserir aquesta imatge, m’ho creuria. També hi ha altres imatges i metàfores d’una gran qualitat. Fins i tot volia fer l’exercici de llegir-me’l buscant les imatges i les metàfores, per tenir una mena de llista pel meu graner. Espero que això no sigui una bestiesa. A part, que segur que m’ho passaria bé fent aquest mena de cacera. Deixar anar metàfores d’aquestes de manera espontània em sembla que és una de les coses que manquen a la meva escriptura.
Però representa que un lector que no vol dedicar-se a l’escriptura ni tan sols s’adona que al text hi ha imatges, o que està molt ben estructurat i exposat, senzill però efectiu, que el text es desgrana a si mateix. Un lector que no vol dedicar-se a l’escriptura percep tot això com un tot que li agrada, però no es planteja perquè. Un lector que no es dediqui a analitzar el text com un escriptor bàsicament és preguntarà: què nassos li passa a Lord Chandos?
Sé la resposta que donaria, per exemple, un company de feina que vaig tenir que es pensava que Santa Teresa de Jesús i San Juan de la Cruz anaven drogats. Ell diria que Lord Chandos s’ha pres alguna substància... Si Hofmannsthal aixequés el cap! Evidentment, jo no penso que Lord Chandos s’hagi pres cap substància, llevat que els professors universitaris del pròleg i les explicacions em diguin el contrari. Bé, doncs, què li passa?
Per absurd que pugui semblar, jo crec que el que li passa a Lord Chandos es que, per alguna raó que desconeixem (possiblement per saturació de rigor intel·lectual, perquè amb les activitats en que estava immers abans i que explica n’hi ha per esgotar a qualsevol), doncs, per la raó que sigui, Lord Chandos ha perdut la capacitat de fer conjunts, de comunicar-se mitjançant els conjunts d’informació normals. Ell mateix ho explica, això. Ha perdut la capacitat de compactar al informació que li arriba i manipular-la. En canvi, el que li arriba, que és tant intens i inesperat, no pot fer-hi res ni expressar-ho o transmetre-ho de cap manera. Són una altra mena de conjunts que els que fem els humans normalment; amb això vull dir que percep paquets “d’altres coses”, i això el desconcerta i li impedeix comunicar-se. Per què li passa això? Jo crec que ja estava fart de tant de llatí i que la seva ment, o el seu inconscient, ha trobat en aquesta manera de percebre la manera de desfogar-se i de treure’s de sobre el pes del rigor. Perquè abans, era espectador de les coses que llegia en llatí, per dir-ho d’alguna manera. Ara, les coses que percep, les viu, no és només un espectador. Suposo que que jo digui que Lord Chandos estava fart del llatí, que és l’explicació més fàcil i senzilla i lògica, no els semblarà bé als professors universitaris del pròleg, i que deuen tenir la seva pròpia resposta complicada a la qüestió. Ja tinc ganes de llegir-la.
El cas és que això que li passa a Lord Chandos no té explicació ni sembla que sigui possible si no s’ha pres un àcid. Però jo no crec que vagi drogat. Més aviat crec que per alguna raó té ganes de fugir: del treball intel·lectual, de la seva família, de les seves propietats... ha perdut l’interès en la seva vida de cada dia, s’ha alienat, li costa comunicar-se amb el seu entorn, i està enormement sol. I en aquella època no tenien tele! Avui dia diagnosticarien una esquizofrènia, quatre pastilletes, i a volar, quan el que necessita és autèntica atenció humana. Es com una mena de bogeria o de misticisme el que li passa, sense que la religió establerta hi tingui res a veure, a no ser que sigui una religió molt pagana i basada en la natura. Com si l’hagués posseït Pan. Tan buscar els grecs i els llatins als llibres, i al final el posseeix un déu grec... Bueno, però si continuo per aquest camí, us pensareu que la que vaig drogada sóc jo...
En fi, que no sé què nassos li passa a aquest home. Però està molt bé aquest text.
(Una prova que el que necessita és autèntica atenció humana és que no és capaç de comunicar el que li passa a la gent del seu voltant, només és capaç de comunicar-ho per carta –i molt bé per cert- a un amic que l’escriu interessant-se per ell... és a dir, que quan hi ha autèntica atenció humana no té cap problema per expressar-se.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada