Per sempre a la xarxa (II)

Una cosa que no m’agrada és que pels mitjans de vegades surt gent advertint que el que posem a internet “queda per sempre” i mirant de fer-nos por. Quants anys fa que existeix un internet per tothom? Com a molt, quize anys. Quants anys fa que existeix el youtube? Cinc anys. Que un vídeo comprometedor s’hagi estat tres anys al youtube... vol dir que hi serà per sempre? Quants anys són sempre? Google, facebook, youtube, blogger, twitter, ara tenen molt èxit, però poden perdre la requesta i quedar obsolets en qualsevol moment. Què va passar amb segond live? Es va posar de moda, semblava que s’ho havia de menjar tot, i ja ningú en parla... Aquestes coses es poden de moda, duren un temps, i es moren elles mateixes d’èxit apartades per noves coses que van sortint i que interessen més a la gent. És veritat que qualsevol cosa que posem a internet pot ser multiplicada exponencialment i es fa difícil controlar la difusió que té, i és veritat que ens pot comprometre durant molt temps, però d’aquí a afirmar categòricament que durarà per sempre... En un mitjà que no té ni vint anys i en el que les coses que hi surten en tenen molts menys ja donem per descomptat que duraran “per sempre”? Quina perspectiva tenim? Algú pot preveure internet d’aquí quinze anys? No ens ha ensenyat l’existència mateixa d’internet que el futur no es pot preveure? De la mateixa manera que internet ningú el va veure venir, el recorregut de cada nova pijadeta que surt a internet tampoc es pot preveure, encara que donem per descomptat que sí, que d’aquí quinze anys seran importants a internet les mateixes coses que ho són ara. O que hi haurà internet com el tenim ara. Però es que internet no fa ni aquest temps que existeix, i ja no té res a veure amb el que era al començament; és un mitjà en constant evolució que es devora a si mateix. Jo, si volgués guardar una cosa “per sempre”, no em refiaria pas gaire de guardarla a internet... “Sempre” és molt de temps, molt més temps del que aquesta joguina i els seus components han durat fins ara...