Per fi

Bueno, ja tinc la cafetera arreglada... Espero poder tornar a esprémer suc de taronja ben aviat...

PAUSA

(PER PROBLEMES TÈCNICS)

Com canvia

Una entitat bancaria d’aquest país ha passat del “parlem” a “ens ho quedem”. I estan disposats a quedar-s’ho amb la mateixa atenció i diligència amb què abans estaven disposats a escoltar-te...

Deute acumulat

Algú sap per què a España no hi ha lleis contra la morositat i les que hi ha no s’apliquen? Doncs per què el primer morós d’Espanya és el govern espanyol... Això és un país “seriu”...

Resposta

Recordo que alguna vegada m’havia preguntat d’on venia el títol del millor llibre de l’Umbral: Mortal y rosa. Bé, doncs com m’ha passat altres vegades, no ho he preguntat a ningú –tampoc tinc ningú a qui preguntar-ho-, però la resposta ha vingut a trobar-me. Havia picotejat el llibre de Pedro Salinas La voz a ti debida, però mai l’havia llegit tot sencer. Doncs ho vaig fer, me’l vaig llegit tot sencer. Pedro Salinas és un dels poetes que més m’agraden, de tots els temps, i és curiós perquè no en sento a parlar en enlloc ni sé res d’ell o de la seva vida. No és com d’altres poetes que son populars i qui més qui menys en sap alguna cosa (penso en Lorca per exemple, que també m’agrada molt). Doncs si no sé res de Pedro Salinas, malgrat que hagi llegit alguns poemes seus i m’agradin molt, és sobretot perquè la informació sobre la seva vida mai ha vingut a trobar-me des de les pàgines d’un diari, per exemple, o des d’alguna biografia que estigui de moda, i jo no he buscat res. Com que no sé res d’ell, em puc concentrar en apreciar la bellesa dels seus poemes, que s’ajusta especialment a la meva sensibilitat, no sé perquè. Alguns me’ls sé de memòria. Salinas és un clàssic de la llengua castellana. Doncs, llegint a fons La voz a ti debida, al darrer poema es troba la resposta de perquè el llibre d’Umbral es diu Mortal y rosa. M’adono que tot el poema s’hauria de publicar la final del llibre de l’Umbral, com unes paraules que el mateix autor dirigeix a la seva dona parlant d’aquest ésser estimat. L’Umbral podia semblar el que volgués, però en el fons era una persona molt sensible.

Somnis raros

Us recordeu que vaig somniar un unicorn que venia cap a mi? (Ho vaig buscar a internet, però a la xarxa un unicorn només és l’excusa per a dibuixos horteres.) Doncs la lectura del poema I la mort no tindrà cap domini, de Dylan Thomas em fa plantejar si somniar un unicorn no pot significar un viatge una mica més llunyà del que em pensava... Els poetes saben aquestes coses. Quina ilu. Ja fa gairebé un any que ho vaig somniar. No sé de quan deu ser el termini si la sentència és una condemna... En tot cas, si la palmés, regueu-me les plantes...

Glòries del comerç

Quan treballava a la ferreteria, veníem unes balances ultrasensibles. Segons l’encarregada, eren perquè la gent que feia règim poguessin pesar els aliments. A l’hora de la veritat, aquella balança ultrasensible només la veníem als que necessitaven una balança ultrasensible per pesar droga. No veieu com s’emocionaven quan veien que allò era capaç de marcar el pes d’un foli... ja et dic jo que si vols pesar formatge no t’emociones pas tant...

A la fusteria, la mestressa va muntar un sidral als del local del costat –un taller de cotxes- perquè venien substàncies fumables. Un dia em va dir: “estic contenta perquè el paper de fumar el venem molt bé.” A qui es pensava que el venia, el paper de fumar? Llavors encara no havia esclatat la crisi i ningú es feia els cigarrets... Hipocresies de rics...

Més sobre els macarrons. (Tetralogia)

Tornant a això del premi, jo trobo que si et donen un premi l’has d’acceptar. Sobretot quan abans has dit que el volies. Però dir que l'acceptes per deixar-los plantats no em sembla bé, per més que els motius que dóna per no acceptar-lo, malgrat estar mal redactats, siguin prou legítims.

Quan algú rebutja un premi sempre penso en Sartre, al que tinc una mania especial. Sarte es va cobrir de glòria rebutjant un premi molt important, però, al cap d’uns anys, quan es va trobar sense diners, el va reclamar! Més ben dit, no va reclamar el premi, va reclamar els diners del premi, que es pensava que li corresponien. Això és un intel·lectual d’esquerres compromès.

Aquest senyor no està d’acord amb el govern? Doncs que faci com Thoreau, que no pagui els impostos. Ah, que no pagar impostos només ho poden fer els que són molt i molt rics, que els pobres que no paguem impostos anem a la presó... Quin petit detall emprenyador... Bueno, rebutjaré un premi, que no tindrà cap conseqüència negativa per mi i encara quedaré bé com un artista super-enrollat i super-compromés. Però, sobretot, que tothom ho sàpiga que sóc super-enrollat i super-compromés i que estic molt contra el govern al que continuaré pagant els meus impostos com un bon ciutadà... això si és que no és prou ric per no haver-ho de fer...

Fi de la trilogia

Quan tenia 10 anys, a l’escola, els professors ens van fer jugar a les eleccions. Es tractava de dir quina mena de partit volíem formar. Es van mencionar les esquerres. A la classe érem trenta, i tots -no només van fer-ho els enrotllats-, tots, vam aixecar la mà. Teníem 10 anys. Jo, ingènua de mi, vaig pensar: “si tothom vol ser d’esquerres, per què nassos existeixen els partits de dretes?”. Tenia 10 anys.

Amb els anys ho he entès. Ai, què bonic és tenir 10 anys i tenir fe...

* * *

Em fan gràcia els progres que treballen en corbata, tenen una segona residència i un pla de pensions i són “d’esquerres”...

Em fan gràcia els progres que van a passar el cap de setmana a Paris “en un pis que els han deixat” (!) i que són “d’esquerres”... Oh, Paris, quina ciutat més bonica. No hi ha pobres fent lleig. Sí, sí, és trist però hi ha ciutats on els pobres “fan lleig”. Els seus habitacles de pobre fan lleig. Sobre què s’ha construït Paris? Sobre quins diners vinguts d’on es construeix la bellesa y el luxe de Paris, la llum de Paris? D’on es treuen els diners per mantenir Paris? Ara, jo sóc progre i me n’hi vaig de vacances, a Paris, una de les ciutats més cares del món. Però què progre i enrotllat i d’esquerres que sóc.

Tothom està d’acord que les piràmides van ser aixecades sobre la suor de milers d’esclaus... perquè la gent no està tan d’acord en que el luxe del món actual s’obté de la mateixa suor?

Sabatilles i bolso de marca, però ¡què progres que som!

Hobby: ong. Salvo el mundo.

M’agradaria dir una cosa a tots aquest que creuen en la “justicia social”. Aquestes persones pensen que al món hi ha moltes injustícies i que europa és un oasi de prosperitat, i pensen que toda la gent del món haurien de viure com viu la gent a europa (no tothom, tampoc). Però el problema és que la prosperitat de la gent que pot viure decentment està fonamentada en la expoliació, explotació i misèria de las altres parts del món. Que tots estiguin bé com nosaltres sí, però és que el nostre benestar es basa en que ells estiguin malament. El benestar d’algú sempre es basa en l’explotació d’un altre. Lluitar contra això? Protestar contra les injustícies? Hauríem de sortir tots a manifestar-nos contra les injustícies del món? Es pot canviar la naturalesa humana? Ho torno a preguntar. Es pot canviar la naturalesa humana? A mi em sembla que, abans de voler canviar res i omplir-nos la boca amb la lluita anti-sistema (quin altre sistema ofereixen?), el que hauríem de fer es SER CONSCIENTS d’una punyetera vegada del que som els humans, de com som. No es tracta de com hauria de ser el món. Es tracta de com és. I és una merda.

El que tothom hauria de fer és mirar és una peli anglesa que es diu Gosford Park. Això és un missage anti-sistema honest.