De xifres indesxifrables

Veig que molts blogs fan balanç de l’any que s’acaba d’acabar, i una de les coses de les que fan balanç és del nombre exacte de visites que han tingut durant l’any que s’acaba d’acabar. És interessant veure la dada en cada blog, com la celebren sempre com si fos “molt” en tots els blogs, tot i que el nombre exacte pugui ser molt diferent segons el tipus de blog: com el dia de la loteria, vaja, que sempre és molt repartit ... I segur que és així, en el cas de cada blog, no  els ho discutiré pas. Tampoc els voldria trencar la il·lusió.

(I dic l’any que “s’acaba d’acabar”, perquè estic segura que aquesta tarda/vespre/matinada tothom estarà molt enfeinat... i que el post no serà llegit fins l’any nou...).

El cas és que he pensat si ho podria fer jo, això de posar la dada de les visites que he tingut durant l’any passat, però ja us confesso que no sabria ni com posar-m’hi per buscar-ho, tot i que ben segur que la dada deu ser “a la panxa” del compte de blogger i no deu ser pas impossible de trobar. Però, també us ho confesso, saber quantes visites ha tingut el meu blog durant l’any passat no em fu ni em fa.

El problema no és saber quantes persones han aparegut pel blog (que, potser l’hagin visitat i ni tan sols s’hagin llegit cap post... com se sabria això?), sinó que el què voldria saber és, en el cas que algú hagués llegit de debò el meu blog durant tot l’any, o en el cas que algú hagués passat un dia casualment durant l’any pel blog i hagués ingerit una ració al gust de posts fets meus, fer-li una petita enquesta personal cara a cara i preguntar-li –i escatir- què en pensa realment, no tant del  blog com de l’escriptura, i fins i tot descobrir què no li ha agradat i no s’atreveix a dir-me...

Però, es clar, siguen el blog una cosa virtual, no puc pas pretendre parlar amb cada lector individual en persona per veure què en pensa! (Què en pensa, i per què el llegeix, i... que si tomba que si gira, que si naps que si cols – discutir la jugada, vaja). És clar, és impossible, això.

En fi. Per això amb miro amb bastant indiferència aquesta dada de les visites al blog durant el darrer any, cas que fos capaç de trobar-la... Seria un xifra que tampoc sabria com interpretar, si és molt o si és poc, si vol dir que tinc lectors de debò o només persones despistades que cliquen una vegada i ja no tornen mai més... (A aquests també els voldria preguntar el perquè).

Jo ja vaig dir que volia que els meus escrits tinguessin èxit entre els “happy few”, que volia tenir lectors entre la gent que són bons lectors. I, si això s’aconsegueix o no, no m’ho dirà pas una xifra...

Aquí sí que voldria fer una menció especial per la gent que sé que em seguiu, que ja sé que sou molt poquets, i que sé que sou bons lectors, -de bons lectors sempre n’hi ha pocs-, perquè saber que hi ha qui em llegeix m’omple de d’alegria, i em fa molta més il·lusió que saber el nombre de visites que pugui tenir el blog.

Vatua l’olla! Visquin els blogs i feliç 2016!

Qui té un llibre té un amic

«Fins i tot un llibre en xinès està fet per a tu. Es tracta sempre d’aprendre les paraules d’un home. Tots els llibres que valen estan escrits en xinès, i no sempre hi ha un traductor. Arriba el moment en que estàs sol davant la pàgina, així com estava sol el que la va escriure.» – Cesare Pavese

Un bri de desequilibri

(se m’ha retret que de vegades publico posts en els que no es nota que en el fons estic malament del cap. això no es podrà dir pas del post que publico a continuació...)

* * *

Acabo d’escriure i publicar un post, i em sento una mica descol·locada, com sempre que publico algun post complicat. Per complicat vull dir un post que sé que hi podria haver a qui no li agradés, fins i tot qui me’l retragués,  un post que potser provoqui la tirria envers mi d’algú a qui ni tan sols conec...

Però, de què tinc por amb aquesta angoixa? De perdre els amics? Però si no en tinc, d’amics! (Si per amics s’entenen persones amb qui vas al bar a fer-la petar. Persones reals a la vida real. Jo no vaig a bars.)

Però, ...canviaria l’escriptura –o la publicació de l’escriptura- i els desequilibris mentals que em provoca, l’angoixa, aquesta ala de la bogeria que noto que m’acarona suaument...  – No m’estranya que hi hagi escriptors que beguin. La pressió per si el que has escrit, i que algú pot haver llegit!, pot estar equivocat, pot haver fet mal a algú o pot fer que a algú no li caiguis bé és terrible, terrible...

Per suportar aquesta pressió hi ha qui necessita “intermediaris”, i ho entenc; no és el meu cas, però ho entenc. (Jo prec medicació. No és pas per a evadir-me... però m’ajuda, es clar.) De vegades faria el que fos per apagar aquesta lucidesa... per fugir, per oblidar... Per no necessitar tant dir el que dic per escrit, el que he dit, el que diré...

Doncs, no canviaria tot això, tota aquesta angoixa, per una tapa en bona companyia en una terrasseta davant del mar un dia assolellat i amb una lleugera brisa?

Però de vegades ho penso.

L’única brisa marina que vull que m’acomboï (de moment) és aquesta ala de la bogeria que ens acarona als escriptors... Ens acarona, ens desequilibra, però no ens aclapara, de moment. (I, sobretot si es pot continuar escrivint!)

Saber que tot pot anar malament també és una embriaguesa, una emoció, un fràgil passet d’equilibrista... Sobretot si algú té molta vida interior... O només té vida interior. És l’emoció de fer quelcom real al món real, publicar –encara que sigui una acció que representa que és insignificant al món real-. Tot pot anar malament, al món real, encara que sigui insignificantment malament...

Encara que desequilibri, això, el desequilibri, també enganxa.

¿Estic enganxada a la sensació de “publicar”, a la sensació que tot pot anar malament, però mai hi va?

Potser sí.

Però per què, si la sensació de bogeria que m’espera després de cada post complicat no m’agrada, continuo publicant?

Una altra tapeta de desequilibri?

Vinga!

-Només pararé d’escriure el dia en què escriure ja no em faci sentir res.-

(M’ho agafo massa a la valenta, ja ho sé. Ja ho sé. Però és així. L’escriptura – i la publicació de l’escriptura en aquest blog- és el que salpebre la meva vida.)

I, en realitat, el que de debò es diu no se sap fins que s'ha publicat...

Viure la música

Si us agraden les entrevistes a músics del programa de Catalunya Música Solistes (que darrerament no puc escoltar tant com voldria per motius personals), les entrevistes en general d’aquesta emissora, o fins i tot les històries que explica per la tele i per la ràdio en Ramon Gener, heu de llegir un dels darrers llibres que he llegit (en castellà), i que m’ha impactat molt agradablement: Contar la música, del periodista del diari El País i escriptor Jesús Ruiz Mantilla.

Per qualsevol a qui li agradi escoltar música, i admiri els músics, llegir aquest llibre és una experiència fascinant. Ara, més que “explicar la música” (cosa que l’autor ja admet impossible), el que fa el llibre és recollir el testimoni dels qui fan la música, dels músics. I són uns testimonis molt enriquidors, tan a nivell humà com cultural. Per algú que no sap música, ni solfeig, ni res de res, és com entrar en un altre món, un món d’ordre i bellesa on estic segura que la gent és més feliç i es fan més feliços els uns als altres que al prosaic món real. Una persona comuna diu: com podria viure sense escoltar música?; cadascuna de les persones de les aquí entrevistades diu: com podria viure sense crear música? Em sembla meravellós que al món hi hagi gent així... vull dir, tal i com està el món...

No tot és positiu, però: la plena dedicació al seu ofici per part d’aquestes persones porta moltes solituds, i això cadascú ho suporta segons la seva fortalesa psíquica i el seu temperament. Ni ha que no ho suporten, directament. Superficialment sembla una vida de viatges i aplaudiments molt glomourosa, però el preu a pagar és molt alt. Rascant una mica el lector se n’adona que cal ser molt fort per anar amunt i avall d’aquesta manera, encara que sigui per una causa tan bonica com la música, cal molta vocació, dedicació i fortalesa. Per això n’hi ha tants que es queden pel camí. I al cap i a la fi els músics també són persones, i com a persones també tenen els seus defectes, com l’esnobisme –és un món molt el·litista- o la competitivitat no sempre sana, per exemple, o el viure en una bombolla (alguns).

El llibre recull entrevistes aïllades, que en principi sembla que no tenen gaire a veure les unes amb les altres, són a persones diferents, però, llegint tot el llibre, una s’adona que aquest llibre està fet amb una visió de conjunt, d’explicar alguna cosa tant en cada entrevista concreta com amb la unió de totes les entrevistes entre sí. Són diferents visions, o visions complementaries, de realitats semblants, i això sense dir-ho directament, sinó deixant-ho a la comprensió del lector. L’autor ens mostra com són els músics, com és aquest món, però la reflexió, opinió i conclusió sobre allò que llegim es cosa nostra.

A mi és un llibre que m’ha entusiasmat, i m’ha convençut que la música, i l’art en general, sí que poden ajudar a fer un món millor, i que això no només siguin paraules boniques, sinó realitats. I això entusiasma.

El final del llibre, sobretot, és entusiasmant. Però no us ho explicaré: descobriu-ho vosaltres mateixos. Val la pena.

...

Escric per trobar els camins dins el meu cap...

Gràcies per a acompanyar-me en aquest trajecte meu!

Bones Festes!

Evidències i obvietats, com sempre

Se sap que hi ha qui és al·lèrgic a la monotonia que representa qualsevol tipus de constància.

També és evident que qui té un blog durant un llarg període de temps i el va actualitzat és una persona constant, com a mínim en això.

Però en aquesta vida no hauria de ser obligatori ser constant en res; la constància s’hauria de poder escollir segons el temperament de cadascú.

Jo em considero constant, però sé que hi ha qui té un caràcter més tastaolletes, i tampoc em sembla malament. L’important, em sembla, és que cadascú sigui conscient de la seva veritat, que sapiguem nosaltres mateixos com som  o no som, i que en la mesura del que poguem ho sàpiguen aquells qui ens acompanyen en el nostre camí per la vida.

...

«Suposem que agafem la història de la humanitat i arranquem del seu corpus tot allò relacionat amb la lectura... Fins i tot algú que no hagués llegit mai comprendria que seríem diferents. I inevitablement pitjors. Aquest és un dels misteris del lector: que llegint per a si mateix, per a satisfer les seves pròpies necessitats – i a vegades en la solitud més cruel que es pugui imaginar- beneficia secretament a la societat en que viu: com si la pastilla que vostè es pren contra la migranya tragués també el mal de cap als seus veïns.» – Juan José Millás

...

Omplo pàgines amb el meu “compromís amb l’escriptura”, però... és amb l’escriptura que s’ha de comprometre un escriptor? No és amb l’ésser humà que s’ha de comprometre? Amb la veritat humana? (I això sense voler ser un escriptor compromès!)

És a dir, per escriure, un/a, s’ha de comprometre (amb un mateix, amb els altres), però sense ser compromès (pels altres, sobretot).

...

L’altre dia va ser l’aniversari del blog, el 12 de desembre de 2015 aquest blog va fer deu anys. Me n’adono ara, m’havia passat per alt. Crec que és un bon senyal oblidar-se de l’aniversari perquè s’està massa ocupada publicant posts. A més, tampoc ho vull celebrar gaire, perquè no són deu anys seguits, sinó amb moltes intermitències. Ho voldria celebrar amb un aire de normalitat, de treball en progressió. És una fita per mi, però, vaja, que me n’oblidés suposo que vol dir que en el fons no em preocupa gaire. El més important, com sempre, és el post de demà, el post que encara he d’escriure, aquell post que tinc preparat al sarró pendent de ser publicat. Com deia no sé qui, s’ha d’anar pas a pas, dia a dia, post a post. Em sembla que la millor manera de celebrar-ho és poder anar publicant amb normalitat, encara.

Vida superficial versus vida mental

Una vegada algú em va preguntar si no em sabia greu no tenir el físic d’una model, ni haver-ho tingut mai, (i a aquestes altures, ja, no el tindré pas!). Si no sentia que m’havia perdut quelcom a la vida per no tenir el físic d’una model... (No ho sé segur, però sospito que aquesta persona mira una mica massa la tele... Però, anem al tema).

A mi sempre m’ha sabut més greu no haver escrit mai encara com una escriptora clàssica, no no tenir el físic d’una model, què voleu que us digui, (i, amb el meu sobrepès, a més!). Però em sembla que en això, com en tants altres coses, també tinc una opinió minoritària...

Les màscares de Shakespeare

El què us explicava ahir em va fer reflexionar molt, em fa reflexionar molt, encara. Em fa reflexionar sobre la naturalesa del què anomenem “ficció”, i, més concretament, de la ficció que pretén ser novel·lesca... com es genera, quines veritats té en compte.

Ara, potser tot es redueix a què cap de nosaltres era Shakespeare. Si tenim en compte que les seves obres de teatre es poden llegir com a novel·les – opinió personal meva: “hi molt diàleg”, que diria algú...  (No ho dic per presumir. Si he llegit o no he llegit (seria en català) les obres de teatre de Shakespeare no us ho hauria de dir jo, s’hauria de traslluir en l’escriptura!)

Com s’ho devia fer, Shakespeare, per escriure el què va escriure? Com s’ho va fer per “inventar” tants “jo” figurats sense que l’endevinem (o l’atrapem) sota cap de tantes màscares? Qui era Shakespeare com a ésser humà individual?

La majoria dels que intentem escriure sempre diem “jo”, “jo”... només podem –i sabem- dir “jo”, “jo”... Com s’ho va fer Shakespeare per transcendir el seu jo?

Per això Shakespeare és Shakespeare, i nosaltres som nosaltres, es clar... Però... és un tema ple de matisos, inesgotable...

El text som nosaltres

M’agradaria comentar aquesta frase meva de l’altre dia: “el text som nosaltres”.

Això ve de què, al primer curs d’escriptura creativa que vaig fer, el presencial, ens van dir (aquella era la filosofia del lloc), que els textos que escrivíem no tenien res a veure amb nosaltres, que en escriure estàvem creant un personatge fictici, que l’escriptura posava en joc un jo figurat que no érem nosaltres mateixos, i que per tant no havíem de ser tímids, ni havíem de tenir vergonya, ni ens havia de preocupar el què pensessin els altres, que sempre estarien jutjant en la nostra escriptura el jo figurat, no a nosaltres. Aquesta era la filosofia general d’aquell curs, la teoria.

La realitat, però, era tota una altra, i es feia més evident a mesura que se succeïen les classes.

La realitat era que cadascú presentava els seus textos, i que tots els altres se’ls prenien com si el que allí s’explicava fos la realitat d’aquella persona. D’allò de jutjar el que deia cada escrit com si fos dit per un personatge figurat que ens inventàvem cadascú de nosaltres quan escrivíem com ens havíem dit al principi res de res. (Per cert que no ens ho van tornar a dir).

* * *

És a dir, que tu com a escriptora –com a “fabuladora”- ja et podies esforçar a crear els personatges tot el figurats que volguessis –o poguessis-, que tothom es pensava que el personatge principal eres tu com a persona real, fos quina fos la realitat que hi hagués darrera cada escrit.

O sigui que, mentre els posàvem en comú, pels altres, cadascú era el seu text,  el text érem nosaltres. D’aquí ve això de “el text som nosaltres”.

* * *

Però, es clar, nosaltres érem aprenents... (n’hi ha que ho som, encara). Amb els anys he après que se n’ha de saber molt d’escriure per escriure transcendint el propi jo, per crear aquest personatge (o personatges) figurat que protagonitza la nostra escriptura i que no som nosaltres mateixos: és a dir, que se n’ha de saber molt d’escriure per escriure bona ficció. Simplement allí i en aquell moment no en sabíem més com per a transcendir-nos. (Jo en això de la ficció encara m’hi trenco el cap.) És a dir que una mica de raó sí que tenien, amb la seva filosofia, en aquell curs... 

...

Ningú té èxit comercial en literatura (avui en dia) parlant de la solitud. – (l’autora, desembre 2015)

Res de nou sota el sol

Si us digués que de vegades escric en estat “mediumnític”, és a dir, al dictat d’una força aliena, us ho creuríeu? No? Doncs no us ho dic. Però això de la inspiració que encén la bombeta de les idees és punyetero... i no es controla tant com es voldria...

Més que res, si us digués això que escric en estat de mèdium, en “mode mèdium”, que en diríem ara, us ho diria per defugir qualsevol responsabilitat (en el cas que hagi dit alguna bestiesa en algun post passat). Però això no és gaire seriós... És a dir, si la pífio, és culpa meva... i si l’encerto, doncs és la força aquesta... (...?) Si pretengués que és al revés tindria una mica de barra... Ara, potser per barra potser tampoc quedaré... Per encolomar la responsabilitat de les pròpies coses al “mode mèdium” s’ha de tenir realment molta barra! Doncs jo la tinc.

Ara, no us penseu pas! Sort en tinc, del “mode mèdium” perquè en passi alguna idea per la barretina, de tant en tant... O no? Què voldria, quedar-me tot el mèrit i defugir tota la responsabilitat? Més barra que això no es pot pas tenir...

Lectura viva (1)

Me’n recordo d’uns llibres que llegia a la meva infantesa, en els què una colla d’amics jugaven –i competien- a ser observadors.

Es tractava d’anar a passejar per un lloc on hi hagués gent –tampoc gaire gent-, i fixar-se en com anaven vestits, i, després, al lloc de reunió, posar-ho en comú a veure qui recordava més detalls de com anava vestit cadascú, i veure si a partir d’això, de com anaven vestits, podien deduir alguna cosa de qui eren aquelles persones, què feien, què els interessava.

A mi això (és a dir, descobrir coses dels altres a través de la observació), em semblava fascinant, encara m’ho sembla, però... observar a partir de la roba que porta cadascú em semblava –i em continua semblant- mancat d’interès... per què... quina importància té la roba? Què importa com va vestit cadascú?

(Tot i què amb el matís que jo parlo a l’època actual, en què les robes de tothom s’igualen. Potser, en l’època i el país en el què aquesta colla observaven, provablement la roba sí que fos prou diferenciadora com per deduir coses dels altres només a través dels seus vestits. Era sens dubte abans del prêt-a-porter, i un lloc i una època on cadascú devia anar vestit segons quina era la seva classe social. Però ara i aquí les robes de les persones ja no es diferencien pas segons quina és la seva classe social, sempre parlant en general, i tenint en compte que sempre hi haurà roba bona i roba menys bona, i gent que és elegant i gent que no és elegant. Però a mi la roba no m’interessa, i deduir coses de la gent a partir de la seva roba que porten em continua semblant una bestiesa. Després de la popularització dels texans i des que existeix “la moda”, gairebé tothom va vestit més o menys igual, cosa que no m’agrada gens, però... en fi.)

L’important no és llegir la roba, l’important és llegir els ulls! I estic segura que es pot deduir més d’algú llegint-li els ulls que fixant-se en la seva roba...

(continuarà)

Els romàntics anglesos i la (meva possible) pedanteria

Parlant dels poetes romàntics anglesos, (que a mi m’agraden molt per la seva visió de la natura), me’n recordo que un dia els vaig recomanar per començar a llegir poesia, i vaig dir que es podien gaudir traduïts, que no perdien, tant al català com al castellà. Però, per llegir en versió original en anglès, sé que vaig recomanar a Keats i a Blake, per sobre de Wordsworth, Coleridge, Byron i Shelley, que sempre m’ha semblat que fan servir un vocabulari més complicat. No vaig tenir en compte que Blake té molta obra i potser no tota és tan assequible com jo deia. A Keats sí que se’l pot arribar a engrapar, però segons quines obres de Blake, segurament no, així de bell antuvi; per seguir-lo segurament s’hauria d’anar a les seves obres més senzilles... (i per senzilles també vull dir curtes).

El què em fa ràbia de parlar “dels romàntics anglesos”, així, en solemne, és el bon tros de pedanteria que hi pot haver, encara que sigui sense pretendre-ho, en citar els noms en un blog: Blake, Wordsworth, Coleridge, Byron, Shelley i Keats, i en parlar d’ells com si els coneguessis o els haguessis llegit una mica. Citant-los així –i això val per molts noms d’escriptors, i d’artistes, no només aquests-, doncs citant-los així sembla que el text on són citats digui qui sap què, sembla que s’hi entengui, i sobretot –m’imagino- per les persones que no els coneguin gaire, els pot arribar a semblar que vols presumir i fer-te la important –i la pedant- traient a relluir la llista. Jo conec els noms i els he llegit en alguna antologia... tinc el dret de parlar-ne, de recitar la llista, com si els conegués? O el coneixement que en tinc és massa superficial per tenir dret a barrejar el seu nom amb els meus escrits com si fossin perles cosides en una roba de sac?

Pel cas, el que volia dir és que no us deixeu impressionar per els escrits que citen noms d’escriptors importants, i que aneu al moll de l’ós del que diu cada escrit. A mi la gent que citen noms d’escriptors, o músics, o pintors,  i els coneixen de debò, i en parlen de tal o tal aspecte, que jo desconec, em fan molta enveja... Ara,  m’adono de com em seria de fàcil wikipèdia en mà començar a llençar llistes d’artistes importants com si els conegués de tota la vida... Encara que en realitat sempre procuro –o intento- parlar de coses que em sonin, encara que només sigui vagament. Que m’imagino que és el que fa tothom...

L’alegria de ser una pesada

Diu que hi ha certes imatges, certs temes, certs trops, que es repeteixen al meu blog, i que potser em faci una mica pesada. (Tanta lectura i escriptura! On és la vida?).

Estaria d’acord en què potser em podria fer pesada, segons com, però no estic d’acord a plegar de ser-ho... Si de vegades una necessita fer-se pesada explicant quelcom, doncs per això es té el blog, per poder fer-se pesada inofensivament... (I és aquí la vida!)

Matisant

M’agradaria matisar això de “l’absolutament res”, que vindria a ser el que la nostra escriptura significaria pel món, el món mundà.

L’altre dia vaig ser a un conegut centre comercial gironí acompanyant a una persona familiar meva, i allà hi havia munions de persones. Per sort, se’m va acudir pensar davant del meu natural pànic escènic davant tanta gent, que allà no hi havia ningú que hagués llegit el meu blog, ni cap blog,  i si algú es reia de mi segurament seria per altres motius. Aquest és l’absolutament res del que em sembla que parla Hawthorne:

què signifiquen la lectura i l’escriptura per la munió de persones que van al centre comercial qualsevol dissabte a la tarda? (Un centre comercial on no hi ha cap llibreria, a més!) Absolutament res. I una  se n’alegra i es tranquil·litza davant la multitud, es clar, tot i que em sap greu que no hi hagi cap llibreria.

* * *

Què signifiquen per aquestes persones Stendhal, Jane Austen, Italo Calvino? Si per les teles es veia el futbol! (No ho dic per criticar, allà cadascú amb els seus interessos. A més, mirar o escoltar el futbol en principi és compatible amb obrir un llibre de tant en tant...) Si aquestes persones no saben que troben a faltar a Stendhal, no em preocupa gens que no hagin llegit mai cap blog. Aquí “l’absolutament res” seria més aviat un elogi...

* * *

Les ànimes susceptibles que no sortim gaire de casa també hem d’anar al centre comercial aquest sense cap llibreria de tant en tant... Em vaig atabalar molt. Es nota que no surto gaire...  

Hawthorne s’explica

«De totes maneres, sembla que quan l’autor llança aquests estímuls al vent, es dirigeix, no als que desaprofitaran el seu llibre o als que mai no l’agafaran, sinó al pocs que l’entendran, molt millor que els seus companys d’escola i de vida.»

«_ Un narrador d’històries! Quina mena de negoci pot ser això? Quina manera de glorificar Déu o de ser útil a la humanitat pot significar això en aquests temps? Caram, quin tipus tan degenerat!» 

«Semblaven haver desaprofitat tots els grans daurats del saber pràctic que han tingut tantes oportunitats de recollir, i haver emmagatzemat curosament totes les seves memòries amb les cloves d’aquest grans.»

«Cap d’ells, m’imagino, havia llegit mai una sola pàgina de les meves narracions i si ho haguessin llegit no els hauria interessat gens; al cap i a la fi, tampoc no hauria canviat la qüestió que aquelles mateixes pàgines inútils les hagués escrit la ploma de Burns o la de Chaucer, ambdós eren, en aquell temps, funcionaris de Duana, com jo mateix. Per un home que ha somniat en la fama literària i a fer-se una categoria entre els dignataris del món en aquests mitjà, és una bona lliçó –tot i que sovint és molt dura-, per fer un pas endavant i allunyar-se de l’estret cercle en què es reconeixen les seves reivindicacions i adonar-se que fora d’aquest cercle tot el que ell porta a terme i tant defensa està totalment desproveït de significat.»

«En un extrem de l’habitació, en un racó, hi havia uns quants barrils apilats un sobre l’altre, que contenien lligalls de documents oficials. Grans quantitats de porqueries similars estaven escampades pel terra. Era penós pensar quants dies, quantes setmanes, quants mesos i anys d’esforç s’havien esmerçat en aquells papers florits, que ara només eren un estorb per terra, amagats en aquest racó oblidat on mai uns ulls humans els tornarien a mirar. Però llavors, quants munts d’altres manuscrits, -escrits, no amb l’avorriment de les formalitats oficials sinó amb les idees de cervells enginyosos i la rica efusió dels cors profunds- havien, igualment, caigut en l’oblit? I això, a més a més, sense haver servit a un propòsit en el seu moment, com havien servit aquells papers amuntegats, i-el més trist de tot- sense haver proporcionat als qui els havien escrit la vida confortable que els funcionaris de la Duana havien aconseguit amb aquells guixots sense cap valor!»

«Llavors, a aquesta hora, i amb aquesta escena al seu davant, si un home assegut tot sol, no pot somniar coses estranyes i fer que semblin veritat, no cal pas que intenti escriure novel·les.»

«A mi – que he estat un observador calmat i curiós, tant en la victòria com en la derrota-,»

«Mentrestant la pressió havia començat amb el meu assumpte, i el meu nom i el meu estat decapitat van sortir als diaris durant una o dues setmanes, com el genet sense cap d’Irwing, cadavèric i horrible, i delerós de ser enterrat, (...). Això pel que fa al meu Jo figurat. L’Ésser humà real, tot aquest temps, amb el cap ben posat sobre les espatlles, havia arribat a la confortable conclusió que tot era per a bé; i va fer una despesa en tinta, paper i una ploma, va obrir el seu escriptori tant de temps en desús i va tornar a ser un home de lletres.»

La duana

La lletra escarlata

Nathaniel Hawthorne

L’escriptura com a paradís invisible

La novel·la La lletra escarlata m’ha agradat, m’ha captivat com a història, m’ha captivat per la solitud acceptada amb què acaba la història, però si hi ha una cosa que m’ha entusiasmat de debò, i força, d’aquest llibre, és La duana, el text de presentació que l’autor inclou com a prefaci. Si m’ha agradat més que la novel·la en si és perquè la novel·la és trista, i absolutament seriosa, tot i que com a novel·la està molt bé, però a mi també m’agraden els textos que no són novel·les, i precisament aquest tipus de textos que parlen de l’escriptura així en abstracte són la meva debilitat. Aquest text està fet amb un gran sentit de la ironia, i parla de l’escriptura, potser com a cosa poc important al món, però com a cosa que pot omplir espiritualment una vida.

En el text La duana l’escriptor nord-americà del sXIX Nathaniel Hawthorne ens hi mostra amb un realisme entre lúcid i tendre què significa realment dedicar-se a l’escriptura en aquest món, que en això encara és el nostre. (És a dir, absolutament res).

Si la novel·la m’ha agradat, el prefaci m’ha entusiasmat, per la seva consciència i autoconsciència del que seria escriure.

A partir d’ara  em sembla que serà un text-talismà per mi; ho hauria de ser per qualsevol que escrigui.

ADÚLTERES DE PAPER

(medievals:)

Isolda 

Ginebra 

(decimonòniques:)

Anna Karènina (Anna Karènina, Lleó Tolstoi)

Emma Bobary ( Madame Bobary, Gustave Flaubert)

Anita Ozores (La Regenta, Leopoldo Alas - Clarín)

Luísa Mendonça de Brito Carvalho (El cosí Basilio, Eça de Queirós)

Laura de Muntanyola (Laura a la ciutat del sants, Miquel Llor)

Hester Prynne (La lletra escarlata, Nathaniel Hawthorne)

Una persona assenyalada

Llegida la novel·la nord-americana del sXIX (en català) La lletra escarlata (sense haver vist abans cap de les moltes pelis que s’hi basen), no hi veig més que la història d’una dona forta, d’una mare soltera en una època en què pel que sembla no existia el divorci.

El pajaru em sembla un faldiller sense remei, i sense auto-coneixement, encara que amb mitja coherència. I dic mitja, perquè aquí l’arrossegar el carro de la vida queda al càrrec de les dones, de la dona, d’ella. Ell és dèbil i immereixedor del sacrifici que es fa per ell; però és jove, eloqüent i atractiu físicament, i això és el què la perd, a ella.

El què anomenaríem ex_marit és al mateix temps dimoni venjador i fada padrina, i un individu ben estrany. És atractiu psíquicament, com si fos un hipnotitzador, però no físicament; és un home deforme, i això és què el pobre diable no li perdonarà a ella.

Una història senzilla i commovedora, amb més matisos dels que sembla a primera vista.

La societat tan puritana que s’hi descriu (puritana i al mateix temps tan hipòcrita) devia ser molt dura. I segons quines coses tampoc han canviat tant des de llavors.

* * *

Llegir La lletra escarlata era un deute que tenia amb un dels primers lectors del blog, al començament d’escriure’l. Vaig dir que la llegiria i finalment l’he llegit. M’ha costat posar-m’hi, gairebé tota la història del blog, però al final l’he pogut acabar en un parell de tardes. Tenia por que em costés entrar-hi, tenia por de com estaria tractat el tema del patiment, de la marginació, temor que la final s’ha revelat sense fonament, perquè aquest llibre està escrit amb un gran tacte. Encara que ja m’imaginava que literàriament estaria bé, no m’esperava que  m’agradés tant, m’ha captivat.

Llegir aquesta novel·la també era un repte personal per mi, era la darrera novel·la que em quedava per llegir del cicle “adúlteres de paper” (decimonóniques), que vaig recollir ja fa temps. Ara sí que puc dir que he llegit totes les novel·les decimonòniques que vaig triar per aquesta llista. (Que consti que és una llista personal meva; he vist altres llistes de novel·les decimòniques de dones adúlteres, però no me semblen tan reeixides ni interessants).

Ja no és que sigui un llibre del segle passat, sinó que és un llibre del segle avantpassat. Però la marginació per motius sexuals és un tema molt candent encara, en les nostres avançadíssimes i tolerants societats del sXXI.

* * *

Una història senzilla i commovedora, en què qui s’accepta a si mateix tal com és es redimeix, i qui no es coneix prou a sí mateix per això (per acceptar-se), es condemna.

M’ha agradat molt. És una història transparent i màgica. I és curiós com a través de la marginació Hester Prynne es realitza. (La història d’Hester Prynne i de com es redimeix em fa pensar en les beguines... Potser en faré un post, sobre les beguines...).

* * *

Hester Prynne és redimeix, i aconsegueix un equilibri. En la seva solitud aconsegueix ser mestressa de la seva vida d’un manera que ha quedat vedat a cap de les altres protagonistes de les novel·les decimonòniques d’adulteri de la llista, la majoria de les quals -si no totes- van cap al desastre. Per això m’alegro d’haver llegit aquesta novel·la per tancar el cicle. Com a mínim la cosa s’acaba amb un bri d’optimisme (optimisme que tampoc és gaire optimista, no us penseu, però, comparativament...). Hester Prynne és l’única que es realitza, que té una feina –per trista que sigui-, que sap fer alguna cosa útil. Es dur dir això de les altres protagonistes, algunes de les quals les aprecio molt, però tampoc crec que sigui culpa d’elles, sinó de la societat en què viuen i del paper que té la dona en aquesta societat. Seria la diferència entre el vell i el nou món? No en sé prou sobre el tema per conjecturar això.

Demà publicaré la llista que us dic.

Queixalada de vida

Una altra queixalada al pollastre a l’ast... D’un pollastre en quedarien els ossos... Del blog, ves a saber què en quedarà... El gust, potser? Un regust d’aliment per l’ànima? No seria això el que s’hauria de recercar quan s’escriu? El sabor de la substància que alimenta l’ànima? Que, al cap i a la fi, és la comunicació amb els altres, i l’ànima s’alimenta d’aquesta comunicació...

Tot això sabent i tenint en compte que l’autèntica comunicació és presencial, una trobada compartint el mateix espai-temps... Mirar-nos als ulls genera dopamina; la dopamina ens nodreix. Tot el que no sigui això, (telèfons, escriptura abreviada, escriptura), és només comunicació mutilada, incomunicació disfressada, solitud maquillada...

Tot i sabent-ho, però, i tenint en compte que al cap i al fi estem sols, la lectura i l’escriptura amb finalitats literàries, (els llibres, els blogs), són una bonica solitud acompanyada. Comunicació, encara que no presencial, però aliment per l’ànima... No sempre una trobada presencial és aliment per a l’ànima... Una trobada amb un llibre, una trobada escrita, molt sovint pot ser-ho, per més que una trobada presencial sigui més real que cap fantasmagoria de text escrit, que al cap i a la fi només existeix dins en nostre cap, incomunicat, llegit o escrit, però que no es pot considerar una queixalada de vida real. Queixalar la vida! (Com als anuncis!). I la vida real mai acostuma a estar a l’altura de la fantasmagoria...

El pollastre a l’ast d’en Carpanta  també era imaginari... i no l’arribava a queixalar mai...

Més lectura i menys glamour

La lectura és una activitat solitària, de vegades difícil, de vegades àrida. Requereix concentració i silenci; no té glamour.

Per a la vida real, lluny del món imaginari de les propagandes, i per a la maduració personal, va bé aprendre a fruir d’una activitat que faci pensar, que requereixi concentració i silenci, i que per tant no tingui glamour.

I és que el món real té molt menys glamour que el món ideal que veiem a les propagandes, i de vegades no ens n’adonem, i ens perdrem coses per culpa d’això; no vull dir que ens perdem coses sensacionals o glamouroses, sinó coses satisfactòries i normals. La realitat (real, quotidiana de cada dia), no té glamour; quan més aviat ens en fem a la idea, millor... I es pot no tenir glamour i ser perfectament feliç...  (Excepte si volem ser presentadors de televisió, es clar!).

Dominar una habilitat

Igual que dominar la lectura i la escriptura, el procés d’adquisició de competències complexes, com tocar el violí, dominar el tenis o els escacs, es troba amb problemes semblants. Per exemple, els treballs d’Ericsson [1996] sobre la trajectòria dels que acaben sent experts ens proporcionen tres pistes molt rellevats sobre las condicions que acostumen a trobar-se. A saber:

1. La regla dels deu anys. Per arribar a ser experts en aquests dominis es requereix una experiència de formació molt prolongada en el temps.

2. Un procés molt selectiu. Quan es puja el nivell d’exigència en el domini d’una habilitat es constata un descens en el nombre de persones que la practiquen.

3. La pràctica deliberada. Els aprenents han de comprometre’s amb la tasca de tal manera que busquin aconseguir la millor execució possible.

En poques paraules, arribar a dominar una competència complexa requereix habitualment «molt temps, suport cognitiu i emocional i un compromís sostingut amb la tasca».

[Informe sobre la lectura 2008 – pàgs. 206,207]

La cabana del bosc

L’altre dia em feia ressò d’una frase d’una persona que deia que “no buscava refugi en la literatura”. Me’n vaig fer ressò precisament perquè aquesta persona té una mentalitat completament diferent a la meva, per mi la literatura sempre ha estat, és i serà un refugi. Vaja, em sembla que ja es nota. No vull dir que jo sigui millor per això, o que la meva manera de veure-ho sigui la bona, i la seva no. Allà cadascú amb la seva manera particular de veure les coses; i, al contrari, acceptar la pluralitat i les idees dels què no pensen com nosaltres és el gran repte, i més fàcil de dir que de fer.

Amb això de la literatura em sento com si tingués una cabana a dalt d’un arbre amb un escaleta difícil de pujar-hi amagada en un bosc frondós i poc transitat. És aquell  lloc on m’aïllo i visc en el meu món. Què és una actitud egoista? Potser sí. Però ja m’he endut prou disgustos a la vida com per baixar voluntàriament d’aquesta cabana de dalt d’aquest arbre. Aquí (llegint, escrivint) hi estic bé, és el meu refugi, el meu món.

Hi va haver un moment a la meva vida en que em vaig adonar que o vivia en el meu món de lectura i escriptura o viure no tenia sentit. I de moment encara llegeixo i escric... i penso que viure val la pena... encara que amb tants matisos!

* * *

Dir això em fa pensar en algú que em va dir si tenia el blog per fer pena, perquè es compadeixin de mi: “oh, mira... pobreta”. No tinc el blog per fer pena. I jo personalment penso que una vida de lectura i escriptura no fa pena, sinó que és una de les millors coses que es poden posseir en aquest món. Ara, ja entenc que hi hagi qui no ho vegi així, qui no pugui veure-ho.

I és en el silenci de la pàgina en blanc on...