Un bri de desequilibri

(se m’ha retret que de vegades publico posts en els que no es nota que en el fons estic malament del cap. això no es podrà dir pas del post que publico a continuació...)

* * *

Acabo d’escriure i publicar un post, i em sento una mica descol·locada, com sempre que publico algun post complicat. Per complicat vull dir un post que sé que hi podria haver a qui no li agradés, fins i tot qui me’l retragués,  un post que potser provoqui la tirria envers mi d’algú a qui ni tan sols conec...

Però, de què tinc por amb aquesta angoixa? De perdre els amics? Però si no en tinc, d’amics! (Si per amics s’entenen persones amb qui vas al bar a fer-la petar. Persones reals a la vida real. Jo no vaig a bars.)

Però, ...canviaria l’escriptura –o la publicació de l’escriptura- i els desequilibris mentals que em provoca, l’angoixa, aquesta ala de la bogeria que noto que m’acarona suaument...  – No m’estranya que hi hagi escriptors que beguin. La pressió per si el que has escrit, i que algú pot haver llegit!, pot estar equivocat, pot haver fet mal a algú o pot fer que a algú no li caiguis bé és terrible, terrible...

Per suportar aquesta pressió hi ha qui necessita “intermediaris”, i ho entenc; no és el meu cas, però ho entenc. (Jo prec medicació. No és pas per a evadir-me... però m’ajuda, es clar.) De vegades faria el que fos per apagar aquesta lucidesa... per fugir, per oblidar... Per no necessitar tant dir el que dic per escrit, el que he dit, el que diré...

Doncs, no canviaria tot això, tota aquesta angoixa, per una tapa en bona companyia en una terrasseta davant del mar un dia assolellat i amb una lleugera brisa?

Però de vegades ho penso.

L’única brisa marina que vull que m’acomboï (de moment) és aquesta ala de la bogeria que ens acarona als escriptors... Ens acarona, ens desequilibra, però no ens aclapara, de moment. (I, sobretot si es pot continuar escrivint!)

Saber que tot pot anar malament també és una embriaguesa, una emoció, un fràgil passet d’equilibrista... Sobretot si algú té molta vida interior... O només té vida interior. És l’emoció de fer quelcom real al món real, publicar –encara que sigui una acció que representa que és insignificant al món real-. Tot pot anar malament, al món real, encara que sigui insignificantment malament...

Encara que desequilibri, això, el desequilibri, també enganxa.

¿Estic enganxada a la sensació de “publicar”, a la sensació que tot pot anar malament, però mai hi va?

Potser sí.

Però per què, si la sensació de bogeria que m’espera després de cada post complicat no m’agrada, continuo publicant?

Una altra tapeta de desequilibri?

Vinga!

-Només pararé d’escriure el dia en què escriure ja no em faci sentir res.-

(M’ho agafo massa a la valenta, ja ho sé. Ja ho sé. Però és així. L’escriptura – i la publicació de l’escriptura en aquest blog- és el que salpebre la meva vida.)

I, en realitat, el que de debò es diu no se sap fins que s'ha publicat...