«De totes maneres,
sembla que quan l’autor llança aquests estímuls al vent, es dirigeix, no als
que desaprofitaran el seu llibre o als que mai no l’agafaran, sinó al pocs que
l’entendran, molt millor que els seus companys d’escola i de vida.»
«_ Un narrador
d’històries! Quina mena de negoci pot ser això? Quina manera de glorificar Déu
o de ser útil a la humanitat pot significar això en aquests temps? Caram, quin
tipus tan degenerat!»
«Semblaven haver
desaprofitat tots els grans daurats del saber pràctic que han tingut tantes
oportunitats de recollir, i haver emmagatzemat curosament totes les seves
memòries amb les cloves d’aquest grans.»
«Cap d’ells,
m’imagino, havia llegit mai una sola pàgina de les meves narracions i si ho
haguessin llegit no els hauria interessat gens; al cap i a la fi, tampoc no
hauria canviat la qüestió que aquelles mateixes pàgines inútils les hagués
escrit la ploma de Burns o la de Chaucer, ambdós eren, en aquell temps,
funcionaris de Duana, com jo mateix. Per un home que ha somniat en la fama
literària i a fer-se una categoria entre els dignataris del món en aquests
mitjà, és una bona lliçó –tot i que sovint és molt dura-, per fer un pas
endavant i allunyar-se de l’estret cercle en què es reconeixen les seves
reivindicacions i adonar-se que fora d’aquest cercle tot el que ell porta a
terme i tant defensa està totalment desproveït de significat.»
«En un extrem de
l’habitació, en un racó, hi havia uns quants barrils apilats un sobre l’altre,
que contenien lligalls de documents oficials. Grans quantitats de porqueries
similars estaven escampades pel terra. Era penós pensar quants dies, quantes
setmanes, quants mesos i anys d’esforç s’havien esmerçat en aquells papers
florits, que ara només eren un estorb per terra, amagats en aquest racó oblidat
on mai uns ulls humans els tornarien a mirar. Però llavors, quants munts
d’altres manuscrits, -escrits, no amb l’avorriment de les formalitats oficials
sinó amb les idees de cervells enginyosos i la rica efusió dels cors profunds-
havien, igualment, caigut en l’oblit? I això, a més a més, sense haver servit a
un propòsit en el seu moment, com havien servit aquells papers amuntegats, i-el
més trist de tot- sense haver proporcionat als qui els havien escrit la vida
confortable que els funcionaris de la Duana havien aconseguit amb aquells
guixots sense cap valor!»
«Llavors, a aquesta
hora, i amb aquesta escena al seu davant, si un home assegut tot sol, no pot
somniar coses estranyes i fer que semblin veritat, no cal pas que intenti
escriure novel·les.»
«A mi – que he
estat un observador calmat i curiós, tant en la victòria com en la derrota-,»
«Mentrestant la pressió havia començat
amb el meu assumpte, i el meu nom i el meu estat decapitat van sortir als
diaris durant una o dues setmanes, com el genet sense cap d’Irwing, cadavèric i
horrible, i delerós de ser enterrat, (...). Això pel que fa al meu Jo figurat.
L’Ésser humà real, tot aquest temps, amb el cap ben posat sobre les espatlles,
havia arribat a la confortable conclusió que tot era per a bé; i va fer una
despesa en tinta, paper i una ploma, va obrir el seu escriptori tant de temps
en desús i va tornar a ser un home de lletres.»
La duana
La lletra
escarlata
Nathaniel Hawthorne
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada