La novel·la La
lletra escarlata m’ha agradat, m’ha captivat com a història, m’ha captivat
per la solitud acceptada amb què acaba la història, però si hi ha una cosa que
m’ha entusiasmat de debò, i força, d’aquest llibre, és La duana, el text
de presentació que l’autor inclou com a prefaci. Si m’ha agradat més que la
novel·la en si és perquè la novel·la és trista, i absolutament seriosa, tot i
que com a novel·la està molt bé, però a mi també m’agraden els textos que no
són novel·les, i precisament aquest tipus de textos que parlen de l’escriptura
així en abstracte són la meva debilitat. Aquest text està fet amb un gran
sentit de la ironia, i parla de l’escriptura, potser com a cosa poc important
al món, però com a cosa que pot omplir espiritualment una vida.
En el text La
duana l’escriptor nord-americà del sXIX Nathaniel Hawthorne ens hi mostra
amb un realisme entre lúcid i tendre què significa realment dedicar-se a
l’escriptura en aquest món, que en això encara és el nostre. (És a dir,
absolutament res).
Si la novel·la
m’ha agradat, el prefaci m’ha entusiasmat, per la seva consciència i
autoconsciència del que seria escriure.
A partir d’ara em
sembla que serà un text-talismà per mi; ho hauria de ser per qualsevol que
escrigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada