He rellegit Una
mirada atrás, l’autobiografia d’Edith Wharton. Això sí que és un llibre
valuós, en comparació amb les qualitats més comercials dels altres dos llibres
dels què he parlat prèviament, el de Escribir es vivir, de José Luis
Sampedro, i el de Con derecho a cocina, de la Mary Higgins Clark. Un
llibre amb més substància, per dir-ho d’alguna manera... I què, és clar, no es
pot llegir ràpid ni fullejar... Llegir-lo costa més... Un llibre que fins i tot
s’hauria de rellegir... (De totes maneres, la primera vegada que vaig llegir
aquest llibre –i que vaig llegir les
novel·les bones d’Edith Wharton-, va ser fa molts anys, al segle passat,
podríem dir, i ja gairebé no en recordava res, d’aquesta autobiografia. Les
novel·les en canvi les recordo més, no gaire més però sí una mica més; algunes
m’han marcat i fins i tot em faria basarda rellegir-les. Però de totes maneres
ja feia molts anys que no ho recordava, tot això.)
Quina seria la
principal diferència que incidiria en la qualitat, en comparació amb els altres
dos llibres?
Doncs que l’obra de Wharton ens explica “com
és la societat”, o “com són les societats” en què ella va viure. El seu món de
persona benestant, una manera de fer que les Grans Guerres van escombrar. La
vella Nova York, l’Europa de començaments de segle, el París d’entreguerres...
* * *
Una cosa que crida
poderosament l’atenció és què, llegint les seves novel·les de ficció, veiem que
Edith Wharton té una visió pessimista del seu món, que té la visió d’una
persona marcada per una cicatriu psíquica profunda, que té una visió d’amargada
respecte a tot allò.
(Això es veu
especialment, i d’una manera terrible, a les seves novel·les La casa de
l’alegria i Ethan Frome. I potser també en menor mesura a Vella
Nova York, que també podríem considerar un llibre de contes. Hi traspua una
gran ràbia continguda per tot aquell món. Les seves altres dues novel·les
bones, L’edat de la innocència i Els costums de país, tampoc són
gaire més optimistes en aquest aspecte.)
En canvi, llegit
aquesta la seva autobiografia, sentim com si s’hagués reconciliat amb tot allò
que la va fer patir de joveneta, i el llibre resulta fins i tot alegre.
* * *
No m’ho explico
gaire, ni ella tampoc s’ho devia explicar, però s’intueix. Potser perquè va
posar l’amargor als llibres, a les obres de ficció, i, venint a viure a Europa,
la seva vida va anar per altres camins. Es va poder apartar a temps d’aquella
societat que ofegava i que l’ofegava (una cosa que va negar de pla als seus
personatges de ficció). L’autobiografia traspua fins i tot una certa nostàlgia
per aquell món, el què resulta paradoxal perquè ella sabia que, si s’hi hagués
quedat, aquell món hauria frustrat els seus instints creatius i l’hauria
destruïda.
* * *
La importància de
tenir a algú real que vegi l’obra d’una d’una manera real, algú amb qui parlar
de llibres i d’art en general: la seva amistat amb Henry James.
* * *
Malgrat la profunda
cicatriu psíquica, el pas d’Edith Wharon per l’existència es pot considerar
acceptable, i en aquest llibre l’explica bé, encara que sense entrar en
dramatismes. (Els dramatismes els va reservar per la seva obra de ficció, i de
quina manera...)
A l’autobiografia
es nota que té uns amics amb els què vol quedar bé, o amb els què voldria
quedar bé si encara fossin vius... Amics de la vella Europa... (Ella ja és molt
gran quan escriu aquest llibre).
A les seves
novel·les de ficció, en canvi, no li calia quedar bé amb ningú, i allí és on
podia carregar les tintes i descarregar tota la seva amargor cap a aquella
societat provinciana novaiorquesa (una Nova York encara no era el què és ara);
una societat marcada per les aparences, la hipocresia i la ignorància de qui
podria saber però no vol saber; que feia patir, i que la va fer patir.
En resum, Una
mirada atrás, el llibre autobiogràfic d’Edith Wharton, un llibre a tenir en
compte molt seriosament per a tothom qui vulgui escriure, o simplement un bon
llibre per llegir, més enllà de la simplicitat dels llibres comercials del món
actual.
