Aquestes festes he
aprofitat per rellegir el llibre Escribir es vivir, de José Luis
Sampedro, l’autor entre d’altres de la novel·la La vieja sirena, que
vaig intentar llegir i no em va estirar.
Sempre m’han
agradat els llibres-testimoni d’escriptors, encara que siguin llibres
comercials, i encara que el testimoni sigui el d’un escriptor que no he llegit
ni potser el pensi llegir. Tots els testimonis d’escriptors m’interessen. En
aquest cas, encara que no hagi llegit les seves novel·les, m’agrada molt tot el
què diu.
* * *
A més d’escriptor,
Sampedro havia estat economista i professor d’economia, i les seves opinions en
aquest terreny són contundents, però típiques. Ve a dir el què diu tothom que
no ha passat estretors econòmiques: que els diners no són importants, que poder
permetre’s tot el què necessitem i vulguem no és l’important, que s’educa a la
gent per consumir, i no per fruir... Diu que hem d’aprendre a gaudir de la vida
la marge de la nostra situació econòmica, que no tot ha de ser gastar.
Té molta raó en
què, quan tens garantida la subsistència, hi ha més coses a la vida a part de
consumir. Però explica-li això a algú que no té garantida la subsistència! O
que té una feina precària... O que no té la formació necessària per mirar-se el
món dels anuncis i les marques i tot el què compra de manera crítica...
Us heu fixat que
les persones d’una certa cultura sempre troben vulgar parlar del què valen les
coses? En canvi, les persones comunes (els normals), per cada cosa de la què
parlen necessiten mirar l’etiqueta del preu. I és així com s’orienten al món.
Sampedro també
acaba reconeguen que amb recursos a la butxaca t’ho pots arribar a passar més
bé que sense recursos... Però continua insistint que els recursos no són
l’important! I té raó, és clar, però a partir d’un determinat nivell de
recursos...
* * *
Enfront de les
necessitats materials, Sampedro ens parla de cultivar l’esperit i d’alimentar
l’ànima pel camí que ha de fer cadascú tot sol fins a la mort, cosa que en el
nostre món consumista tenim ben oblidada; no es pot comprar cap pack de “no
tenir por a la mort”, només tenim els llibres i la poesia. D’aquí el seu
acostament (com a lector) a tota la literatura mística, tema en el què m’hagués
agradat que aprofundís més.
* * *
Sampedro ens parla
de ser a l’escriptori mentre passen les idees... I a ell les idees li passaven
a les quatre de la matinada!
Es llevava aviat
per escriure, i ho combinava amb una feina seriosa (que li agradava) i una
família. Em sembla admirable, però a l’abast de pocs, ja no dic escriptors,
sinó persones. Jo no hi crec en poder fer seguir tantes coses, però em trec el
barret davant qui ho aconsegueix, és clar. Són aquelles persones que les
coneixes i estan plenes d’energia; n’he conegut poquíssimes, i casualment no
eren escriptors...
Sampedro, abans de
ser conegut com escriptor, va passar molts anys escrivint en silenci com a
autor desconegut, sense saber que algun dia els seus llibres esdevindrien
populars. Això sí que em sembla un exemple real i valuós d’il·lusió i
perseverança.
* * *
En resum, a Escribir
es vivir tenim el testimoni autèntic d’un vellet molt simpàtic (quan es
recull aquest llibre té més de noranta anys), que va viure i va escriure, i que
s’endú del ser periple per aquesta existència un bon record, malgrat que el món
és com és, i les persones som com som.
Llegiré mai alguna
de les seves novel·les? No ho sé. Però ell m’ha caigut molt i molt bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada