L’estona de més

Respecte a això de les teoria de les superpersones que ho fan seguir tot, si aquests dos escriptors (José Luis Sampedro i Mary Higgins Clark), per altra banda dos escriptors tan diferents, van poder menar una vida semblant respecte a això, és a dir, llevar-se molt aviat  i “fer-ho seguir tot”: la família, la feina, l’escriptura..., em sembla que és per una raó semblant a la què alguns corredors arriben a córrer maratons, alguns alpinistes a escalar muntanyes impossibles o alguns aventurers a anar –i venir- del Pol Nord, i en canvi altres persones no passen del sofà de casa: per una qüestió de motivació.

Si estàs motivat, i fas el què t’agrada, pots arribar a sentir que pots fer seguir qualsevol cosa... És a dir, que no hi hauria ganduls o persones inactives, sinó persones a qui no agrada la feina que fan o la vida que porten... El que hi hauria seria persones que no tenen motivació per llevar-se aviat cada matí...

Ara, també hi hauria molta discutir si amb motivació sol n’hi ha o no n’hi ha prou...

* * *

L’altre dia llegia el testimoni d’un escriptor (publicat) que deia que l’estona que tenia al matí en llevar-se aviat per escriure, abans de començar el seu dia a dia estressant, era l’únic moment en tot el dia que tenia per ell i en el què es podia agafar les coses amb tranquil·litat i fer-les a la seva manera, i que aquesta estona d’estar sol amb ell mateix escrivint cada matí l’alleujava infinitament un cop havia travessat la frontera de la primera hora del dia i començava per ell al jornada normal i plena d’exigències.

O sigui que, de vegades, poder llevar-te abans d’hora per fer una cosa que t’agrada pot ser una benedicció, més que no pas un esforç impossible.