...

«En una época, dijo, en la que existen los excitantes y los sedantes, es inconcebible tener penas de amor que duren más de seis horas. Estaba sonriendo, joven y bella, cuando siguió anunciando cínicamente las verdades del mundo y dijo: “En una época en la que existen las cirugías estéticas y los institutos de belleza, es insensato que vos prefieras una mujer a otra. En una época”, agregó, “en la que existen las píldoras anticonceptivas y la inseminación artificial, no es posible transmitir todavía nuestras taras, nuestras angustias y nuestra fealdad a hijos propios o ajenos”. - Un tipo que escribe su vida día tras día es algo bastante ridículo. Es imposible tomarse en serio. La memoria sirve para olvidar, como todo el mundo sabe, y un diario es una máquina de dejar huellas. Me gustan mucho los primeros años de mis diarios porque allí lucho con el vacío total: no pasa nada, nunca pasa nada en realidad, pero en ese tiempo me preocupaba, era muy ingenuo, estaba todo el tiempo buscando aventuras extraordinarias. Empecé a robar la experiencia a gente conocida, las historias que yo me imaginaba que vivían cuando estaban conmigo. Escribía muy bien en esa época, dicho sea de paso, mucho mejor que ahora, tenía una convicción absoluta, que es siempre la mejor garantía para construir un estilo.»  – Ricardo Piglia – Los diarios inéditos

Enveja sana

Un dia vaig dir que em semblava que no era envejosa, però tot sovint em sentiu dir que envejo a aquest o a aquell altre... (Es podria canviar “l’envejo” per “l’admiro”?).

Qui o què envejo jo?

Doncs a tothom qui escriu més bé que jo...

I a tothom que ha escrit una novel·la...

I als escriptors “de veritat”, és a dir, els que han publicat en llibre...

I als autors de “best-sellers”...

I a tots els bons escriptors en general...

Quina llista! I tot això creient de mi mateixa que en el fons no sóc envejosa!

...

... hi ha autors dels que em llegiria fins i tot la llista d’anar a comprar...

Flaubert, la obsessió i la documentació

M’he fixat, llegint els extractes de la seva correspondència, que Flaubert tenia per costum viatjar als llocs que eren escenari del què escrivia. (Feia servir un mètode ultraocult, ultraminoritari i ultrasecret que fem servir els escriptors que s’anomena... observar).

Però, em fixo que el fet de viatjar (una cosa que les ments benpensants consideren quelcom agradable), no va fer que passes més temps amunt i avall que no pas assegut al seu escriptori (cosa que, asseure’s a escriure, que la gent bentpensant pensa que és soporífer; que és un plom, vaja).

Flaubert es documentava, tal i com ho diríem ara, (ell em sembla que mai va fer servir aquesta paraula), viatjant i llegint, molt, però la major part del temps en era al seu escriptori, escrivint.

* * *

Hi ha qui se sorprèn que, podent triar, no triï ser un home de món; que, podent triar, tries l’escriptura... (o va ser l’escriptura que el va triar a ell?)

Quin tipus més avorrit diríem ara, que friki, que podent viatjar i anar amunt i avall es dedicava a escriure... devia ser un pobre diable, diria algú actual... Jo no ho penso això, més aviat l’envejo. I l’envejo, més que pel què va escriure, que també, sinó sobretot perquè va tenir el temps i la paciència per desenvolupar tota aquesta escriptura; va tenir el coratge conservar la seva obsessió.

...

«Busquem l’absolut

i només trobem coses.»

deia un.

Jo recerco l’escriptura

i només em trobo

les meves carències,

com a escriptora,

... i com a persona.

La vida interior i el desequilibri

No sé si m’he explicat bé. He hagut de descansar (o afluixar) del blog i de la connexió que representa, no de la vida mental.

Per raons relacionades amb la meva malaltia mental, hi ha vegades en les que publicar segons quins textos m’angoixa i em desequilibra, m’és feixuc. Però la vida mental precisament (la lectura, sobretot) és el meu refugi davant aquests desequilibris.

El blog és vida mental, però és només una petita part d’aquesta vida. I, d’alguna manera, el blog també és vida exterior, i jo sóc una persona molt tancada en mi mateixa que sempre ha desconfiat de la vida exterior.

De moment continuo, procuraré publicar un post al dia fins a Setmana Santa – només ho procuraré, llavors ja ho veurem-, però malgrat mi mateixa, això és tot. I de vegades cal desconnectar d’això, de la pressió exterior, no de la vida interior. I això es produeix a causa del desequilibri mental.

S’ha de descansar, no del blog o de la vida mental, de fet, sinó de la mateixa malaltia mental.

I això tenint en compte que escriure i publicar el blog m’agrada, es clar, malgrat totes aquestes pressions mentals. Que, a més, com que són pressions psíquiques i jo tinc una malaltia mental, representa que no existeixen en el món real dels altres.

La vida interior i l’escriptura

Llegeixo una entrevista a un escriptor que diu que per ell l’important a l’hora d’escriure és la vida interior, la vida mental, més que les accions. Això em fa pensar en que se m’ha dit que al blog em miro massa el melic. Suposo que és aquesta la sensació que transmet el parlar només de la vida pensada: es transmet la sensació que s’està massa centrada en una mateixa. No diré que això no sigui veritat. Però també diré que això no és cap mal. Per això s’escriu, al cap i a la fi, per alliberar una vida mental que en el fons no interessa a gaire ningú més que a la persona que la viu. I dic viu, perquè la vida interior també és viu, també és vida, encara que no faci que es desprengui l’adrenalina d’escalar una muntanya, per exemple. La vida mental és vida, i tan de bo interessés més, però, si no és així, no passa res, la vida interior és la que és, tingui més o menys lectors o hi hagi més o menys persones interessades en llegir-ho. A mi la meva vida interior m’interessa, m’apassiona; amb això n’hi ha prou.

* * *

Ara he estat uns dies sense publicar i m’he sentit com si em faltés alguna cosa, tot i que de vegades va bé desconnectar. Ahir vaig acabat de llegir les parts que tinc de la correspondència de Flaubert i em vaig sentir invadida d’unes ganes rabioses d’escriure una novel·la...

...

Llibreta 1

He estat llegint. Una mica del L’ombra del vent (me l’han deixa’t en català, encara que jo sàpiga que l’original és en castellà i jo cregui que és preferible llegir els textos en la seva llengua original, tampoc serè primmirada amb un llibre que només és un entreteniment), i una mica de la Escritura desatada, però, sobretot, he estat llegint El Alpe d’Huez. L’he acabat!

El Alpe d’Huez és un llibre en el que l’autor es repeteix molt. Una té la sensació que amb menys paraules s’hauria aconseguit el mateix efecte, però l’autor s’allarga i s’allarga. Amb això no vull dir que no m’hagi agradat, m’ha agradat, però no és bo. No es tracta d’una novel·la de qualitat literària, encara que no sigui un best-seller; simplement s’hi narra una anècdota. I fins i tot aconsegueix ser mínimament emocionant, encara que el final es vegi a venir.

I l’autor hi fa moltes suposicions, coses que en realitat no pot saber, fa de narrador omniscient quan només és un simple personatge. Com quan diu que el protagonista escolta el cant de les cigarres; el personatge que narra no pot saber-ho, això. Em recorda el El quartet d’Alexandria: Justine  un llibre d’impepinable qualitat literària que vaig començar i que vaig haver de deixar en part emprenyada per coses així: que el narrador explicava coses que en realitat com a personatge no podia saber, o que el lector no s’explicava com les sabia. (Potser sí que fixar-se en aquests detalls sí que sigui ser una mica massa primmirada).

Però quan a una li han ensenyat allò del narrador omniscient, i li han ensenyat a diferenciar-lo del narrador en primera persona, del narrador testimoni o del narrador personatge,  a una li venen ganes d’assenyalar amb tinta vermella els textos dels autors que barregen els dos tipus de narrador sense proporcionar més explicacions, com si el seu text fos un examen escolar en el què alguna cosa estigués malament.

I potser no és alguna cosa que està malament, potser la realitat artística d’aquell text exigia una cosa així.

No m’agrado gaire  a mi mateixa quan esdevinc així de primmirada.

Obra selecta (2)

Potser us haureu fixat que he acabat els dos post anteriors parlant de Flaubert... Estic rellegint la seva correspondència! (Extractes de la seva copiosíssima correspondència traduïts al castellà en dos llibres curtets diferents entre ells que no tenen res a veure editorialment l’un amb l’altre, per ser més exactes).

Gustave Flaubert (francès del SXIX), el famós autor de Madame Bobary, arxiconeguda novel·la que narra els adulteris d’una dona de províncies, de la qual una vegada una persona em va dir “totes les dones l’haurien d’haver llegit”... (només les dones, em pregunto jo, malèvolament?). Hi ha molt de masclista sueltu...

Flaubert també és l’autor d’una novel·la molt menys coneguda que es titula L’educació sentimental, que jo definiria com a més crepuscular, més nostàlgica i més plena de somnis que l’altra.

A mi –les vaig llegir fa molt temps- ambdues novel·les em van agradar molt, i les vaig llegir intrigada pel “què passarà”, que no em va decebre, per cert; no les vaig llegir per raons metafísiques.

* * *

Flaubert té altres novel·les (en va escriure fins a cinc), però les altres tres jo no les he llegit, i sempre m’ha semblat que eren pastura pels professors de literatura, cosa que jo no sóc, jo sóc una simple lectora. Sempre m’ha fet la impressió que eren novel·les molt difícils. Madame Bobary i L’educació sentimental poden ser llegides per algú de la societat de masses actual a qui li agradi llegir bé... però les altres... a mi sempre m’han fet por.

(La mateixa por que em feia por el Quijote abans d’intentar llegir-lo i haver-lo de deixar. Vull creure que algun dia el reprendré!)

A no ser que passi quelcom que dissipi la por que em fan les altres novel·les de Flaubert, de moment no les llegiré. Sempre m’han semblat uns arguments estranyíssims i uns títols molt poc engrescadors... Penso que per sentir-se atret per això s’ha de ser d’un frikisme literari hiperbòlic, què voleu que us digui. Tot i que sóc conscient que si són de Flaubert deuen ser molt i molt bones, no m’estiren, de moment.

Flaubert també va escriure tres contes, dels quals només recordo haver llegit Un cor senzill (en català), ja fa temps; és molt commovedor.

* * *

I, finalment, la seva correspondència, que alguns han definit com “la seva millor obra”. És genial per a ser llegida per a qualsevol persona solitària que vulgui escriure. I si és una persona solitària que no vulgui escriure, també. I per a algú que no sigui solitari... també la pot llegir, és clar, però segur que Flaubert no li caurà tant bé. No sé com pot reaccionar una persona sociable i extravertida davant tanta misantropia... Perquè jo sóc introvertida i tiro més cap a la misantropia, i per això aquestes cartes m’encanten. Com el comprenc!

A part d’això, la bellesa literària de les cartes es pot apreciar es sigui solitari o sociable, es sigui introvertit o extravertit, evidentment.

M’encanta com Flaubert diu pestes dels burgesos i de la societat de masses en general. Deixa anar guitzes (verbals) com una mula vella, però sempre amb una gran finor i ironia, que per això Flaubert és Flaubert.

* * *

Però, com a persona que vol aprendre a escriure, el què m’atrau més d’aquesta correspondència és la qualitat de les metàfores que fa servir. No en va ell mateix va dir una vegada que collia les seves metàfores com flors, i que les cuidava molt.

La seva obra (tota) ha de ser un esponerós jardí de metàfores exquisides...

I és que quan vaig llegir les dues novel·les seves que he llegit ni em vaig fixar en les sólides arquitectures narratives que es veu que tenen ni en les metàfores exquisides ni en res, només vaig estar pendent dels personatges i de la intriga. Vaig subratllar algunes frases, ja es veia que allò tenia qualitat... però, fa tants anys!

Ara, en aquest moment, el què m’agrada és el seu domini de la metàfora. (I es curiós que aquests llibres d’extractes de la correspondència ja els havia llegit, i tampoc m’hi havia fixat, en les metàfores, o, si m’hi havia fixat, no m’havien impressionat tant.)

Quin domini! Entenc que aquest autor sigui tan apreciat.

* * *

És que n’hi hauria per apuntar-se-les una per una (les metàfores que fa servir), i fer-ne una llista per tenir-la a mà per fer-les servir quan calgués, intercalant-les –les metàfores- en la pròpia escriptura per millorar-la, vull dir, com els successors dels grans mestres del jazz componen nous temes basant-se en els harmonies dels estàndards més clàssics i més ben compostos pels seus predecessors, creant temes nous i engrescadors.

Estaria bé aprendre a fer això amb les metàfores de Flaubert. M'entusiasma aquest home!

El valor de la observació

Observar i observar-se (tant a un mateix com als altres), sempre ha sigut molt important per a un escriptor. Però no tot allò que s’observa, es veu o es capta és tan fàcilment verbalitzable com semblaria en un primer moment, i molt menys immediatament.

Hi ha històries, temes, pulsions, que triguen anys a madurar dins el cap (o el cor) d’algú abans de poder ser escrites. És per això que l’escriptura necessita temps: temps per florir i madurar, temps per cultivar l’expressió, temps per abastir-se de valor. I així poder dir, finalment, tot el què es vol dir.

Observar i observar-se sí, però no només. És un llarg camí. I observar-se i ser conscient d’un mateix acostuma a ser més difícil que observar (i criticar) als altres...

* * *

Flaubert diu: “observar bé abans de treure conclusions precipitades”.