Llegeixo una entrevista a un escriptor que
diu que per ell l’important a l’hora d’escriure és la vida interior, la vida
mental, més que les accions. Això em fa pensar en que se m’ha dit que al blog
em miro massa el melic. Suposo que és aquesta la sensació que transmet el
parlar només de la vida pensada: es transmet la sensació que s’està massa
centrada en una mateixa. No diré que això no sigui veritat. Però també diré que
això no és cap mal. Per això s’escriu, al cap i a la fi, per alliberar una vida
mental que en el fons no interessa a gaire ningú més que a la persona que la
viu. I dic viu, perquè la vida interior també és viu, també és vida, encara que
no faci que es desprengui l’adrenalina d’escalar una muntanya, per exemple. La
vida mental és vida, i tan de bo interessés més, però, si no és així, no passa
res, la vida interior és la que és, tingui més o menys lectors o hi hagi més o
menys persones interessades en llegir-ho. A mi la meva vida interior
m’interessa, m’apassiona; amb això n’hi ha prou.
* * *
Ara he estat uns dies sense publicar i m’he
sentit com si em faltés alguna cosa, tot i que de vegades va bé desconnectar.
Ahir vaig acabat de llegir les parts que tinc de la correspondència de Flaubert
i em vaig sentir invadida d’unes ganes rabioses d’escriure una novel·la...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada