Llegida la novel·la
nord-americana del sXIX (en català) La lletra escarlata (sense haver
vist abans cap de les moltes pelis que s’hi basen), no hi veig més que la
història d’una dona forta, d’una mare soltera en una època en què pel que
sembla no existia el divorci.
El pajaru em
sembla un faldiller sense remei, i sense auto-coneixement, encara que amb mitja
coherència. I dic mitja, perquè aquí l’arrossegar el carro de la vida queda al
càrrec de les dones, de la dona, d’ella. Ell és dèbil i immereixedor del
sacrifici que es fa per ell; però és jove, eloqüent i atractiu físicament, i
això és el què la perd, a ella.
El què anomenaríem
ex_marit és al mateix temps dimoni venjador i fada padrina, i un individu ben
estrany. És atractiu psíquicament, com si fos un hipnotitzador, però no
físicament; és un home deforme, i això és què el pobre diable no li perdonarà a
ella.
Una història
senzilla i commovedora, amb més matisos dels que sembla a primera vista.
La societat tan
puritana que s’hi descriu (puritana i al mateix temps tan hipòcrita) devia ser
molt dura. I segons quines coses tampoc han canviat tant des de llavors.
* * *
Llegir La lletra
escarlata era un deute que tenia amb un dels primers lectors del blog, al
començament d’escriure’l. Vaig dir que la llegiria i finalment l’he llegit.
M’ha costat posar-m’hi, gairebé tota la història del blog, però al final l’he
pogut acabar en un parell de tardes. Tenia por que em costés entrar-hi, tenia
por de com estaria tractat el tema del patiment, de la marginació, temor que la
final s’ha revelat sense fonament, perquè aquest llibre està escrit amb un gran
tacte. Encara que ja m’imaginava que literàriament estaria bé, no m’esperava
que m’agradés tant, m’ha captivat.
Llegir aquesta
novel·la també era un repte personal per mi, era la darrera novel·la que em
quedava per llegir del cicle “adúlteres de paper” (decimonóniques), que vaig
recollir ja fa temps. Ara sí que puc dir que he llegit totes les novel·les
decimonòniques que vaig triar per aquesta llista. (Que consti que és una llista
personal meva; he vist altres llistes de novel·les decimòniques de dones
adúlteres, però no me semblen tan reeixides ni interessants).
Ja no és que sigui
un llibre del segle passat, sinó que és un llibre del segle avantpassat. Però
la marginació per motius sexuals és un tema molt candent encara, en les nostres
avançadíssimes i tolerants societats del sXXI.
* * *
Una història
senzilla i commovedora, en què qui s’accepta a si mateix tal com és es
redimeix, i qui no es coneix prou a sí mateix per això (per acceptar-se), es
condemna.
M’ha agradat molt.
És una història transparent i màgica. I és curiós com a través de la marginació
Hester Prynne es realitza. (La història d’Hester Prynne i de com es redimeix em
fa pensar en les beguines... Potser en faré un post, sobre les beguines...).
* * *
Hester Prynne
és redimeix, i aconsegueix un equilibri. En la seva solitud aconsegueix ser
mestressa de la seva vida d’un manera que ha quedat vedat a cap de les altres
protagonistes de les novel·les decimonòniques d’adulteri de la llista, la
majoria de les quals -si no totes- van cap al desastre. Per això m’alegro
d’haver llegit aquesta novel·la per tancar el cicle. Com a mínim la cosa
s’acaba amb un bri d’optimisme (optimisme que tampoc és gaire optimista, no us
penseu, però, comparativament...). Hester Prynne és l’única que es realitza,
que té una feina –per trista que sigui-, que sap fer alguna cosa útil. Es dur
dir això de les altres protagonistes, algunes de les quals les aprecio molt,
però tampoc crec que sigui culpa d’elles, sinó de la societat en què viuen i
del paper que té la dona en aquesta societat. Seria la diferència entre el vell
i el nou món? No en sé prou sobre el tema per conjecturar això.
Demà publicaré la
llista que us dic.
