Pes literari

Pel què sembla, en el transcurs de la història, hi hagut artistes que han volgut dotar d’altura literària el rock...

A mi m’agradaria dotar d’altura literària el blog.

Transcendir la transcendència

M’adono que l’altre dia vaig fer servir la paraula “transcendència”. En la nostra època de mòbils i superficialitat, potser un post d’un blog no sigui el context més adequat per fer servir aquesta paraula...

Això m’havia preocupat molt, com inserir paraules “elevades” en un text planer escrit a i per a la nostra època... Pot semblar una bestiesa, però moltes vegades aquestes paraules elevades doten al text d’una pompositat que l’afeixuga, i ja es veu que la cosa no flueix. Com crear un context per inserir paraules elevades de manera natural... aquest havia estat un dels reptes, des de sempre...

Pel que fa al concepte de transcendència en sí, sé que avui en dia, època de desafecció laica, s’associa la transcendència a l’avorriment. Jo mateixa no em referia a res religiós (uix), sinó a quelcom només a l’abast de la millor poesia... Però fer servir la paraula “transcendència” en un post d’un blog qualsevol, quan els blogs són una cosa de consum ràpid, on la gent s’acosta per l’aspecte lúdic, per distreure’s entre albarà i albarà, em continua semblant potser desproporcionat. Seria necessari un altre context, potser, un context de més profunditat i silenci, on una paraula així pogués commoure de debò.

Continuaré llegint molt sobre el tema.

De llegenda...

Segurament heu sentit parlar de les ordalies medievals: per defensar la seva causa, algú es veu obligat a passar una prova terrible, com per exemple engrapar un ferro roent. Si en surt viu, o la prova no li deixa seqüeles, vol dir que déu està a favor seu i la seva causa triomfa i és tinguda per vertadera. És el judici de déu.

També deveu haver sentit que, quan s’enfrontaven dos cavallers en torneig singular, el que guanyava podia presumir de tenir el favor diví, per ell i per la seva causa –i per la seva dama-, i la raó. Era el judici de déu.

Què endarrerits que estaven a l’època medieval, oi? Què primitius!

Fixeu-vos en el futbol. Com va dir una vegada un, qui guanya sembla que tingui raó. Ras i curt: qui guanya té raó. Qui venç convenç, sempre, en aquest casos futbolístics d’audiències massificades. No serien els resultats dels partits de futbol dels equips importants com una mena de judici diví? (Els que guanyen sempre són els més guapos, sexies i atractius... Es tornen més alts i glamurosos encara que siguin baixets i pagesots...) És què el resultat d’un enfrontament important no dóna o treu la raó segons un equip guanyi o perdi?

Què endarrerits que estaven a l’època medieval!

Art i joc: vida

Ja fa temps vaig treure de la biblioteca un petit llibre: Intermedio, de Luis Cernuda. Es tracta de la seva poètica. (Per cert, quina gran col·lecció de poètiques la de l’editorial Pre-textos!). Es tracta de la seva poètica, però no és una poètica escrita expressament, sinó d’una selecció d’escrits triada d’entre tot el material de les seves obres en prosa.

Com que aquest petit volum em va agradar tant, vaig pensar que m’agradaria llegir els totxos de les seves obres completes en prosa; ja ho he començat a fer, i així ha estat, m’agrada molt tot el què diu sobre la poesia en la seva prosa.

El llibret estava estructurat al voltant del “daimon” que anima la poesia de Cernuda, una idea super atractiva per qualsevol que escrigui, però les obres completes en prosa analitzen la poesia d’una manera molt més amplia i completa.

*  *  *

Cernuda no critica els poetes segons els seus poemes, que també, sinó que els classifica principalment segons la seva visió i actitud envers la poesia. No li agraden els que se la prenen com un joc, els que consideren que l’art és un joc. Combrega més amb els que se la prenen com a filosofia o com a transcendència o com una pregaria. Li agraden les actituds envers la poesia que posen en joc tot el què una persona és, sense considerar-ho un joc. Per Cernuda la poesia és una cosa important, seriosa, profunda, un vertader camí interior que no té res a veure amb l’art com a divertiment o com a ornament.

*  *  *

Durant molts anys he pensat que escriure era com un joc. Però llegint Cernuda m’adono que, sense obviar la part lúdica, que hi ha de ser, (perquè si no t’ho passes bé escrivint ja pots plegar), l’escriptura, l’art, és molt més que un joc. És un camí personal cap a la transcendència, cap allò que no sabem com anomenar i que desconeixem, un camí personal cap a l’infinit i cap a la mort, però també una manera de reconciliar-se amb la vida.

M’agrada escriure perquè em fa sentir viva. M’agrada jugar a sentir-me viva a través de l’escriptura, encara que ni la vida ni l’art siguin un joc.

Potser poden semblar un joc, fins i tot poden ser un joc de vegades, però és un joc fatal en que arrisques tot el què ets, el millor i el pitjor de tu mateix, un joc que fa que la vida valgui la pena perquè no és només un joc.

S’ha de jugar a escriure, a estar viu, per adonar-se que tot això, escriure, no és només un joc: que pel que es veu escriure és important i vol dir alguna cosa.

Hem de somniar desperts i jugar a ser artistes per arribar a esdevenir-ho realment, i descobrir jugant que l’art no és un joc.

* * *

Però... l’art és o no és un joc?

Jo crec que ens l’hem de prendre com un joc perquè sigui alguna cosa més, alguna cosa important per nosaltres, perquè no sigui només un joc sinó la vida.

L’angoixa davant del paper en blanc

Encara que (gràcies a internet) estiguem hiperconnectats...

... l’escriptor (l’artista) –el blocaire, si voleu-, continua estan sol davant el paper el blanc...

Creació i expressió

Crear és l’activitat més elevada que pot dur a terme un esperit humà. (I sinó pregunteu-li a en Vincent...)

Poder expressar-se alleuja molt, i a més beneficia la salut mental.

Per crear, per expressar-me, he decidit que aquest estiu tornaré a publicar un post al dia, o com a mínim ho intentaré. (El fet que molta gent estigui desconnectada durant l’estiu també m’anima, així si faig una mica el ridícul amb algun post podria ser que no fos gaire llegit, o que fins i tot passés desapercebut...).

Fins demà! 

L’elaboració de l’escriptura

«Els temes no tenen gaire importància per la literatura; el que compta és la manera com són plantejats i processats artísticament. Amb una senyora de províncies Blasco Ibáñez fa un no-res folletinesc i Flaubert Madame Bobary...» – (frase trobada per internet)

La força que traspassa

Me’n recordo del curset d’escriptura creativa (presencial)... Per mi era molt curiós veure com alguns escrits d’alumnes (companys meus de classe) que eren persones sense gaire formació, que es veia clarament que no havien llegit res en tota la seva punyetera vida, i que no dominaven les eines de la llengua, aconseguien no obstant l’atenció de tota la classe, i els seus textos, que a alguns els  podien agradar, a els altres no, (algun era realment repugnant), causaven impacte entre els altres alumnes i tothom esperava expectant que llegissin. (Altra cosa no, però morbositat...)

Per què, pensava jo, aquestes tres persones que no saben escriure, que no llegeixen llibres, escriuen textos més impactants que les persones que intenten “ser literàries” i que són capaces de compondre textos més ben acabats gramaticalment?

Diguem que aquells que havien llegit més “s’inventaven” les històries, intentaven imitar alguna cosa que havien llegit, en canvi aquelles persones sense gaire formació no tenien més remei que explicar escenes de la seva vida, que per trivials i irrellevants que fossin, pel fet de ser autèntiques agafaven una força insospitada, per més que els textos no estiguessin ben acabats literàriament.

Una persona parlava d’anar a prendre una caipirinya i tots ja ens veiem amb la copa de caipirinya entre les mans... I no explicava res més que això, que havia anat amb uns amics a prendre una caipirinya... [Ostres, no us passa que cada cop que algú diu “caipirinya”, penseu en en Ronaldinho?]

Altres textos eren més radicals i jo pensava... què té això tant horrible que interessi? I l’únic que tenia era la visió desesperada de la vida (autèntica) de la persona que ho escrivia... Era més morbositat que res més, però aconseguia la reacció dels oients. Una escriptura llefiscosa, una visió de la vida fastigosa, una personalitat desestructurada... i tothom escoltava.

Aquells textos, encara que no fossin gaire bons, tenien molta força, tenien la força de l’autenticitat. Despatxada per sempre la noció de “versemblança”, vaig pensar que volia escriure alguna cosa amb aquella força, alguna cosa que traspasses la qualitat literària (de vegades un pèl encarcarada) i es fes escoltar... Alguna cosa que s’endugués els perruquins dels calbs... (encara que ara em sembla que, amb la cirurgia, ja no es porten perruquins...). Que qui ho llegís s’adonés que comunicar allò era important, una urgència de l’esperit, que representava un alleujament... Però també volia tenir qualitat literària, no em volia quedar-me en la simple morbositat...

Força i contenció, com en els antics manuals dels arquers zen... I algú ha dit mai que escriure sigui altra cosa que llençar fletxes per traspassar el món, la vida de cada dia, les persones amb les que no ens trobarem mai a l’autobús?

Escriure, resistir

«La meva experiència d’ajudar a la gent a escriure ha estat limitada però extremadament intensa. He fet de tot, des de donar diners als futurs escriptors perquè visquin, fins donar-los-hi arguments i reescriure els seus textos, y fins ara no ha servit de res. Les persones que Déu o la naturalesa han volgut que fossin escriptors troben les seves pròpies respostes, i als que han de preguntar és impossible ajudar-los. Són simplement gent que vol ser escriptora. » – Raimon Chandler

«Les escoles d’escriptura creativa no serveixen per res. El 90% dels alumnes no tenen talent. Allò que serveix és llegir, llegir i llegir... » - Hanif Kureishi

L’exemple del vinils

Els vinils: deixen de ser majoritaris, però encara hi ha gent que s’hi interessa, com una mena de segell de bon gust per la música que la massa no comparteix; un interès que potser pot denotar fins i tot un cert snobisme, però un snobisme simpàtic.

Una cosa que em preocupa del mitjans de comunicació és allò que en diuen el gigantisme. Vull dir que sembla que només siguin remarcables les persones-accions-o-esdeveniments que mouen grans quantitats, ja siguin monetàries o de persones o d’audiències. Allò que en diuen “és un fenomen”.

Però què passa amb les coses minoritàries, amb les coses que també existeixen i que interessen a poca gent? Per exemple, la literatura... per exemple, l’art... per exemple, la poesia... Què, a més, tenen el mèrit que qui s’hi interessa no ho fa com a rebot d’una campanya de publicitat, sinó per l’interès genuí d’aquestes coses en elles mateixes... No parlo de lectures patriòtiques, o de llibres d’autoajuda, o de la preponderància de novetats literàries fantàstiques provinents del món anglo-saxó... (Tot i que entenc que algú cansat de treballar tot el dia preferirà una novel·la d’evasió preparada perquè agradi a molts que un totxo de qualitat literària més minoritari encara què a més és d’una altra època; ja ho entenc, això.)

En fi, que crec que és saludable a la nostra vida passar una estona llegint alguna cosa més enllà de l’autor de moda, dels textos del mòbils, dels subtítols de la darrera tele-sèrie.... Llegint alguna cosa del què la caixera del supermercat no hagi sentit a parlar... I, perquè enganyar-nos, que segurament consideraria “friki” i que no llegiria per por de no “encaixar” a la seva colla...

I és per això que parlo del valor de tenir una afició literària minoritària... Els blogs podrien ser una cosa així? Amb lo frikis que arribem a ser tots plegats!