Art i joc: vida

Ja fa temps vaig treure de la biblioteca un petit llibre: Intermedio, de Luis Cernuda. Es tracta de la seva poètica. (Per cert, quina gran col·lecció de poètiques la de l’editorial Pre-textos!). Es tracta de la seva poètica, però no és una poètica escrita expressament, sinó d’una selecció d’escrits triada d’entre tot el material de les seves obres en prosa.

Com que aquest petit volum em va agradar tant, vaig pensar que m’agradaria llegir els totxos de les seves obres completes en prosa; ja ho he començat a fer, i així ha estat, m’agrada molt tot el què diu sobre la poesia en la seva prosa.

El llibret estava estructurat al voltant del “daimon” que anima la poesia de Cernuda, una idea super atractiva per qualsevol que escrigui, però les obres completes en prosa analitzen la poesia d’una manera molt més amplia i completa.

*  *  *

Cernuda no critica els poetes segons els seus poemes, que també, sinó que els classifica principalment segons la seva visió i actitud envers la poesia. No li agraden els que se la prenen com un joc, els que consideren que l’art és un joc. Combrega més amb els que se la prenen com a filosofia o com a transcendència o com una pregaria. Li agraden les actituds envers la poesia que posen en joc tot el què una persona és, sense considerar-ho un joc. Per Cernuda la poesia és una cosa important, seriosa, profunda, un vertader camí interior que no té res a veure amb l’art com a divertiment o com a ornament.

*  *  *

Durant molts anys he pensat que escriure era com un joc. Però llegint Cernuda m’adono que, sense obviar la part lúdica, que hi ha de ser, (perquè si no t’ho passes bé escrivint ja pots plegar), l’escriptura, l’art, és molt més que un joc. És un camí personal cap a la transcendència, cap allò que no sabem com anomenar i que desconeixem, un camí personal cap a l’infinit i cap a la mort, però també una manera de reconciliar-se amb la vida.

M’agrada escriure perquè em fa sentir viva. M’agrada jugar a sentir-me viva a través de l’escriptura, encara que ni la vida ni l’art siguin un joc.

Potser poden semblar un joc, fins i tot poden ser un joc de vegades, però és un joc fatal en que arrisques tot el què ets, el millor i el pitjor de tu mateix, un joc que fa que la vida valgui la pena perquè no és només un joc.

S’ha de jugar a escriure, a estar viu, per adonar-se que tot això, escriure, no és només un joc: que pel que es veu escriure és important i vol dir alguna cosa.

Hem de somniar desperts i jugar a ser artistes per arribar a esdevenir-ho realment, i descobrir jugant que l’art no és un joc.

* * *

Però... l’art és o no és un joc?

Jo crec que ens l’hem de prendre com un joc perquè sigui alguna cosa més, alguna cosa important per nosaltres, perquè no sigui només un joc sinó la vida.