Me’n recordo del
curset d’escriptura creativa (presencial)... Per mi era molt curiós veure com
alguns escrits d’alumnes (companys meus de classe) que eren persones sense
gaire formació, que es veia clarament que no havien llegit res en tota la seva
punyetera vida, i que no dominaven les eines de la llengua, aconseguien no
obstant l’atenció de tota la classe, i els seus textos, que a alguns els podien agradar, a els altres no, (algun era
realment repugnant), causaven impacte entre els altres alumnes i tothom esperava
expectant que llegissin. (Altra cosa no, però morbositat...)
Per què, pensava
jo, aquestes tres persones que no saben escriure, que no llegeixen llibres,
escriuen textos més impactants que les persones que intenten “ser literàries” i
que són capaces de compondre textos més ben acabats gramaticalment?
Diguem que aquells
que havien llegit més “s’inventaven” les històries, intentaven imitar alguna
cosa que havien llegit, en canvi aquelles persones sense gaire formació no
tenien més remei que explicar escenes de la seva vida, que per trivials i
irrellevants que fossin, pel fet de ser autèntiques agafaven una força
insospitada, per més que els textos no estiguessin ben acabats literàriament.
Una persona parlava
d’anar a prendre una caipirinya i tots ja ens veiem amb la copa de caipirinya
entre les mans... I no explicava res més que això, que havia anat amb uns amics
a prendre una caipirinya... [Ostres, no us passa que cada cop que algú diu
“caipirinya”, penseu en en Ronaldinho?]
Altres textos eren
més radicals i jo pensava... què té això tant horrible que interessi? I l’únic
que tenia era la visió desesperada de la vida (autèntica) de la persona que ho
escrivia... Era més morbositat que res més, però aconseguia la reacció dels
oients. Una escriptura llefiscosa, una visió de la vida fastigosa, una
personalitat desestructurada... i tothom escoltava.
Aquells textos,
encara que no fossin gaire bons, tenien molta força, tenien la força de
l’autenticitat. Despatxada per sempre la noció de “versemblança”, vaig pensar
que volia escriure alguna cosa amb aquella força, alguna cosa que traspasses la
qualitat literària (de vegades un pèl encarcarada) i es fes escoltar... Alguna
cosa que s’endugués els perruquins dels calbs... (encara que ara em sembla que,
amb la cirurgia, ja no es porten perruquins...). Que qui ho llegís s’adonés que
comunicar allò era important, una urgència de l’esperit, que representava un
alleujament... Però també volia tenir qualitat literària, no em volia quedar-me
en la simple morbositat...
Força i contenció,
com en els antics manuals dels arquers zen... I algú ha dit mai que escriure
sigui altra cosa que llençar fletxes per traspassar el món, la vida de cada
dia, les persones amb les que no ens trobarem mai a l’autobús?
2 comentaris:
que potser veig una certa enveja...?
el teu blog sí que em fa una certa enveja, ho tens tot molt ben organitzat...
Publica un comentari a l'entrada