La força que traspassa

Me’n recordo del curset d’escriptura creativa (presencial)... Per mi era molt curiós veure com alguns escrits d’alumnes (companys meus de classe) que eren persones sense gaire formació, que es veia clarament que no havien llegit res en tota la seva punyetera vida, i que no dominaven les eines de la llengua, aconseguien no obstant l’atenció de tota la classe, i els seus textos, que a alguns els  podien agradar, a els altres no, (algun era realment repugnant), causaven impacte entre els altres alumnes i tothom esperava expectant que llegissin. (Altra cosa no, però morbositat...)

Per què, pensava jo, aquestes tres persones que no saben escriure, que no llegeixen llibres, escriuen textos més impactants que les persones que intenten “ser literàries” i que són capaces de compondre textos més ben acabats gramaticalment?

Diguem que aquells que havien llegit més “s’inventaven” les històries, intentaven imitar alguna cosa que havien llegit, en canvi aquelles persones sense gaire formació no tenien més remei que explicar escenes de la seva vida, que per trivials i irrellevants que fossin, pel fet de ser autèntiques agafaven una força insospitada, per més que els textos no estiguessin ben acabats literàriament.

Una persona parlava d’anar a prendre una caipirinya i tots ja ens veiem amb la copa de caipirinya entre les mans... I no explicava res més que això, que havia anat amb uns amics a prendre una caipirinya... [Ostres, no us passa que cada cop que algú diu “caipirinya”, penseu en en Ronaldinho?]

Altres textos eren més radicals i jo pensava... què té això tant horrible que interessi? I l’únic que tenia era la visió desesperada de la vida (autèntica) de la persona que ho escrivia... Era més morbositat que res més, però aconseguia la reacció dels oients. Una escriptura llefiscosa, una visió de la vida fastigosa, una personalitat desestructurada... i tothom escoltava.

Aquells textos, encara que no fossin gaire bons, tenien molta força, tenien la força de l’autenticitat. Despatxada per sempre la noció de “versemblança”, vaig pensar que volia escriure alguna cosa amb aquella força, alguna cosa que traspasses la qualitat literària (de vegades un pèl encarcarada) i es fes escoltar... Alguna cosa que s’endugués els perruquins dels calbs... (encara que ara em sembla que, amb la cirurgia, ja no es porten perruquins...). Que qui ho llegís s’adonés que comunicar allò era important, una urgència de l’esperit, que representava un alleujament... Però també volia tenir qualitat literària, no em volia quedar-me en la simple morbositat...

Força i contenció, com en els antics manuals dels arquers zen... I algú ha dit mai que escriure sigui altra cosa que llençar fletxes per traspassar el món, la vida de cada dia, les persones amb les que no ens trobarem mai a l’autobús?