Ja no estem de moda

Sóc conscient que això dels blogs ja no té tanta requesta com va tenir el segon any que jo el feia. Llavors els blogs es van posar de moda com ara està de moda el llibre de cares. Quan es va posar de moda jo ja feia gairebé un any que el tenia. Llavors rebia molt més comentaris, i els posts antics també tenien comentaris, cosa que des que va deixar d’estar de moda no passa, els comentaris van molt més escassos, i es redueixen al darrer post. Vaja, em sembla que la raó és aquesta, que ja no estan de moda i que ja no hi ha tanta gent involucrada. Durant ben bé un parell o tres d’anys als blogs hi ha haver tota la gent que, a més de llegir i escriure, es volia relacionar. Ara, tots els que es volen relacionar són al llibre de cares, i els que els agradava això dels blogs pel fet de compartir informació però no acabaven de veure clar això d’escriure ara són al twitter. Podríem dir que als blogs ens hi hem quedat els que volem llegir i escriure, que tampoc priva que poguem fer les altres coses, però per les altres coses els blogs ja no estan de moda.

A mi el món dels blogs encara em serveix per estar informada de les coses que m’interessen, com un mitjà de comunicació més, i encara que no estigui de moda està ple de vida i dinamisme, i segueixo alguns blogs precisament perquè sé que els seus autors seleccionen per mi informació que ben segur m’interessarà. Altres blogs els segueixo perquè m’agrada llegir-los.

Me n’alegro molt que els blogs ja no estiguin de moda, que s’hagi apagat la “fresa”. I també me n’alegro que, passada la foguerada, hagin sobreviscut i encara sigui possible tenir un blog.

Els llibres de les famoses

Encara recordo el dia que a les Lecturas van sortir els llibres de la Preysler. Eren llibres científics del seu marit i estaven molt desordenats, com si algú els transités sovint. Un altre dia també van sortir els llibres de dret antics del pare de la Concha Velasco, que ella encara conserva, i que són maquíssims, la mena de cosa luxosa per ensenyar a les visites, encara que ella ben segur que no els hagi obert mai. L’única queixa que tinc als senyors de les Lecturas és que la foto estava centrada en la presència física de les famoses en qüestió, sempre espectacular, i amb prou feines es podien llegir els lloms dels llibres. Senyors fotògrafs de les lectures: si fotografien llibres, volem poder llegir els lloms! Facin un primer pla de tots aquest llibres que les famoses del nostre país no s’han llegit mai però que tenen a casa seva!

Si el tema és actualitat ara és perquè la “princesa del cuentu” obre aquesta setmana casa seva i... té tres llibres a la tauleta de nit! (Ja se li veu que és una dona amb tres llibres a la tauleta de nit, això és una cosa que se li nota.) Però, com sempre, no hi ha primer pla dels llibres i és impossible desxifrar els lloms... Pel format, diria que el de dalt de tot és una novel·leta rosa, i el de baix, el més gros, una novel·lota històrica. El del mig ja no el puc identificar. Però... quins són aquest tres llibres que la “princesa del cuentu” té a la tauleta de nit? Són tant dolents com em penso, potser injustament? Quins en són els títols? Senyores i senyors: no puc viure sense saber això! Una persona que s’ha venut fins i tot la talla de les calces, i no ens ensenyarà això? Au vinga! Senyors fotògrafs de les Lecturas, aviam si es posen les piles! Volem saber quins són aquest tres llibres que la princesa del cuento té a la tauleta de nit. Perquè, se li nota... se li nota...

Encallada en això

... l’altre dia vaig dir que no volia quedar-me encallada fent el blog... però, pensant-t’ho bé, m’agrada tant fer el blog que em quedaria encallada en això deu anys més si calgués...

Bloguiversari

Estimats amics, benvolguts lectors:

Diumenge dia 12 de desembre faré cinc anys d’escriure el blog. No cal dir que em felicito a mi mateixa per haver estat capaç de fer una cosa que m’agrada tant i tant durant un període tan llarg de temps (sí, sí, sóc molt jove i cinc anys em semblen molt temps). Una cosa que he intentat durant aquest cinc anys és no fer seguidisme dels mitjans de comunicació, i parlar de les coses que a mi m’interessaven, no de les que em deia la radio que havia de parlar, tot i que he comentat moltes vegades noticies que m’han cridat l’atenció i no sé si ho he aconseguit. De vegades és difícil desconnectar-se del mitjans de comunicació perquè quan diuen una cosa sembla que en aquell moment és molt important, encara que l’endemà ja és irrellevant. Em penso que les noticies són un culebrot i que de les coses realment importants als mitjans només se’n parla de passada. La qüestió és tenir la gent entretinguda i ocupada amb els valors de la societat de consum, que a més, no en tenim d’altra i encaixa perfectament amb l’instint de depredació de la naturalesa humana. Mirar de tenir altres interessos o parlar d’altres coses té un cert to de marginalitat, frikisme i de ser un pobre desgraciat sense glamour que n’hi t’explico. Per no parlar de quan estar al marge dels mitjans de comunicació significa de vegades estar en sectes, en grups caça ovnis, en trobades espiritistes o altres esdeveniments per l’estil que et diuen el que has de fer i pensar d’una manera molt pitjor que la manipulació a la que ens sotmet la societat de consum. O sigui que intentar no fer seguidisme dels mitjans de comunicació, però tampoc fer-lo d’alguna altra cosa substitutória a la que ens poguem apuntar, sinó preguntar-nos què i a qui necessitem realment a la nostra vida i mirar de ser sincers respecte això i preguntar-nos sobretot quina pastanaga volem atànyer, i si és una pastanaga realment dolça i nutritiva o només és un pastanaga de pórex-pan, una altra pastanaga de pórex-pan com en perseguim i n’hem perseguit tantes d’altres. Només heu d’encendre la tele i veure el munt de pastanagues de pórex-pan que en volen fer atànyer, sobretot ara per Nadal. Aquest cinc anys fent el blog m’ha servit per clarificar la meva vida, per créixer i madurar com a escriptora i, d’alguna manera, com una segona “mili” de la meva escriptura (la primera “mili” va ser quan vaig intentar escriure la novel·la). I també m’ha servit per aconseguir que algú em fes cas quan escric i tenir lectors, cosa que és potser el més important que m’ha passat com a escriptora. M’ha servit per creure en mi mateixa. Vull continuar fent el blog, és molt important per mi, però també vull escriure altres coses. Si vull realment ser una bona escriptora no em puc encallar aquí, haig de continuar evolucionant, i queda molt per aprendre encara, tot i que també podria combinar l’escriptura del blog amb “les altres coses”. No sé, ja veure’m què faré. En tot cas, molt contenta d’aquest cinc anys i amb unes ganes enormes de continuar escrivint.

Honestedat

"No tinc ni idea de música. Pel que jo faig no cal.”

Elvis Presley

Suc de suor

Sempre que hi ha uns dies de festa així en que obren els comerços penso en la injustícia que representa això pels dependents d’aquest comerços, sobretot els de les gran superfícies. Ja sé que, com que treballen un dia que no toca, guanyen més –si tenen un bon conveni, no sempre és així-, però és que no poden triar, han d’estar al peu del canó per força, i potser, en comptes dels diners, els hi vindria bé reposar una mica i fer festa com tothom. Jo he fet de dependenta i sé que estar de cara al públic és molt sacrificat. També sóc clienta d’algunes botigues i ser que els que anem a comprar de vegades som uns pesats. No sé. M’agradaria que, a l’hora de decidir els horaris comercials, el govern no mires només els interessos de les grans superfícies i penses una mica més ens els simples treballadors que no podran triar si treballen o no. No volen protegir tant els treballadors? Començar per respectar els seus dies de festa pot semblar superflu i una gran bestiesa, però em sembla que no és cap bestiesa deduir que un treballador no espremut rendeix més. Però, per desgràcia, a moltes empreses d’aquest país –no només botigues- els continua semblant que si no esprems un treballador al màxim t’està robant l’escàs sou que li pagues. Llavors diuen que el nostre país té una baixa productivitat. Això no és culpa dels treballadors, sinó de la mentalitat dels empresaris. A ningú se li acudit que un treballador satisfet i tractat justament, respectant el seu descans, rendeix molt més? Ja us asseguro que, per la meva escassa experiència en el món laboral, de moment a ningú se li ha acudit...

El preu del gratis

Sabíeu que els llocs d’internet que són “gratis” els pagues donant les teves dades? I per a què les volen, les teves dades? Per determinar el teu perfil com a COMPRADOR o CONSUMIDOR, i poder anunciar-te productes que t’interessin. Però també pot ser que a tu t’interessi que t’anunciïn precisament allò que vols comprar... i potser ni ho sapigues, que ho vols comprar.

Fer règim

De vegades, “fer règim” només consisteix en “atacar la nevera” quan ningú et veu...

L’art de la guerra

Quan el barça va guanyar la copa de xampinyons me’n recordo que hi va haver una persona que va escriure a la radio dient “quan un equip de futbol faci alguna cosa realment útil per la humanitat, llavors el felicitaré”. Qui diu que els esdeveniments esportius no són útils per a la humanitat? L’esport ha canalitzat la violència de les masses. Només cal llegir el llibre Un bàrbar al jardí, de l’escriptor polonès Zbigniew Herbert (hi és en català i en castellà) per adonar-se de com es barallava la gent a l’edat mitjana als països europeus: de com de seguida es feien la guerra per no-res, de com els enfrontaments sanguinaris eren, ja no el pa de cada dia, sinó la seva manera de ser al món. Ara estem més avançats, però precisament una de les coses que ens fa més civilitzats és que tenim sublimada la necessitat d’enfrontament amb les competicions esportives. Ja ho vaig dir una vegada: si tanta prepotència com surt quan juga el barça no pogués desfogar-se amb el futbol, aneu a saber per on sortiria. Es a dir que s’ha de felicitar doblement el futbol: primer perquè guanya, i segon per ajudar-nos a tots plegats a canalitzar els nostres instints i a ser més civilitzats. Perquè, no us heu fixat que és o mentre condueixen o mentre miren els futbol que surten els instints primaris de les persones? S’ha aconseguit canviar la guerra per la imatge de la guerra. El futbol és ara l’art de la guerra, o, més concretament, l’art de la imatge de la guerra. Això ja és alguna cosa útil per a la humanitat.

Cadenes de diàleg

Francisco Umbral titula el seu Mortal y rosa per un vers de Pedro Salinas pertanyent al recull La voz a ti debida. I Pedro Salinas titula el seu recull La voz a ti debida per un vers de Garcilaso de la Vega. Son els escriptors d’una mateixa tradició literària establint un diàleg permanent. Ara serè mala pècora, però... vosaltres creieu que podríem trobar una cadena de títols o de referències equivalent en la literatura catalana? (Si algú la sap, que em deixi un comentari explicant-la, siusplau.) I compte, amb això no vull dir que la literatura catalana sigui inferior, sinó que, simplement, no hi ha tanta gent que la pràctica o que l’hagi practicat i per tant la pressió per l’excel·lència sempre ha sigut molt menor... W.B. Yeats i James Joyce, podent escriure en irlandès i ser els grans escriptors de la llengua irlandesa, van triar d’escriure en anglès i d’aquesta manera esdevenir universals. El fet que hi hagi molta més gent que practiqui la literatura en una determinada llengua és el que, al final, dóna seriositat a una tradició literària. Pot semblar injust dir això, però és així. En aquests temes la qualitat és una conseqüència de la quantitat. Si hi ha molta més gent que fa una cosa, hi ha moltes més possibilitats que entre els que la fan n’hi hagi algun de bo o un nombre raonable de bons. I al final és això el que dóna categoria a una tradició literària. En un món massificat com el nostre, les minories ho tenen cru, sempre. Però, per exemple, la llengua italiana també es considera a si mateixa una llengua minoritària i en canvi compta amb una gran tradició literària que arriba als nostres dies. No vull dir res amb tot això, només deixo anar aquestes dades per a la reflexió.