Comentari a les paraules de Maragall

(és gros que un polític hagi d’estar greument malalt per començar a dir el que pensa de debò...; i que tothom ho entengui així, a més, que tothom entengui que si diu la veritat és perquè està malalt...)

Viatge al passat

Ahir vaig anar a comprar a un super on no vaig habitualment. La caixera és una noia que deu tenir uns pocs anys més que jo i em recordo d’ella perquè ens vam trobar en unes colònies quan jo tenia cinc anys. M’hi vaig fixar perquè té el mateix nom de pila que jo. Als meus cinc anys em vaig adonar per primera vegada que hi havia gent al món que podien dur el mateix nom que jo, i saber-ho no em va fer gens ni mica de gràcia. Quan em vaig adonar que al llibre de cares hi havia més de quinze noies amb els mateix nom i cognom que jo, us podeu imaginar la il·lusió que em va fer... Doncs aquesta noia portava el meu nom de pila i sempre estava implicada en casos d’aquells tan típics entre les criatures de “m’han dit que tu has dit”, o “aquella ha dit això de tu” o “mira que m’ha dit d’aquella altra de tu”. Sempre tenia la xafarderia a punt per fer-te sentir malament. Als meus cinc anys ja no la suportava.

Ahir, mentre m’estava passant les coses que jo havia comprat per la caixa, va venir una altra caixera i li va dir: “m’han dit que tu fas córrer això de mi”. “M’han dit que tu fas córrer això de mi”! Al sentir aquesta frase vaig ser transportada per un moment al passat, com si tornés a tenir cinc anys i encara fos de colònies. “No ha canviat gens”, vaig pensar. Han passat trenta anys. Trenta anys i encara està amb el mateix. Té cabells blancs (tenyits), potser fins i tot té fills. Trenta anys i encara amb els recadets... Es que hi ha gent que no evoluciona?

Agradable sorpresa

A que no endevinaríeu mai quin llibre estic llegint? Va, us ho diré: Com parlar dels llibres que no hem llegit, de Pierre Bayard. L’estic gaudint moltíssim. Il·lustrant-ho amb exemples extrets del cinema i la literatura (molt ben trobats), l’autor va desgranant les seves teories... La idea principal d’aquest llibre és que, encara que llegim molt, sempre serem no-lectors d’una gran quantitat de llibres, llibres dels que podem haver de parlar... però, gràcies al lloc que ocupen aquest llibres a la “biblioteca col·lectiva”, ens en podem fer una opinió orientativa i ensortir-nos-en com si els haguéssim llegit. Es demostra que el concepte mateix “d’haver llegit un llibre” té uns límits borrosos, molt borrosos. Parla del “llibre pantalla” (imatge o record o idea que ens fem d’un llibre sense haver-lo llegit realment o sense recordar-lo), del “llibre interior” (combinació de la nostra personalitat, de les lectures que ens estimen i del que realment aprofitem d’un llibre; el que és aquell llibre per nosaltres), i del “llibre virtual” (espai de trobada que compartim amb totes les persones de la nostra cultura a l’hora de parlar d’un llibre determinat). L’autor demostra que es pot ser un no-lector ben informat i semblar tothora una persona llegida. Però, encara que sembli el contrari, aquest llibre és una defensa aferrissada de la lectura i de llegir de debò els llibres que ens agraden, ja que no els podem llegir tots... Un llibre que m’ha sorprès i encantat, i que ve a posar un ciri més a l’altar en que en la nostra societat tenim els llibres, a la “sacralització” del llibre i al prestigi que té la lectura sense que gaire ningú la practiqui, i que segur que pot semblar una actitud exagerada a més d’un. Ara, que s’arribi al punt de poder parlar dels llibres sense que calgui haver-los llegit, i això és possible segons aquest llibre... no demostra una carència fonamental en la nostra societat? És un símptoma més d’allò que diuen que “la societat està malalta”? Doncs no sé si està malalta o no, però m’adono que la gent mira la tele com mai...

Falses promeses

L’Aniset em va dir que parlava alemany.

Tinc una veïna que es guanya la vida parlant alemany. Li vaig demanar a l’Aniset que m’agradaria sentir-lo parlar amb ella.

De cop, va resultar que ja no sabia parlar alemany.

Suposo que, si l’hagués conegut prou, m’hagués adonat que era així en tot... Molta terra a l'Havana...

Quan no es té res a dir

“El peligro de la facilidad de la escritura: las palabras sin peso, el exceso de oficio, la retórica como inercia, la verborrea camuflada de estilo.”

“El peligro de la dificultad de la escritura: los párrafos forzados, la letra muerta del poema, la reacción histérica ante el propio silencio que se resuelve en forzados ejercicios de estilo.”

(paraules trobades a internet)

Haig de dir que plantejar-se l’escriptura en aquest termes em sembla una absoluta i solemne bestiesa? Jo mai diré que tinc un “excés d’ofici” perquè encara n’estic aprenent. Això passa només quan no es té res a dir o quan l’escriptura no sorgeix d’una necessitat d’expressió profunda. Si et passa això quan escrius, per què nassos escrius? Ser bon escriptor també inclou saber reconèixer les fases de “guaret”...

La dansa de la pluja

Estic esperant que plogui. Des de dissabte que van anunciar pluja per dimecres –avui som dimarts-, que estic esperant que plogui. Ara feia dies que no plovia i ho trobo a faltar. Els dies de pluja em sento més protegida, trobo que la gent no és tan agressiva. El dies de pluja té més lògica quedar-te tancada a casa. Sentir la pluja percusionar contra la teulada sense mullar-te és un dels plaers d’aquesta vida. Sempre paro la radio y ho escolto. Ara, si s’ha d’agafar el cotxe, els dies de pluja el trànsit es torna boig, pels carrers hi ha més cotxes que mai que es pensen que tenen dret a parar-se a qualsevol lloc, cosa que no passa quan no plou; es la única cosa que no m’agrada de quan plou, però el cotxe tampoc no l’haig d’agafar sovint. Però quan plou també hi ha una mena de sentiment de solidaritat entre els conductors, tothom té més paciència. I anar a peu a qualsevol lloc, sota el paraigües, si la pluja no és torrencial, em relaxa molt, encara que arribi als llocs xopa com un ànec. De moment no he agafat mai cap refredat per aquest motiu... Si vas caminant sota la pluja que va caient pots sentir una mena de comunió amb l’univers. O sigui que estic esperant que plogui, ho espero amb candeletes... Abans de la descàrrega d’aigua l’aire està carregat d’electricitat, i se’m fa feixuc, em poso de mal humor. Quan plou somric. Quan plourà? Serà avui mateix?

Desgana

Aquests dies no tinc gaires ganes d’escriure al blog. No se m’acudeix res. No sé exactament perquè passa això. Me'n recordo d'una conferència sobre blogs en què en Biel Mesquida va dir que si tens un blog “no el pots deixar abandonat”... Es a dir, que estàs moralment obligat a escriure-hi cada dia. Ara, llavors pot ser que et surti algú dient que “escrius massa”, com m’ha passat a mi. Què vol dir “escriure massa”? Jo escric el que necessito escriure, ni més ni menys. Ara, potser sí que m’hauria de replantejar això d’escriure cada dia i donar un respir als lectors... Pot semblar un tòpic, però ningú està obligat a llegir-me, i si em llegeix, a llegir-me cada dia... ja sé que hi ha lectors que només es deixen caure pel blog de tant en tant... Suposo que en el meu blog hi ha poca varietat, i que els meus textos resulten feixucs i avorridots, encara que a mi em semblin molt interessants. Són poc “comercials”, cosa que no vol dir necessàriament que siguin bons, perquè també hi ha literatura minoritària dolenta. I jo que volia que em llegissin els “happy few”! (Tot i que estic molt contenta amb els lectors que tinc). Pel cas, que avui comença una nova temporada, i m’agradaria tornar a publicar el blog cada dia, després de les intermitències estivals, però no sé si se m’acudirà un post cada dia o només algun de tant en tant. Per no parlar del munt de coses que m’agradaria dir i que, com que penso que és millor no dir-les, em bloquegen i fan un tap a la meva creativitat. Doncs així anem... Que tingueu un bon retorn a la feina!!!

Ui, aqueixos quilets...

Cada cop que sento per la ràdio que algú pronuncia la paraula “dieta”, em venen unes ganes de menjar-me un crosant!

Camises d’onze vares

Una de les coses que vaig trobar més difícils quan portava el Blog d’una lectora va ser comentar poesia, comentar un poema. Sí, ja sé que a qualsevol classe de llengua de l’institut ensenyen a comentar un poema (alguns professors més lluïdament que d’altres). Sé que hi uns elements a tenir en compte si es vol fer un comentari d’un text poètic seguint el cànon acadèmic. Que hi ha una estructura a seguir i uns recursos estilístics que es poden buscar en tot poema. No parlo d’això, no parlo de fer un text acadèmic sobre un poema. Tot i que tampoc em sembla que un comentari acadèmic sigui quelcom a menysprear. Només que aquesta mena de textos acostumen a tenir escàs valor com a textos en si mateixos, i són molt, molt avorrits. Normalment es limiten a comentar literalment el poema, i poques vegades qui els escriu deixa volar la imaginació i hi aporta elements de collita pròpia que s’escapin de la rigidesa de l’estructura les pautes de la qual estan seguint.

Però també existeix l’altre extrem: el comentari d’un poema absolutament literari, que no segueix cap estructura, i que té molta volada com a text, però que sol tenir poc a veure amb el poema que l’ha generat i amb la seva argamassa i recursos estilístics. Aquesta mena de comentaris als poemes acostumen a ser intercanviables, i tant serveixen per un poema en concret com per un altre. Qui els escriu s’acostuma a parapetar en la lleugera ressonància poètica de les vaguetats.

O sigui que fer un bon comentari de text d’un poema és molt difícil. Si és acadèmic, diu molt però no resulta poètic. Si és literari normalment aconsegueixes que no digui res però pot resultar més “poètic” fins i tot que el mateix poema.

Al final, l’únic que vaig aconseguir va ser explicar l’efecte que feia en mi aquell poema en concret. Cosa que també pot ser una altra fugida cap a la “poetització” fàcil, i que no em faria aprovar cap examen...

No sé on vaig llegir que el valor literari del comentari d’un text era un bon termòmetre per temptejar la qualitat del text que l’ha generat i la validesa de la opinió expressada en aquell text.

Ara, si hagués de comentar un poema em sembla que me’n veuria una! Per això al final vaig decidir no posar-me en aquesta mena de camises d’onze vares, i no comentar poemes, tot i que m’hagués agradat. Simplement no m’hi veia en cor.

De totes maneres, quan llegeixo un comentari a un poema l’únic que l’hi demano és que em faci adonar d’alguna cosa sobre el poema de la que jo per mi mateixa, sovint llegint d’una esgarrapada, no m’he adonat. Suposo que és això el que m’hauria de guiar a mi l’hora d’escriure un comentari de text a un poema, o a l’hora d’escriure qualsevol altra cosa. Per escriure qualsevol text t’has d’haver adonat d’alguna cosa, alguna cosa que necessites expressar. I aquesta també és la raó per llegir poemes, encara que no els comentis: adonar-te de coses de les que per tu mateixa no t’hauries adonat.

El meu castell per unes sabates

Un dilluns qualsevol, a primer hora, jo m’estava tota sola sota l’arcada d’una cèntrica plaça gironina esperant-me perquè obrissin una botiga, que anaven tard. M’entretenia observant la gent que passava, uns més atrafegats que d’altres. De cop, veig que es dirigeix cap a mi tota decidida una noia jove una mica més gran que jo guapíssima amb roba nova i elegant i una profunda mirada d’anhel. Venia cap a mi amb una convicció que em va deixar sorpresa i fins i tot em vaig espantar. De què em coneix aquesta tia, vaig pensar? Deu estar sonada! Socors! Però va resultar que quan va arribar a la meva altura em va passar de llarg... El que es mirava amb aquell anhel era el que hi havia darrera meu! I què hi havia darrera meu? L’aparador d’una sabateria! Es va abocar a aquell aparador amb tota la seva energia (va faltar poc perquè l’acaricies amb les mans esteses) i en saber-se davant fins i tot els músculs de l’espatlla se li van relaxar. Es va mirar les sabates un moment amb un somriure tendre i es va afanyar a entrar cap a dintre, puig que aquella botiga sí que era oberta. Válgam déu, vaig pensar! Si que hi ha gent sonada pel món! Tot això per unes sabates! (Amb lo mudada que anava, segur que en devia tenir l’armari ple). Una addicta a comprar-se coses! Però ja diuen que cap japerut es veu la pròpia jepa... a mi la roba i les sabates no em diuen gaire res, però potser jo no en sigui conscient, i, quan m’acosto a una llibreria, tingui la mateixa expressió... el mateix anhel addictiu que espera la descarrega de l’adquisició...