Quan no es té res a dir

“El peligro de la facilidad de la escritura: las palabras sin peso, el exceso de oficio, la retórica como inercia, la verborrea camuflada de estilo.”

“El peligro de la dificultad de la escritura: los párrafos forzados, la letra muerta del poema, la reacción histérica ante el propio silencio que se resuelve en forzados ejercicios de estilo.”

(paraules trobades a internet)

Haig de dir que plantejar-se l’escriptura en aquest termes em sembla una absoluta i solemne bestiesa? Jo mai diré que tinc un “excés d’ofici” perquè encara n’estic aprenent. Això passa només quan no es té res a dir o quan l’escriptura no sorgeix d’una necessitat d’expressió profunda. Si et passa això quan escrius, per què nassos escrius? Ser bon escriptor també inclou saber reconèixer les fases de “guaret”...