Fe de errades

Me’n recordo que una vegada vaig criticar a un artista desconegut per mi perquè havia rebutjat un premi, vaig dir que si no es volien premis els hi podies dir i no te’ls donaven, que el fet d’acceptar-los i després, quan tothom ho sabia, rebutjar-los, em semblava auto-propaganda.

A aquest artista jo no el coneixia –vagi mirar alguna cosa per internet-, però llavors resulta que altres artistes als que jo admiro molt han fet el mateix, rebutjant premis a tort i a dret, -un, sobretot. I aquest artista és evident que no es fa pas auto-propaganda rebutjant un premi, sinó que protesta per alguna cosa i que a més té raó.

És evident que em vaig equivocar a l’atacar a aquell artista desconegut per mi. Però la meva crítica va sortir d’una profunda necessitat de dir allò, de protestar, de manifestar la meva opinió; la meva crítica va sortir d’una profunda necessitat de dissipar una mala llet. El mateix de sempre: una cosa que s’havia d’haver esfumat com a comentari de bar, ha quedat per escrit testimoniant com em vaig equivocar. Això són les trampes del blog.