...

Potser algú és pregunti d’on em ve l’entusiasme pel programa Solistes.

Quan treballava d’auxiliar administrativa, un dia tornant a casa en cotxe després d’un dia bastant dur a la feina, amb crits absurds i tot això, a la ràdio del cotxe tenia sintonitzada la música clàssica, i feien una entrevista a un músic. Em vaig posar a escoltar-ho primer per inèrcia i després amb interès creixent, i d’aquelles paraules em va venir una pau i una tranquil·litat molt difícils de descriure amb paraules. Vaig continuar conduint més sosegadament i vaig continuar escoltant. Aquell moment de recolliment em va compensar pel dia feixuc i desagradable que havia passat, i em va reconciliar amb moltes coses.

Una persona envejosa hagués dit: “Si que s’ho munten bé aquests músics, i jo aquí currant en una feina com aquesta!”. Com que no sóc una persona envejosa (em sembla), vaig pensar: “Encara sort que hi ha alguna cosa maca com la música en aquest món, i que se'n pot parlar amb harmonia d’aquesta manera”.

Em sona que potser alguna vegada abans d’això ja el devia haver escoltat, aquest programa, però l’entusiasme em ve d’aquell dia.

Des de llavors procuro escoltar-lo sempre que puc.

* * *

Quan va passar això el programa el feien a les set de la tarda. Ara el fan a les deu del vespre. Llavors encara no existia la ràdio a la carta, cosa, la ràdio a la carta, i parlo de tots les programes de totes les emissores, que és una gran benedicció i mai lloaré prou. Us recordeu quan havíem de gravar programes de ràdio en cintes de cassette? Quins temps aquells!

* * *

També voldria confessar que entusiasmar-me per un programa de ràdio no era –ni és, ni serà- res nou en mi, a mi aquesta necessitat d’escoltar la ràdio m’ha perseguit sempre, com un alcoholisme no embriagant, (per embriagar-me ja tinc l’escriptura), i he dedicat –i dedico, i segurament dedicaré- a escoltar-la molt temps, com si escoltar la ràdio hagués estat la meva vida social, o fins i tot la meva vida.