La Itàlia eterna

Stendhal, en aquest llibre Roma, Nápoles y Florencia, ens mostra “l’esperit” d’Itàlia, una Itàlia eterna, una Itàlia la imatge de la qual comparteixen dins el seu cap totes les persones il·lustrades del món, que ha fet vessar rius de tinta i se n’ha parlat a bastament: Itàlia i el seu art, Itàlia i la seva història; la seva música, els seus quadres, els seus monuments, les seves escultures... fins i tot el seu menjar. La Itàlia eterna.

Però convé tenir en compte que aquesta Itàlia eterna que idealitzen els viatgers i els turistes... no és pas el país real, el lloc geogràfic on la gent que hi viu treballa i respira.

S’ha dit moltes vegades que no és el mateix viatjar o fer turisme per un lloc que viure-hi.

Tampoc és el mateix viatjar a un lloc carregat d’història que a un lloc on l’edifici més antic no té ni dos-cents anys.

Però, a l’hora de viure en un lloc, els referents artístics i la història es dilueixen, i es tracta amb les persones –la gent és més o menys igual a tot arreu, diuen, un cop esporgats els forklorismes-. I si vius en un lloc i hi has de treballar i lluitar per a la supervivència, encara que sigui un lloc carregat de bellesa, paisatgística o monumental, això anul·la tot romanticisme:

 «Però quan li dic/que ell és un dels feliços que han vist la sortida del sol/a les illes més belles del món,/somriu amb el record i contesta que el sol/s’aixecava que el dia ja era vell per a ells.», Cesare Pavese, Els mars del sud

Stendhal ens explica la Itàlia eterna. Mentre que la Itàlia quotidiana, tan en aquella època com ara, seria una altra cosa i passaria per altres camins, la Itàlia eterna no hauria canviat, i seria tan vàlida ara com quan Stendhal l’observava i la posava per escrit fa més de dos segles. Per això és eterna, és clar.