Stendhal no fou de
seguida Stendhal. Henry Beyle va escriure (o dictar) molt durant tota la seva
vida tota mena d’escrits, i va publicar (i es va amagar) sota tota mena de
pseudònims. Tant és així que es fa difícil de vegades per part dels seus
biògrafs seguir la pista de tot el què va escriure i publicar; i a més sempre
s’hi troben moltes pàgines “de batalla”.
Però, allò que va escriure i publicar que
ell pensava que era bo, allò que més apreciava (i el què els seus lectors més
hem apreciat), ho va ajuntar sota aquest pseudònim que només feia servir els
dies de festa, per dir-ho d’alguna manera, i que personalment m’entusiasma;
trobo que és admirable, envejable, musical, romàntic i molt elegant: Stendhal.
L’origen d’aquest
pseudònim –d’on el va treure- va fer ballar el cap als estudiosos de la matèria
fins que es va saber que era un homenatge al lloc de naixement, un petit poblet
alemany, d’un historiador de l’art molt conegut i rigorós d’aquella època, que
m’imagino que ell devia admirar i en les llibres del qual devia aprendre molt
sobre aquesta Itàlia eterna que tant l’interessava.
Un toc més de la
classe i el bon cop d’ull que va tenir aquest misteriós Arrigo Beyle per
triar un pseudònim a l’altura de la posteritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada