Tres frases de capçalera

«Quan escriguis, ves a la teva.»

Augusto Monterroso

«Res no substitueix la feina d’escriptori.»

Edith Wharton

«Ara només escric sobre el que m’interessa. No busco temes: qualsevol cosa en la que no pugui parar de pensar és el meu tema.»

Stephen Vizinczey

...

«Els nois tenen  tendència a una major instrumentalitat i les noies a una major expressivitat. – Dit d’una altra manera, els homes tenen més tendència a posar la seva personalitat, la seva manera de ser, al servei d’un objectiu, mentre les dones atorguen més valor a la expressió de les emocions, a la comunicació, pel seu propi valor més que per servir a un objectiu.» – El País 

...

«Entre l’entusiasta d’abans (SXIX), que necessitava llegir un llibre, i l’avorrit d’ara (SXX), que necessita un llibre per llegir, hi ha una diferència fabulosa. » (frase trobada en una revista)

Setmana Santa

Estimats amics internautes,

Aquests dies, fins passat Setmana Santa, no publicaré el post habitual sinó que miraré de publicar, cada dia, o cada dos dies, ja ho veurem, una “frase cèlebre” de les que guardo al sarró.

Espero que us interessi, i fins aviat!

Robant el temps

«Internet, el gran lladre de temps per l’escriptor als nostres dies... »– (frase trobada a internet)

Avís/matís

Tornant la tema de llegir o no llegir a Borges, o de llegir o no llegir alguns dels contes de Borges, específicament, m’ha quedat un detall al tinter, i amb això acabo.

He observat que hi ha alguns lectors de Borges a qui enfrontar-se a la immensitat de l’apetència de saber que és l’escriptura de Borges els fa sentir frustrats. Són lectors a qui Borges no entusiasma, però a qui tampoc deixa indiferents; simplement s’adonen que ells mai podran saber tot allò. És una safata de pastissets, però hi ha massa pastissets, ells no podran menjar mai tants pastissets...! Allò no és per ells... Treuen el cap pel penya-segat i miren al mar, que és l’infinit, i no els fa cap mena de gràcia. I se senten frustrats, es clar.

És a dir, s’ha de llegir a Borges, sobretot alguns dels seus contes, però sempre tenint molt present que Borges és Borges, i que nosaltres som nosaltres... I que, si bé el què explica és l’infinit, nosaltres som limitats... No oblidar-nos d’això simplifica molt les coses a l’hora de fruir de la lectura i no sentir-nos frustrats.

La veu tranquil·la

De vegades no ho veig clar... No veig clar que tingui dret a estar-me tranquil·lament aquí escrivint mentre el món està com està...

Tot i què escriure és una de les poques (i millors) coses que es poden fer que realment funcionen, no per lluitar contra la injustícia del món (això per desgracia no té remei), sinó per explicar-nos a nosaltres mateixos com és aquest món.

Amb la meva escriptura mai no he aspirat a “canviar el món”, però sí a ser conscient de les coses, i a transmetre aquesta consciència...

M’agradaria ser conscient de la realitat, i saber-la explicar tal i com és, però m’adono que això és complicat. La realitat, com  les cebes, té múltiples capes; la realitat és un calidoscopi, té moltes maneres de ser mirada. I, a més, la manera de veure algunes coses canvia a mesura que fas anys...

Saber trobar la pròpia manera de veure i d’explicar-se a una mateixa com et veus a tu mateixa, com veus els llibres o com veus el món... és probablement trobar allò que en diuen “la veu” de l’escriptor. I, si se’t concedeix d’haver trobat aquesta veu, no hauries de tenir dubtes...

El difícil equilibri estacional

Ara ve el bon temps, i és normal que a tothom li sembli fantàstic. Amb el bon temps sembla que la vida sigui més senzilla; sempre sembla que un somriure acompanyi els dies de sol.

Contràriament al què es podria esperar amb tanta bonança, jo em sento (psíquicament, físicament no), més fràgil amb el bon temps (en tot allò físic l’estiu sempre és millor). A l’hivern, amb la roba gruixuda, la calefacció, la fosca i les finestres tancades em sento més protegida, hi ha més capes entre la realitat i jo. Em sento més a recer, fins i tot més a recer de la meva pròpia fragilitat; - a l’hivern em puc amagar més -.

La primavera és la meva mala època de l’any, l’època en què he tingut els ingressos i en la què he fet les bestieses.

Per als malalts mentals, les èpoques de canvis d’il·luminació són les pitjors: a alguns els afecta més la foscor creixent de la tardor, a d’altres els afecta més la transparència cada cop més esclatant de la primavera, però ambdues èpoques són molt males èpoques per aquests mals en aquest verals, amb el nostre clima que a tothom li sembla fantàstic... (i que ho és, es clar).

Arriba la primavera, l’època de l’escalforeta creixent, que tan bé va pels ossos, per l’organisme, i per tot.

Espero que, aquest any, tenint en compte els meus alts i baixos, la meva psique no em torni a jugar una mala passada... (De moment bé, però, equilibrada.)

Més sobre Borges

L’altre dia deia que em semblava que Borges era un autor molt més citat com a referent que llegit realment. Ara, també crec que els escriptors individuals que diuen en una entrevista que l’han llegit, és així realment: l’han llegit.

Com s’explica doncs?

Si sembla que hi ha tanta gent que el llegeix, -o és que tots els que l’han llegit són “dins” l’ordinador?-, i en canvi aquí al meu poble (un lloc real al món real), potser no trobaríem ni a vint persones que el coneguin, i ja no dic que l’haguessin llegit!

[Que com ho calculo, això? Doncs perquè diu – ho he escoltat a la ràdio – que hi ha un lector de poesia per cada mil habitants. – Borges també és poesia, i segur que es pot considerar una lectura minoritària com la poesia -. El meu poble té uns vint mil habitants (pam més pam menys). Si hi arriba a haver unes vint persones reals que l’hagin llegit, o tan sols que el coneguin, jo no les conec personalment. Potser n’hi hagi menys, però més segur que no.]

Borges seria un “escriptor per escriptors”. No només sempre queda molt intel·lectual citar-lo com a referent si escrius, sinó que llegir-lo serveix per aprendre realment: per aprendre coses sobre l’escriptura, i per aprendre coses en general.

* * *

I, encara, més que per aprendre, i per fruir llegint, que també, el gran mèrit de Borges com a escriptor és saber obrir la gana, fer que qui el llegeix desitgi aprendre, saber més, saber omnívorament; fa que el lector desitgi submergir-se en la Cultura i el Saber, així, en majúscules.

No conec cap sensació comparable amb la apetència gairebé física de saber coses que transmet Borges en alguns dels seus contes que la apetència física de baixes passions que transmeten algunes novel·les pujadetes de to; Borges excita l’Intel·lecte, obre la gana de Coneixement.

* * *

Llegint-lo, els escriptors, en general, i com a lectors en particular, ens sentim orgullosos de compartir un destí d’escriptura com el seu, encara que sigui un destí d’escriptura molt més modest que el seu.

La fi d’una època

«Tal vez yo sea casi ya un viejo. No le temo a la palabra. Camino este año hacia los 64, pero mi madre (casi mi único familiar vivo) está al filo de los 91 y muy lúcida, pero no le envidio y se lo digo: En absoluto aspiro a llegar a tu edad. La vejez -incluso la mejor- está llena de límites y de carencias. Es duro pero el terrible Céline tenía un punto de razón. “La vejez es lo que sobra de la vida.” Duro, sí, pero la realidad lo es a menudo. Todo esto es válido siempre (creo)  pero lo es más ahora mismo, cuando los que hemos vivido otras épocas -mejores y peores como es normal- sentimos una crisis no sólo económica o de corrupción, casi lógica en un mundo envilecido donde sólo cuenta el dinero. Estamos ante un fin de época, y diría más ante un cambio de civilización, a mi entender (salvo los avances técnicos) claramente para peor. La gente vive la terrible esclavitud de la ignorancia. Inculta, mal educada, sin lecturas, sin modelos, vive una época gregaria y sórdida dominada (significativamente) por la palabra “basura”. Comida basura, televisión basura, viajes basura a basureros turísticos, democracia basura… ¿Es eso la felicidad? En la ignorancia acaso sí. Cuando no se lee no se puede pensar y tragas todo, te crees libre y eres un bárbaro esclavo. Además el civismo, la urbanidad están por los suelos. La mayoría (salvas pertinentes excepciones) es hirsuta, tosca, bruta… Gritan, ponen los pies en las mesas, hacen ruido, jamás ceden el paso… Es una época de bárbaros. Y como en España (no sólo) pero hablemos de aquí, la cultura y la urbanidad yacen por los suelos, todo nos dice que una época más ilustrada toca  a su fin. Hallar vecinos toscos o bestias es lo más sencillo.  Como decía Pasolini, verás a tus hijos fascistas (sin saberlo) navegar falsamente felices hacia los mundos de la Nueva Prehistoria. ¡Cuánta lucidez en ese hombre espléndido! Por mi parte, me siento cada vez más ajeno a mi entorno ignaro. Creo que los algo cultos estamos llamados a la extinción y me veo (digamos) como Severino Boecio entre los ostrogodos. “Vltimvs romanorum” El último romano. ¿Qué le importaba a Alarico el humanismo, la sabiduría? En este final de época donde el poder te dice que tienes derecho a todo lo peor, regalo mi cuota de basura y reivindico (como lobo estepario) un razonable elitismo. “Si omnes, ego non”. Si todos siguen el trillado camino, yo no. No me reconozco en este híspido, brutal mundo o época nueva. En este reino zafio de las distintas basuras. No me gusta. No es lo mío. Lo dijo Gil de Biedma: “De la vida me acuerdo, pero ¿dónde está? ” Fin de mundo, fin de época, incultura, burricie, barbarie. ¿Adónde ir? ¿La vieja Tebaida está en el bello Egipto, no sé si ahora mismo recomendable… (“Quedé estremecido por lo limitado que tiene que experimentar el mundo quien se priva del libro” Stefan Zweig.)»

Luis Antonio de Villena

Admiració, inspiració i palet

_Això t’ho has copiat de Borges!

_ Ui! Calla, calla! Com que gairebé ningú l’ha llegit, passarà desapercebut...

* * *

No us hi heu fixat? En gairebé totes les entrevistes a escriptors, Borges és citat com a referent... Però, si això fos així, i Borges fos tan llegit com això, Borges seria un best-seller! (Podria acceptar que  Borges com a long-seller, però mai com a best-seller). Si això fos així, tothom l’hauria llegit. I això no és pas així... Més aviat es considera que Borges és “verí per a la taquilla”! El geomètric d’en Borges! No l’he llegit tant com voldria, però sí una mica.

Ja m’agradaria que tothom l’hagués llegit (ni que fos una mica) i que tothom s’adonés de què n’he extret (que és un simple detall, en comparació amb la grandesa de Borges). I em fa por que els meus escrits tendeixen a aquella senzillesa que per ell no era res...

(Quan dic que tothom hauria d’haver llegit a Borges parlo dels lectors en general, no dels meus lectors habituals, que ja sé  que sou bons lectors).

* * *

Borges té molta raó en tot el què... escriu. (Potser alguna vegada no va ser gaire afortunat en allò que deia –sic-; - fa basarda només de pensar-ho...-. Però, quan escriu...)

(En sembla que va dir allò que un dictador –no vull dir el nom, no vull escriure noms de dictadors- era un perfecte cavaller! Valgam déu! Un home que s’havia carregat innocents...! Aquí li va fallar alguna cosa...).

Ara, quan escriu...

Moltes preguntes i poques respostes...

De vegades em pregunto... per què escric el blog? Per què explico coses de la meva vida, de les meves lectures, per què explico coses de les meves opinions sobre el món que ens envolta?

(Aquí hi ha dues preguntes diferents: una, per què s’escriu, i l’altra, per què es comparteix allò que s’escriu... Totes dues preguntes són difícils de respondre...)

És a dir...

No és una presumpció pensar en “tenir lectors”?

* * *

És com si el blog fos una barqueta de paper... Es deixa portar per l’aigua plàcida, però patiria (i, probablement, s’enfonsaria), si hi hagués tempesta, pluja o tan sols unes poques onades...

De moment, la barqueta encara no ha estat vençuda per la força dels elements, les burles, les rialles... i aquí continuo, amb el meu vaixellet de paper rumb a l’infinit... Encara que no sàpiga exactament el perquè...

Potser només perquè algú la reculli i llegeixi allò que hi ha escrit... 

Modus operandi

El què va començar essent una explicació de les meves lectures s’ha convertit en una (més o menys) explicació de la meva vida.

No és la primera vegada que em passa això, que una llista de llibres llegits (no per casualitat, encara que alguns més casuals que d'altres), ajuntada per casualitat es converteix en una explicació de la meva vida; només que abans no existien els blocs, i l’explicació quedava entre el quadern i jo. Però la cosa sempre ha començat igual: parlant de llibres.

Fa una mica de por, això d’escriure (i publicar), fa basarda el què pots arribar a explicar sense adonar-te’n. Però si alguna cosa em fa sentir orgullosa són els llibres llegits i explicats; aquesta és la meva arrel, “el centre” de la meva escriptura, el meu centre.

L'angoixa davant del paper el blanc

Tornant a l’altre dia, en què deia que no se m’acudien posts, crec que l’error va ser posar-me davant el paper en blanc i exigir-me a mi mateixa: “ara escriuré un post”.

La creativitat no funciona ben bé així (com ja hauria de saber, després de tants anys). La creativitat és més aviat “somniar desperta”, i “no parar de pensar” en allò què es vol escriure, i asseure’s a escriure-ho perquè es rebenta de ganes de dir-ho, de plasmar-ho, com dirien un dibuixant o un pintor.

Pregaries escoltades

Com deia l’altre dia, que hi hagi hagut un passat no ens garanteix que hi hagi d’haver un futur. A més, com que el futur no l’ha vist mai ningú, ens el podem imaginari com vulguem. I, com que ens el podem imaginar com vulguem, ens podem imaginar un futur on es compliran els nostres desitjos. Però, molt de compte amb això!

Es diu que els déus castigaven a aquells que els havien ofès fent que es complissin els seus desitjos més íntims, les seves màximes il·lusions. I això per castigar-los, no per premiar-los!

També és veritat que Sta. Teresa deia que s’havia vessat més llàgrimes per culpa de les pregàries que havien sigut escoltades, que no pas per aquelles que no s’havien acomplert mai... No es plora per allò que no ha passat.

Quina conclusió en trec d’això? Doncs que que et toqui la loteria porta mala sort...! Algú es recorda d’un conte de Borges en el què...?

Primera tongada de frases

«Y más importante todavía: sigo en deuda con mi mujer, Barbara, por su apoyo y comprensión así como por los ingredientes inefables que hacen posible escribir un libro. »

«No, la esquizofrenia es locura. Los que sufren actúan de forma rara, dicen cosas extrañas, se alejan de nosotros, e incluso puede que traten de hacernos daño. Ya no son la misma persona: son “locos”. No comprendemos porqué dicen lo que dicen ni por qué hacen lo que hacen. No entendemos el proceso de la enfermedad. Más que un tumor que sigue creciendo sin parar, cosa que entendemos bien, es como si la persona hubiera perdido el control de su cerebro. ¿Cómo podemos simpatizar con una persona que está poseída por fuerzas invisibles y desconectadas? ¿Cómo podemos simpatizar con un loco o una loca? »

«“Mi mayor temor es mi propia mente... Lo peor imaginable es estar aterrorizado de la propia mente, el mismo centro que controla todo lo que somos y todo lo que sentimos.”»

Superar la esquizofrenia

Dr. Edwin Fuller Torrey

Ed. Planeta

Veritat estadística

L’altre dia deia que Auden considerava que, encara que haguessis escrit poemes en el passat, res no et garantia que n’escriuries cap més en el futur. Això jo ho extrapolava als posts; res no et garanteix que n’hi haurà un altre.

El què no se m’havia acudit és què, si has escrit (sigui un poema o un post) en el passat, tens més probabilitats de continuar escrivint-n’he en el futur, i d’escriure’n de nous.

Algú que no hagi escrit mai res no té probabilitats de continuar escrivint, però algú que sí que hagi escrit en el passat té més probabilitats d’escriure en el futur.

Qui té més probabilitats d’escriure un poema en el futur, una persona que dedica el seu temps lliure a les apostes esportives, o un poeta?

Qui té més probabilitats d’escriure un post en el futur, una persona que dedica el seu temps lliure a fer edificis amb escuradents, o un blocaire?

Qui té més probabilitats d’haver escrit, algú que escriu cada dia, o algú que passava per allí?

Sí, es clar, el passat no garanteix el futur. No el garanteix, però el prepara, es el nostre passat el que posa els rails per on es mourà el nostre futur.

I, veritablement, sigui en l’escriptura, o en qualsevol altre cosa, res no ens garanteix el demà. I molt menys un demà ple de posts com nosaltres voldríem.